Detalls

Publicat el 01 Desembre 2023

Fa poc més d’un any que la perpetuenca Aida Uceda és la coordinadora general del futbol base femení del RCD Espanyol. El club perico és pràcticament com casa seva. El seu pare va jugar molts anys en diferents equips de l’Espanyol i després va ocupar diversos càrrecs en la direcció tècnica. Aida Uceda està molt contenta amb la feina que desenvolupa, que és fonamental per nodrir de jugadores al primer equip femení de l’Espanyol. Des de ben petita, tenia clar que volia viure del futbol. No és un món fàcil, però, mica en mica, s’ha fet un forat. Diu que no ha tocat sostre i algun dia voldria entrenar a un equip de la Lliga professional espanyola de futbol femení. Mentrestant també s’ocupa de la seva empresa, dedicada al futbol.

Des de quan ets la coordinadora general del futbol base femení del RCD Espanyol?
Ocupo aquest càrrec des del mes de juliol del 2022. Fa més de sis anys que formo part de l’estructura del RCD Espanyol d’una manera o d’una altra. Vaig començar amb els campus d’estiu. A partir d’aquí, hi va haver una vacant en el futbol base femení com a delegada i vaig anar de menys a més. Vaig fer de delegada i de segona entrenadora. Amb l’arribada de la nova directiva, mitjançant unes converses, van confiar en mi com a responsable del futbol base femení.

Quins objectius t’has marcat aquesta temporada respecte al futbol base de l’Espanyol?
El principal objectiu que tenim és que arribin el màxim nombre de jugadores al primer equip del club. Sent un futbol base professional, creiem que és la línia que s’ha de seguir. A partir d’aquí, hem intentat confeccionar plantilles el més competitives possible per aconseguir els objectius esportius que tenim en quant a categories. També volem generar un clima de treball amb tots els nostres cossos tècnics que sigui de confiança i molt positiu.

Hi ha alguna perpetuenca al vostre futbol base aquest any?
No, tenim una jugadora que la vam incorporar des del futbol base de la Unificació Club de Futbol Santa Perpètua, però resideix a Mollet del Vallès.

Com està el futbol femení del RCD Espanyol?
Tenim el clar objectiu que el primer equip torni a la Lliga professional de futbol femení. Tot club professional gira entorn al seu primer equip. Ara, també tenim el primer equip masculí que també té l’objectiu clar de tornar a la màxima categoria espanyola. L’objectiu del club és estar on mereixem i on creiem que hem d’estar, que és a la Primera Divisió amb els nostres dos primers equips, el masculí i el femení. I, en el futbol base, el nostre objectiu és que totes les nostres jugadores puguin arribar el més amunt possible dins del club.

A on vols arribar en aquest món del futbol?
Sempre vols més. Jo, des de petita, a casa i amb la meva família, ja deia que volia viure del futbol. A mi el que m’agrada és el futbol. És el que m’apassiona. Jo em llevo feliç fent el que faig de coordinadora de l’Espanyol i en la meva participació a la meva empresa. El que més em motivava era ser entrenadora de futbol d’un Primera Divisió femenina. A dia d’avui estic molt contenta amb aquest càrrec. Estic molt contenta al club. És la meva casa. Visc el present, aconseguir els objectius i, a partir d’aquí, ja vindrà la resta.

El teu pare va ser futbolista professional. El futbol sempre ha estat molt present a la teva vida
Sí, sempre he tirat jo una mica més cap al món del futbol. La meva germana ens ha acompanyat. Tenim al meu pare de referent a casa, que ell sempre ha estat envoltat del món del futbol, com a jugador, com a captador, com a coordinador. No ens ha quedat més remei, però és molt positiu per a nosaltres.

Quins són els teus primers records sobre el futbol?
Sempre tinc el record d’anar amb el meu pare al camp de l’Hospitalet. Ell va estar allà molts anys. Sempre recordo que la gent em tractava molt bé. La gent li cantava al camp cançons al meu pare. És un record que jo tinc molt bonic de quan era petita. També la primera vegada que vaig jugar a futbol. La veritat és que a casa va costar que em deixessin. Sembla contradictori, però va costar. Tinc molts moments. També guanyar la Copa Catalunya amb l’equip infantil de l’Espanyol.

El teu pare forma part ara del Girona, tot i que ha treballat molts anys a l’Espanyol. Hi ha rivalitat a casa?
Bé, hi ha conflicte d’interessos (riu). Cadascú vol el millor per al seu club. El meu pare vol que li vagi bé al Girona i jo vull que li vagi bé al meu pare. Ell vol que li vagi bé a l’Espanyol, sempre s’estimarà aquest club, i també vol que em vagin bé les coses a mi.

