Detalls

Publicat el 26 abril 2024

El projecte Ciutats Defensores dels Drets Humans, coordinat pel Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, del qual forma part l’Ajuntament de Santa Perpètua, i gestionat per la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi, inclou l’estada a Catalunya d’un grup de persones defensores dels Drets Humans que en diversos actes exposen les seves reivindicacions en els seus territoris. Santa Perpètua va comptar el 15 d’abril en el marc de la prèvia del Consell Municipal de Medi Ambient amb Sara López una activista defensora del territori, la terra, l’aigua i la vida i les comunitats indígenes i que ara està enfocada en el mal anomenat projecte de Tren Maia a Mèxic. López va explicar davant entitats i membres del consell com aquest projecte està fent fora a les comunitats indígenes i com està contaminant les terres i les aigües per on passa.

Què suposa el projecte Ciutats Defensores dels Drets Humans?
És molt important per a mi. Ens conviden a participar per visibilitzar les lluites que hi ha en diferents països. Avui em toca estar aquí, i és un gran plaer estar-hi. He estat amb alumnes d’instituts i majoritàriament els ha interessat la defensa dels drets humans. Es busca la manera de fraternitzar.

Com una persona es fa defensora dels Drets Humans?
Jo vaig començar fa molts anys. La meva formació política ha estat des de la teologia de l'alliberació. Penso que deixar de fer el que em correspon fer és un pecat. No pecats com diu l’Església, sinó com a compromís amb la humanitat. Això és el que m’impulsa, a més de la convivència amb les comunitats indígenes. Estar amb ells, conviure amb ells, menjar el que ells mengen, fer-me part d’ells, em va fer estimar la lluita i estimar els pobles indígenes. Jo soc indígena, però estar amb ells és una altra cosa.

Així el seu treball s’ha centrat en els pobles indígenes?
Em considero defensora dels drets humans en general i dels pobles indígenes en particular. En el Consell Indígena la majoria són comunitats indígenes que van arribar d’altres estats, com els maies txols, els maies auxils, els maies septals, i, clar, també els maies de la península. La feina que hem fet ha estat principalment amb la població indígena.

És la població amb menys recursos i menys visibilitat?
En el cas de la península de Yucatán i en general, els maies han viscut en una extrema pobresa, sense aigua, sense regularització de les terres, sense serveis mèdics, sense serveis d’educació de qualitat, etcètera. Els camins estan en pèssimes condicions, trajectes que podrien fer-se en vint minuts podem trigar hora i mitja. En aquests anys també hem fet una tasca de formació política a les comunitats perquè defensessin els seus drets.

Des d’Europa es desconeix aquesta situació de les comunitats i hi ha molts que viatgen a territori maia.
El turisme arriba on estan les platges, on estan les zones arqueològiques, però no arriba on estan les comunitats. I si arriben a la reserva o a una zona arqueològica, no van a les comunitats. Estem en pèssimes condicions de pobresa. Al govern i a les empreses no els convé que es vegi. Van a ensenyar-los el bonic que han construït per a ells, però a nosaltres ens estan destruint la vida. Estan deforestant, estan danyant cenotes, que són aigües subterrànies que han estat durant segles allà, cuidades pels maies. Aquest megaprojecte del mal anomenat Tren Maia ve a destruir tot això que per a nosaltres és vida.

Com podem arribar a conèixer les comunitats indígenes?
Els últims anys han arribat molts mitjans i molts periodistes, tant de mitjans privats com d’alternatius, i els hem portat a les comunitats. Només si els portem poden conèixer la situació. Les cases són de branquillons, de fusta, perquè és el que tenim per construir, i no hi ha aigua. Els convidem a que vagin a les comunitats, que també és bonic conviure-hi. La gent indígena et dona el que té, no el que li sobra.

Així que ara està centrada en el projecte del Tren Maia?
No és que no vulguem el desenvolupament, sinó tot el contrari, però que sigui un projecte per a les comunitats. Primer de tot, mai ens van preguntar si volíem el tren, no hi va haver consulta ni per part del govern ni de les empreses. Les coses van començar malament amb aquest projecte que nosaltres diem de mort, i des d’allà vam començar la defensa del territori, de la terra de la qual ens estan desposseint. Molts camperols han perdut les seves terres que han hagut de vendre a un preu molt baix i als que no han accedit les hi han expropiat. Per a un indígena la terra no és vendible, té un valor sentimental molt fort, és el patrimoni dels fills, a més que són terres comunitàries, comunals. S’ha desallotjat a persones que vivien a la vora de les vies del tren que feia mig segle que estaven en desús, moltes famílies portaven més de 30-40 anys vivint allà, els més recents, entre 10-15 anys.

