La vida de Prakash Chukka està plena de superació i d’adaptació a les diverses situacions que s’ha trobat a la vida. Nascut a l’Índia i de la casta intocable va visualitzar de ben petit que per sortir de la misèria en la qual el situava el sistema de castes era imprescindible l’educació. Per això va lluitar i quan va haver de decidir sobre la seva professió va tenir clar que volia fer com el missioner holandès que el va batejar al seu poble i que li va ensenyar que totes les persones som iguals. Tot van ser entrebancs fins i tot arribar a Catalunya sense saber ni català ni castellà. Fa 30 anys que viu a Catalunya i més de vint que va fundar l’ONG Haribala amb la qual dona oportunitats a infants intocables del seu poble. Des del setembre és mossèn de Santa Perpètua.

Va néixer a l’Índia, s’imaginava vivint a Catalunya?

A veure, vivint a Catalunya, exactament no però a Europa, sí. Quan era petit, quan veia aquell mossèn blanc d’Holanda que hi havia al meu poble... He arribat a pensar que potser tinc algun avantpassat viking o d’Europa, perquè sempre he tingut una atracció tremenda cap a Europa. Però mai m’havia imaginat que jo acabaria vivint aquí. Sí que tenia un pressentiment de petit. Quan veia aquells blancs jugant a criquet, em feia sentir com a casa, com si tingués enyorança, era com un missatge que havia de tornar a casa meva.

Les castes continuen existint?
En teoria no, en pràctica hi són. Segons la Constitució el sistema de castes està abolit, però en la pràctica, sobretot en l’àmbit rural, d’on vinc jo, continua existint diferència per casta. Per desgràcia hi ha polítics que avui tornen a usar les castes per fer política en lloc de lluitar per una societat igualitària. Això està generant malestar i obrint ferides en la societat, sobretot passa des que governa el Partit Nacionalista Hindú. S’estan donant més conflictes entre hindús, cristians i musulmans. S’han donat violacions que, en moltes ocasions, no es denuncien per por. I quan sí han estat denunciades, han tingut conseqüències indesitjables com que els han cremat casa seva... Això està passant molt.

La dona a l’Índia com està pel que fa els seus drets?
Només pel fet d’haver nascut a l’Índia és com de segona categoria i després està controlada totalment. Mentre que és filla del papa, que l’estima molt, és la princesa, però el dia que es casa passa a ser esclava del marit i dels sogres, de tota la família del marit. I si es queda vídua empitjora la seva situació. Si a més la dona és intocable, encara molt pitjor. La poden maltractar i a vegades violar i després no pot denunciar perquè no té marit, no té cap home que la defensi. Aquesta és una lluita que intento fer a través de l’ONG que les dones aprenguin a ser independents.

Vostè és intocable. Com viu un infant intocable?
Jo vaig tenir molta discriminació. Ho veia amb la manera que tractaven els nens de la casta alta els meus pares. A l’Índia cridar una persona pel nom és mal vist. Sobretot quan és més gran que tu. És una manera de mostrar respecte. Els nens de casta alta, més joves que jo, deien el meu pare pel nom. Això és com dir que és un esclau i em feia una ràbia.

Com va fer per superar les limitacions imposades pel fet de ser intocable?
Eren les petites coses les que m’anaven impactant. Els de casta alta celebraven Nadal amb vestit nou, dolços típics i nosaltres ni teníem arròs per menjar. I anava analitzant la situació i deia aquesta diferència és perquè no tenim recursos. Per tenir recursos, has de lluitar per la vida. Com? Veia aquell professor, aquell policia, aquell metge que guanyen un sou cada mes i li entren diners per comprar. En canvi, al meu pare, que cada dia anava a treballar als camps, només li donaven aquell dia un sou en espècies com un quilo d’arròs. I tot això se m’anava ficant al cor i va arribar un moment que em vaig convèncer que havia de ser com ells. I amb qui em vaig fixar? Per la manera com tractava la gent, en el missioner blanc que teníem el poble. A ell li era igual de quina casta fossis. He de dir que de molt petit sí que volia ser policia, professor, tot això m’agradava, però em van atreure més les característiques d’aquest missioner. Llavors vaig veure que per arribar-hi calia educació. Si no estudiava, estaria allà igual que els meus pares, els meus germans, els meus avis. I em vaig autoconvèncer que estudiar era l’única manera de superar aquesta misèria.

Va ser fàcil?
No ho vaig tenir fàcil, no. Vaig estudiar Primària i Secundària gràcies als orfenats dels capellans perquè el meu germà, que treballava de xòfer per a les monges, va aconseguir portar-me a un internat que estava com d’aquí a Madrid. Érem uns 500 infants pobres com jo, dormíem tots a terra en una sala, tots en fila com si fóssim presoners. Era una vida diferent però veia la importància d’estudiar. Quan vaig acabar el Batxillerat, volia entrar al seminari i llavors el capellà del meu poble va dir que no podia arribar a ser sacerdot perquè soc intocable. Vaig haver de canviar de diòcesi i acabar els estudis a Itàlia per la persecució que vaig patir per part d’aquest religiós. Van ser entrebancs constants. Per això en el moment que tenia una mínima oportunitat l’enganxava per no perdre-la. És el que vaig fer.

