Joan Margarit va rebre el 3 d'abril l'homenatge de l’Associació d'Amics de Santiga en els actes de la XXXIII Festa de l’Arbre i el XXVII Homenatge als Poetes. Aquest poeta, que ja disposa de la seva placa a la Paret dels Sentiments de Santiga, ha rebut al llarg de la seva trajectòria distincions destacades com el Premi Nacional de Cultura de literatura de la Generalitat de Catalunya i el Premi Nacional de Poesia del Ministeri de Cultura. Margarit defineix la seva poesia com a enemiga de la mentida, la manipulació i els eufemismes.
Què li ha semblat l'homenatge d'Amics de Santiga?
Ha estat emocionant per una cosa que només sé jo. Des d'aquí, jo mirava aquell bosc i el turó. Aquestes coses que només hi ha al Vallès, que de sobte trobes un bosc, principalment de pins. I em recordava a la meva infància, a Can Oriol a Rubí, no molt lluny d'aquí. És el bosc de la meva vida. I he pensat, estic a casa.
És la primera vegada que visita Santiga?
Sí. Però ja et dic, estic a casa. No hi ha problema.
Com un arquitecte acaba sent poeta?
És que la poesia no és un ofici. Un ofici té característiques molt importants, que no pot tenir l'art mai. La característica més important de l'ofici i per això és tant greu que es perdin els oficis, és que dóna una dignitat assegurada. És a dir, si jo sóc fuster o un arquitecte i tinc 20 anys, sé que amb 30 seré millor fuster i arquitecte. Això no s'atura, i això, no pot dir-ho un poeta, un pintor, un artista. Això ho dóna l'ofici, que et garanteix això. A la vida has de tenir un ofici, i si és artista has de pencar el doble. És així de senzill.
Molts anys fent poesia. Com definiria el seu estil?
La poesia només busca una cosa: la veritat, sigui el que sigui la veritat. Per tant és la gran enemiga de la manipulació, de l'eufemisme i de la mentida. Jo sóc vell i algú em deia, no, vostè és gran. I jo li he repetit, jo sóc vell, deixis d'eufemismes. Hi ha diccionaris amb paraules, i si estàs a punt de fer 80 anys, un és vell. Ni tercera edat, ni cinquena. I em sento orgullós d'haver arribat a aquesta edat. I sóc feliç, perquè m'ha de fer un eufemisme. És això la poesia, busca la netedat, la veritat que les paraules reflecteixen. Són els humans que emboliquem les paraules en draps, perquè sonin menys. Si la paraula la deixes, ressona com una campana.
Amics de Santiga fa 27 anys que organitza aquest homenatge als poetes, que no és el gènere que la gent més faci servir
Sí, per una raó. Molt senzill, perquè necessita un esforç. Si fem un símil musical, llegir una novel·la és com anar a un concert. Assegut a platea, tu pots adormir-te, plorar d'emoció, pots fer el que vulguis. Això es llegir una novel·la, però llegir un poema no és això. Un poema és saber que tu tens un instrument, és saber-lo tocar, perquè saps que tu tens un instrument i ningú ho sap tocar millor que tu. El poema és una partitura que ha fet un compositor que és poeta. És un procés més complexe, bastant més complexe i hi ha menys gent disposada a fer-ho.
Foto: Joan Margarit fotografiat davant de la placa de la Paret dels sentiments / L'Informatiu