Què s’ha pogut fer?
Tractem d’ajudar amb els empars judicials. El partit del govern federal es va encarregar de desintegrar la gent que estava unida, que havia signat l’empar, i alguns van desistir. Van quedar altres que, gràcies a la demanda d’empar, van aconseguir que el govern els pagués millor per les seves cases. Però la majoria van deixar les seves cases i les van destruir totes. I això va portar a una desintegració de la comunitat. Ni tan sols els van reubicar i molts no sabem on han anat a parar.

La línia ferroviària està afectant mediambientalment?
És una desforestació total, molt greu, i el govern ho sap i no li importa la vida ni dels éssers humans ni dels animals. L’hàbitat dels animals ha canviat. Ja ni passen per on era habitual. És un ecocidi. El Govern ens acusa de pseudoambientalistes als que defensem la terra i els cenotes perquè també estan danyant els cenotes i estan contaminant l’aigua. López Obrador ens va venir a imposar aquest projecte de mort. La Biosfera de Calakmul és un dels pulmons més grans del món i se l’estan carregant. Hi ha moltes conseqüències negatives també socials i culturals. Es perd la llengua. Ha arribat molta gent de fora a treballar i també s’ha agreujat la delinqüència organitzada. Els nostres fills i filles corren molt de perill, perquè hi ha assetjament, manca de respecte, prostitució, drogoaddicció, alcoholisme. Ara estan passant coses que abans no es veien, robatoris, assalts, homicidis. Els feminicidis han augmentat. Aquest projecte ha arribat per destruir-ho tot.

És un projecte de molts quilòmetres?
Sí, d’uns 1.500 quilòmetres. El tren turístic és només una excusa, perquè per al govern i les empreses és el tren de càr_rega, ja que portarà tota la producció fins a Coatzacoalcos i d’allà per vaixell internacionalment. Transportarà petroli, gas, dièsel que són els nostres recursos naturals. I després hi ha el tema del cultiu de la palma africana i la soja transgènica. Tot això són monocultius que estan destruint la terra i contaminant per l’excés de productes químics que fan servir. En una zona de Campeche van fer anàlisis de llet materna i d’orina dels nens i surten amb glifosat que provoca càncer i els nens ja neixen amb defectes. La deforestació i la contaminació està danyant la salut de les persones i s’afegeix al canvi climàtic. Ara s’arriba als 45 graus, deu graus més.

I la deforestació ha estat molta?
Sí, ha estat molta. Als trams on hi havia vies però portaven tants anys sense funcionar, havien crescut arbres i vegetació que ara han arrancat per posar el tren en marxa i on no hi ha línia estan deforestant bastant per construir la línia ferroviària. La zona arqueològica de Calakmul, que és un dels pulmons més grans del món, l’estan destruint amb els seus hotels, amb les seves vil·les, amb l’estació que estan posant. És un caos i és per sempre perquè han posat pur ciment.

Es podrà aturar?
Estem en aquesta lluita. Esperem poder aturar-ho, almenys, en un dels trams. Però serà molt difícil. El govern des d’un principi va dir, plogui, troni, llampegui, el tren va perquè va, i punt. Hem guanyat empars i no respecten les lleis ni la decisió dels jutges. I a més, el tren està militaritzat, és a dir, el treball d’aquests trams, que encara no estan acabats, són trams que els està construint l’exèrcit, és clar, amb les empreses privades. D’Europa hi ha moltes empreses que estan invertint en aquest projecte. L’exèrcit mexicà està aquí perquè el poble no s’aixequi. L’exèrcit també està convivint a les comunitats perquè així les manté controlades. El govern va ser súper intel·ligent en aquest sentit. Ara quan es fan mobilitzacions qui dialoga és l’exèrcit. No pot ser això. Per a què tenim autoritats.