Les coses han anat canviant a l’Índia?
Sí, abans segons la casta podies fer determinades professions, però ara, gràcies a l’educació, gràcies a la tecnologia, tothom pot estudiar, qui té un estudi pot treballar en un lloc important. Poden escollir les feines, però només si estàs a nivell d’un conseller delegat no et tractaran malament. Encara que siguis intel·ligent, que siguis el que tires endavant l’empresa, tindran sempre aquesta discriminació perquè ets intocable. És així.

El cristianimes a l’Índia no és una religió predominant, la seva era una família catòlica?
El 1967 va arribar el missioner, jo no havia nascut encara, i va tenir contacte directe amb els pares, amb els meus avis. Penseu que a l’Índia els intocables estan en guetos perquè es puguin identificar fàcilment i les altres castes no s’apropin, no fos cas que es contaminin. Així doncs, un missioner que anés a parlar, a menjar amb ells, a agafar els infants, va impactar i es van convertir al cristianisme. Al gener de 1968 vaig néixer i jo vaig ser el primer bebè batejat del poble.

El seu objectiu era millorar les seves condicions, les de la seva família i del seu poble?
Quan vaig arribar a ser sacerdot el meu objectiu era donar oportunitats. El 2001 vaig tornar a l’Índia i vaig veure la misèria, els nens, tot igual i pensava què estic fent jo a Europa, estic bé, he aconseguit el meu objectiu, però si em quedo a Europa, ells continuaran igual. Em vaig plantejar que havia de fer alguna cosa perquè tinguessin oportunitats, no es pot consentir que hi hagi nens i nenes amb el vestit estripat i que no vagin al col·legi per no haver pagat la matrícula. Això no pot ser. En tornar a Mataró, el rector em va notar molt trist i capficat, i es va preocupar perquè de normal sempre ric i estic alegre. Li vaig explicar la situació. Ell em va obrir els ulls i em va donar la idea de fundar una ONG. Es diu Haribala i hem facilitat que més d’un miler d’intocables hagin anat a l’escola. Alguns són enginyers informàtics, banquers, infermers, i polítics.

Es sent satisfet?
Sí, sí. Jo no necessito medalles. Només veure que hi ha un resultat. Si aquest nen no hagués tingut oportunitat, ara mateix estaria al camp treballant. Ara té una família, té una feina, pot educar els seus fills. És una continuació. És una gratificació per a mi quan veig aquests joves.

Com a persona migrada, com ha estat la seva rebuda a Europa i a Catalunya?
Vaig arribar l’any 1990 i en aquella època era poca la immigració. Quan vaig arribar a Catalunya el 1993 jo ni tan sols sabia que aquí hi havia diversos idiomes. No sabia castellà ni català. Com a persona em van acollir bé, però com a vida religiosa vaig tenir problemes. Els sacerdots o l’església, diguem-ne, més catalana, m’han recolzat bé però les persones d’origen forani m’han discriminat una mica. No sé per què.

La seva vida demostra que té una gran capacitat d’adaptació.
El no tenir res segur a la vida fa que t’enganxis per poder tirar endavant. No et pots perdre cap oportunitat i m’ha ensenyat a adaptar-me. A la meva vida he estat més de deu anys només en dos pobles. El meu poble, on vaig néixer, i Palau-Solità i Plegamans. No he estat mai en un lloc més de cinc anys. Quan el bisbe em va proposar agafar la parròquia de Santa Perpètua jo encantat. M’agrada la novetat, conec nous llocs, nova gent, les noves oportunitats, no les descarto mai. Sempre obert, per al que sigui.

Què els diria a les persones que s’estiguin plantejant fer un viatge a l’Índia?
Jo demanaria a les persones que s’ha d’anar als pobles per entendre l'autenticitat, que es fixin en les persones que, malgrat la seva misèria, tenen un somriure, no perquè tenen possessions, senzillament perquè no tenen res, no tenen res per perdre. Jo demanaria a la gent que van allà que aprenguin a viure el dia.

Potser ho hem d’aprendre aquí també.
Sí, jo crec que m’he occidentalitzat potser massa. En aquest sentit, a vegades tenen raó, perquè si tothom tinguéssim aquesta filosofia de la vida, viure el dia, potser canviaria el món. No hi hauria tantes guerres, tantes ximpleries que hi ha en aquest món de tenir, tenir, tenir... Sí, hem de gaudir, però, el dia.

Perfil

Nom: Prakash Chukka Meriga
Any i lloc de naixement: 1968, Koilakuntla
Professió: sacerdot i professor

Prakash és un intocable de l’Índia. Per poder estudiar deixa casa seva amb dotze anys, amb divuit entra al seminari i quatre anys més tard es trasllada a Roma. Arriba a Teià el 1993 i és el primer indi ordenat sacerdot a Catalunya, el 2000. El 2001 torna al seu poble a l’Índia on oficia la seva primera missa i aquell mateix any a Mataró funda l’ONG Haribala que lluita pels drets dels infants intocables. Ha estat destinat a Granollers, Sant Esteve i Santa Mª de Palautordera, Sant Antoni de Vilamajor, Palau-Solità i Plegamans i des de setembre és mossèn de Santa Perpètua.

Foto: Mossèn Prakash Chukka al costat de l’Església Parroquial de Santa Perpètua / Josep Cano