Perfil

Nom: Sara López
Any i lloc de naixement: 1965, Candelaria, Mèxic
Professió: Defensora dels Drets Humans

La Sara ha dedicat tota la seva vida a defensar les injustícies a les quals es veuen sotmeses les poblacions originàries a Mèxic. Des de meitat dels anys noranta forma part del Consell Regional Indígena i Popular de Xpujil i del Congrés Nacional Indígena (CNI). En la seva trajectòria com a defensora dels drets humans, destaca la seva lluita en la Xarxa Nacional de Resistència Civil contra les Altes Tarifes Elèctriques, per la qual va ser detinguda i empresonada onze mesos. Actualment centra la seva lluita contra la construcció del mal anomenat Tren Maia.

Foto: Sara López és una defensora dels Drets Humans que ha viatjat des de Mèxic per explicar la situació en la que es troben les comunitats indígenes maies / Josep Cano

Detalls

Publicat el 12 abril 2024

El mercat estatunidenc del còmic compta amb el perpetuenc Iban Coello entre els seus dibuixants amb destacats títols com Spiderman, Venom o The Fantastic Four, entre d’altres. Des de jove el seu talent pel dibuix el va portar a dirigir-se cap aquesta branca artística fins entendre que també podia ser un mode de vida. Amb només 23 anys, va entrar en contacte amb editors del mercat estatunidenc del còmic i va aconseguir superar diversos processos de selecció. Mostrant la seva capacitat de treball i sent capaç de complir amb els estrictes temps de lliurament, entre d’altres, es va fer un lloc en aquest món, on encara hi treballa. Actualment viu a Can Taió amb la parella i el seu fill, on consolida la seva trajectòria internacional des de les seves arrels locals. Amb ell parlem en aquesta entrevista i, a les portes de Sant Jordi, li demanem una recomanació amb el segell de Marvel.

Quan et vas adonar que el teu talent podia ser una forma de vida?
Quan vaig començar a donar classes a l’Escola Joso em vaig adonar que dibuixar còmic podia ser una opció professional amb les seves particularitats laborals pel que fa al sou o terminis de lliurament. Estava molt orientat a que el dibuix era només dibuixar i no hi podia haver benefici però vaig veure que hi havia espai per a que fos un treball consistent.

Com arribes a Marvel?
Va ser al Saló del Còmic de Barcelona, en una revisió de portafolis que vaig fer amb uns editors americans. Vaig fer una entrevista, els va agradar la meva feina i em van donar el contacte d’una persona per fer unes proves amb ells on s’asseguren que ets capaç de complir terminis, entre d’altres. Si passes la prova, et donen feina. I així va ser com va passar.

He llegit per Internet que tu vas perdre aquest contacte.
Sí, sí, el vaig perdre. Se’m va caure la targeta amb el contacte i vaig haver d’esperar al següent Saló del Còmic i tornar a demanar revisió de portafolis.

Un any després...
Vaja... un any sencer. Vaig tornar a fer l’entrevista amb un editor diferent però em van tornar a donar el contacte poder fer les proves.

I tot comença a la indústria americana del còmic.
Així va ser. Fins aleshores, amb 23 anys, tenia feines per la revista del Club Súper 3, per exemple, i dos anys després, als 25, començo a dibuixar còmics professionalment a la indústria americana, amb superherois.

Quins són els teus primers treballs per a ells?
Un còmic d’Iron Man, un auto-conclusiu de deu pàgines, i després vaig fer un de She-Hulk. Entre mig em van encarregar algun còmic publicitari per a Marvel per a una marca de cotxes, per a la pel·lícula d’Iron Man i per algun videojoc. Aquests van ser els meus treballs oficials.

Arribar a ser dibuixant de Marvel és el somni de molts dibuixants però, què hi ha al darrere d’una feina com aquesta?
Hi ha molt treball, moltíssim. I uns terminis d’entrega molt estrictes i curts. Hi ha molta pressió, perquè la meva feina és la que està en joc. Si alguna cosa surt malament, el meu nom és allà. També hi ha coses bones com que arribes a molta gent i ets motivador per a altres persones que volen treballar en un mercat com aquest. Hi ha persones que a les signatures de còmic m’han dit que la meva feina els ha animat a continuar treballant o els ha servit d’inspiració i per això et donen les gràcies pel treball fet. I això és gratificant.

De quins projectes has gaudit més fins ara?
Els que jo he gaudit més en general han estat els relacionats amb Spiderman i Venom perquè són els personatges que jo dibuixava quan era petit als llibres de l’escola. I ara, donar-li vida dedicant-me a això és... com haver aconseguit una fita i em diverteix moltíssim. D’aquests personatges conec com es mouen, conec els seus transfons i context, com es relacionen amb altres personatges... M’ho passo molt bé dibuixant-los. També és cert que et pot cansar. Si t’agraden les natilles i te les donen cada dia, arriba un moment que et canses.

Però no han estat els únics personatges als quals has donat vida.
No. He treballat en sèries dels Fantastic Four, The Avengers, o per a DC amb Superboy i I ara estic fent un esdeveniment de Venom amb tots els personatges relacionats amb aquest còmic i que serà un esdeveniment bastant gran i que tindrà molta repercussió. De fet, el primer número sortirà a l’agost als Estats Units, no sé quan el portaran aquí a Espanya.

Com és l’experiència treballant amb altres artistes i guionistes d’aquesta indústria?
Per a una persona que està tot el dia a casa dibuixant sense contacte amb gairebé ningú, és un aspecte motivador. Els artistes no ens relacionem gaire entre nosaltres perquè no s’acostuma a treballar en la mateixa col·lecció però si ho faig amb el guionista, l’editor i el colorista. Hi ha gent que és molt maca i d’altra que va a fer la seva feina i ja. En el meu cas tothom ha estat sempre bastant col·laboratiu i el guionista amb qui estic ara és molt maco i intenta personalitzar els guions perquè coneix com dibuixo i això per a mi és important. En general, els guions no solen personalitzar-se, perquè no saps qui els dibuixarà però en el meu cas, que ja portem un temps treballant junts, intenta fer coses que potenciïn la meva feina. I amb el colorista el mateix.

No deixa de ser una feina molt solitària.
Si, ho és... intento quedar amb gent per parlar! Ara tinc la sort que a casa està la meva parella fent tele-treball i, almenys, tinc companyia i puc parlar amb algú. Abans també parlava però ho feia sol, que no és el mateix.

Què destacaries del teu estil?
M’agrada molt fer escenes d’acció, de moviments com salts, baralles... Tot això em diverteix bastant i intento potenciar molt aquestes escenes. També és el que a la gent li acostuma a agradar més de la meva feina. M’avorreix bastant escenes quotidianes.

Com és el dia a dia d’un dibuixant de Marvel?
Quan m’arriba una oferta, aquesta pot incloure uns quants números de Venom o American Captains o el que sigui. Llavors tinc cert marge per decidir si ho veig viable o no per terminis de lliuraments. Si acceptes, t’arriba el guió, en anglès, òbviament, i comences elaborant el calendari de treball i els primers esbossos de la història així com la paginació, la composició de les pàgines i la narrativa. És el moment de rebre l’aprovació dels editors i les anotacions necessàries a la proposta. És quan començo a treballar. Dels 25 als 30 anys he treballat de dilluns a diumenge i moltes vegades fins a 12 hores diàries. Des que soc pare intento tenir els caps de setmana lliures i dedicar temps al meu fill.

Tens en el teu fill un fidel seguidor?
Encara és massa petit per entendre la feina que faig però, amb el temps, espero que si.

Què és el més desafiador d’aquest tipus de feina?
Conviure amb un mateix perquè, almenys en el meu cas, mai estic content amb el que faig i penses que no ho fas bé del tot, la síndrome de l’impostor, li diuen. A mi em passa i això és una cosa que em pesa i és difícil fer una feina artística, malgrat no tinguis dies d’inspiració.

Estem a les portes de Sant Jordi, fes-nos una recomanació de còmics i si pot ser teu, molt millor.
Bé, jo puc recomanar l’última sèrie que vaig fer dels Fantastic Four, de Marvel, i que es va començar a publicar al gener de 2023. A més, han anunciat que hi haurà una pel·lícula i pot ser una molt bona recomanació.

Nom: Iban Coello Soria
Any i lloc de naixement: 1983, Barcelona
Professió: Dibuixant de Còmic

Perfil

L’Iban Coello va néixer a Barcelona i amb set anys, juntament amb la seva família es va mudar a Santa Perpètua de Mogoda. Alumne de l’Escola Bernat de Mogoda i de l’INS Rovira-Forns, quan encara impartia classes des de l’actual Escola d’adults, va destacar sempre pel seu do amb el dibuix.Incondicional de personatges com Spiderman, va començar a donar-los vida amb només 25 anys, quan va iniciar la seva feina amb Marvel i altres editorials del mercat del còmic estatunidenc. El seu treball es pot veure al seu compte d’Instagram @coelloiban.

Iban Coello és perpetuenc i reconegut dibuixant de còmic en la potent indústria estatunidenca i és autor de títols com Spiderman, Venom o The Fantastic Four, entre d’altres / Josep Cano

Detalls

Publicat el 22 Març 2024

L’any 1974 va néixer el Club Hoquei Santa Perpètua. L’actual junta directiva de l’entitat, presidida per Carles Torras, està muntant un programa d’activitats per celebrar els 50 anys. Un sopar, que es farà a l’octubre, serà l’acte central. També, volen organitzar una activitat durant la Festa Major d’Estiu i un torneig de final de temporada amb la participació d’algun equip destacat internacional o de l’OK Lliga. Carles Torras assegura que el club passa per un bon moment. Fa poc ha estat reescollit com a president del CH Santa Perpètua en encapçalar l’única candidatura presentada durant el procés electoral. Un dels objectius del nou mandat és continuar amb la bona tasca realitzada pel coordinador del club, David Martínez.

Què esteu preparant per celebrar els 50 anys del club?
Estem fent moltes reunions per preparar la celebració. Tenim previst, si tot va bé, fer un acte central, que seria un sopar amb tots els membres del club, socis, jugadors, exdirectius i gent que ha anat passant per aquí durant aquests 50 anys. Treballem també per fer alguna cosa durant la Festa Major d’Estiu. A més, estem preparant per al final de temporada un torneig amb la participació d’algun equip estranger o de l’OK Lliga.

Quin dia fareu l’acte central?
El lloc encara està per determinar, perquè dependrà del volum de persones que assisteixin. I es faria al voltant del mes d’octubre.

Què ens pots explicar dels orígens del club?
Ens està costant molt aconseguir informació dels inicis del club. Som una junta nova, encara que amb algunes persones d’altres juntes anteriors. Hem trobat material. També hi ha algun veí de Santa Perpètua que es dedica a fer reculls històrics i estem parlant amb ell. El que sí és segur és que el club va néixer el 1974 i que durant aquests anys, amb més o menys equips, ha anat creixent fins arribar al punt actual.

Quin moment viu el Club Hoquei Santa Perpètua a nivell social?
Ara mateix tenim entre 150 i 160 fitxes de jugadors, el que suposa unes 300 o 400 persones com a massa social. És un bon moment. Ja portem set o vuit anys a aquest nivell. Estem parlant d’entre 16 i 20 equips, amb anys millors i anys pitjors. Des del principi, vam tenir clar que havíem de recuperar una cosa que s’havia perdut una mica, que era el seguiment del primer equip, que anar a veure el primer equip fos una cosa d’ajuntar tota la massa social del club. Mica en mica, ho hem aconseguit. L’any passat, va ser el màxim, amb l’intent de salvar la categoria. Durant quatre caps de setmana, vam omplir el nostre pavelló i, en els partits de fora, moltes vegades hi havia més gent de Santa Perpètua que de l’equip local.

A nivell esportiu, com està anant la temporada?
Pel que fa a la base, ho hem parlat moltes vegades, tenim molt clar que tenim dos clubs grans tant per la banda femenina com per la masculina al voltant de la nostra població, com són el Caldes i el Palau. Per tant, hem agafat el rol que som un club formador. Treballem amb la base que tenim del poble i amb les incorporacions que venen de fora. No anem a buscar jugadors de fora. Si venen els integrem i acceptem dins del club. A la base, tenim ara setze equips en totes les categories, tant masculines com femenines. Després tenim tres equips sèniors, dos masculins, un a Primera Catalana i un altre a Tercera, i un femení, a Segona Catalana. El de Tercera està lluitant per estar a mitja taula i el de Primera no està tenint bons resultats aquest any. Tots sabíem que la baixa de quatre jugadors importants a la plantilla ens faria patir. Per contra, tenim l’equip femení que està lluitant per una de les places que donen dret al play-off d’ascens.

El primer equip masculí està patint molt i té molt complicat salvar la categoria.
Perdre la categoria màxima que tenim com a club, a la junta, no ens agrada. La Primera Catalana cada dia és més professional. Els equips es preparen més i nosaltres tenim els pressupostos que tenim i amb això treballem. Perdre la categoria i més l’any del 50è aniversari era una de les coses que volíem evitar, però lluitarem fins a l’última jornada.

Aquesta temporada heu fet una aposta molt forta per l’esport femení amb la creació del primer equip.
Estem molt satisfets de com estan anant les coses. La Segona Catalana femenina és una categoria molt dura. Els equips són molt competitius. Totes les competicions catalanes s’han tornat molt competitives i amb un gran nivell. Les nostres jugadores, que la majoria provenen del nostre planter, estan tenint uns molt bons resultats en el seu primer any com a equip sènior femení.

A més, dues jugadores han disputat la competició panamericana.
Sí. Cata i Sofi han jugat amb la seva selecció, Colòmbia. Han quedat terceres en aquest campionat i això els dóna dret a disputar el Mundial, que se celebrarà a l’estiu a Itàlia. Allà podrien coincidir amb la coordinadora de la nostra secció femenina, Laura Vicente, si és convocada per Espanya.

Teniu encara capacitat de crèixer amb els equips de la base?
Cada vegada ens està costant més. Fins i tot, jo vaig fer un petit estudi i he vist que la natalitat està baixant aquí, al poble. Per això, a sobre a un esport minoritari li costa trobar infants. El futbol se’n porta a la gran majoria. Però nosaltres estem treballant. Fem visites a les escoles amb els entrenadors i els coordinadors de la base, els deixem provar. Fem un mes gratuït i els deixem el material. I a veure si hi ha infants que tiren per a aquest esport.

Quin balanç fas del teu primer mandat que ha acabat ara i que va començar un any molt complicat, el 2020?
Sí que és cert que el primer any va ser molt dur, molt dur. Va ser l’any de la pandèmia i hi va haver molts canvis sobre què es podia fer i què no. Ens va agafar tot de nou. No sabíem per on tirar, però, mica en mica i amb molt de treball, vam treure endavant aquell any. Vam aconseguir no aturar l’esport per als infants. Vam trobar llocs alternatius a l’aire lliure i això és una de les coses que més em va satisfer. Després vam fer una gran aposta per un nou coordinador, David Martínez, que està fent un treball excepcional al club. I anem creixent. Ja ho vam parlar amb ell que seria una aposta a mig i llarg termini i en això estem. Seguim treballant plegats en aquesta mateixa línia.

Quins són els propers reptes que us marqueu?
La feina que fa la nostra junta la fa per la canalla que juga al club i suposo que els socis estan satisfets i per això no s’ha presentat una altra candidatura. El canvi de coordinador va ser molt important i és una de les coses per les quals he volgut continuar. Ara portem tres anys amb ell i això encara no s’ha acabat. No volem que es trenqui l’evolució que vam iniciar amb ell.

A Santa Perpètua, hi ha molta oferta esportiva. Per què recomanaries a les famílies que els seus fills o filles practiquin hoquei patins?
A banda de l’emocional i el competitiu que és l’hoquei patins. Molta gent desconeix aquest esport, però un partit és molt emocionant. Fins a l’últim minut pot passar qualsevol cosa. A més, és un esport psicomotriu que els va molt bé als infants. Aprenen a patir. A més porten un estic i una bola. Els va molt bé per a la coordinació. És un esport molt complet. Els infants i les famílies han de saber que al poble tenen un esport alternatiu.

Perfil

Nom: Carles Torras
Any i lloc de naixement: 1975, Barcelona
Professió: Mecànic

És el president del Club Hoquei Santa Perpètua des de l’any 2020. Ara, tot just acaba de ser reescollit en encapçalar l’única candidatura presentada durant el procés electoral. Així, durant els propers quatre anys, seguirà sent el màxim responsable de l’entitat.Carles Torras és un apassionat del món del motor, però, des que la seva filla li va dir que volia jugar a hoquei patins, tot va canviar. Carla Torras és una membre més del primer equip femení del Club Hoquei Santa Perpètua, que juga a la Segona Catalana. A més, el petit de la família també juga al club.La nova junta directiva del Club Hoquei Santa Perpètua presidida per Carles Torras té dos vicepresidents, que són Sergi Arenas i Moisès Bonal. El secretari és Xavier Gispert i el tresorer, Xavier Matas. Els vocals són Sonia Cuevas, Josep Maria Baldó i Marc Viladecans.

Foto: Carles Torras és el president del Club Hoquei Santa Perpètua / Josep Cano