Quin paper han jugat els teus pares en la teva decisió de dedicar-te professionalment al món del futbol?
Al principi va costar molt poder posar-me a jugar a futbol. Els meus pares no volien. Jo feia judo, natació i altres esports. No era prioritari. Va costar, però després ells viuen la meva passió pel futbol. Sempre que he portat un equip, ells m’han seguit a tot arreu. He anat de torneig a Sant Sebastià i han vingut tota la setmana amb mi. Ells m’acompanyen, m’ajuden i em donen suport. Sempre tinc el consell del meu pare.

Recorda’ns la teva trajectòria com a jugadora?
Vaig començar a la Llagosta en un equip de nois. Allà vaig estar tres anys. Després em vaig anar a un equip femení perquè passava a categoria infantil i ja no es podia jugar amb nois. Vaig anar a la Lourdes de Mollet, a prop de casa i hi vaig estar tres temporades. Després, em va fitxar la Penya Blanc-i-blava de la Roca del Vallès. Allà vaig estar més de deu anys. Em va trucar el Sant Gabriel de Preferent. Vaig tornar a la Roca, vaig passar pel Santa Perpètua i al Mirasol.

No només ocupes aquest càrrec a l’Espanyol, també vas crear la teva pròpia empresa, Pass Academy, a què es dedica?
És una escola de tecnificació i d’organització d’esdeveniments esportius, bàsicament relacionats amb el futbol, ja siguin tornejos o campus. Va néixer de saber que el món del futbol és molt difícil i que les oportunitats són escasses. És una realitat. Al final, et mous per contactes. Com jo ja tenia clar que volia viure d’això, ara fa dos anys, em vaig tirar a la piscina i vam muntar aquesta empresa que, la veritat, cada dia creix una mica més. Cada dia són més els jugadors i les jugadores que confien en nosaltres per ajudar-los en aquest creixement més individualitzat. Sempre que tinc festa a l’Espanyol, sempre estic aquí, al camp de futbol de Montmeló, que és on ara tenim la seu de l’empresa. Estic aquí amb els jugadors i les jugadores de l’empresa, compartint una estona amb ells. Compartint experiències i donant-los consells, que sempre van bé.

Com veus el moment que viu el futbol femení a Espanya?
Crec que estem en un moment històric i molt bonic. Fa molts anys que volem tenir la nostra oportunitat. El nostre moment. Crec que encara no hem arribat al màxim. El futbol femení creix cada vegada més. Cada vegada la gent el veu més, que això és molt important. Crec que encara queden moltes coses positives per arribar.

Els èxits s’han vist tacats per la polèmica.
Millor que parlin. Això fa que encara siguem portada als periòdics. La notícia de ser campiones del Món crec que per si sola no hauria tingut tant de protagonisme com realment mereixem. Encara que sigui dolent el que s’està parlant, el futbol femení està present.

Nom: Aida Uceda Espadas
Any i lloc de naixement: 1998, Barcelona
Professió: Coordinadora general del futbol base femení del RCD Espanyol.

Aida Uceda porta el futbol a la sang. El seu pare va ser futbolista professional i, des de petita, ja anava als camps a veure’l jugar. Es va iniciar en l’esport fent judo i natació, però ella volia jugar a futbol. Al principi, els seus pares no ho veien clar, però van acceptar i l'Aida va començar a jugar a futbol a la Llagosta en un equip de nois. Després va anar a la Lourdes de Mollet a un conjunt de noies. Durant la seva trajectòria com a futbolista va passar per diversos equips. A la Penya Blanc-i-blava de la Roca va estar més de deu anys. A la Unificació Club de Futbol Santa Perpètua només va jugar un any, però té un molt bon record. Va penjar les botes aviat, perquè es volia dedicar a entrenar. Ha dirigit a diferents equips i ara se centra en la seva tasca com a coordinadora general del futbol base femení de l’Espanyol.

Aida Uceda, a la Ciutat Esportiva Dani Jarque del RCD Espanyol / Josep Cano

Detalls

Publicat el 17 Novembre 2023

El 24 de novembre al Centre Cívic La Rambla i en el marc de la programació del 25N, Gabriela Atencio oferirà la xerrada Feminicidios y agresiones sexuales: repunte de casos en la postpandemia. Retos y desafíos para su tratamiento y erradicación. Des de l’observatori que dirigeix Feminicidios.net, Atencio és coneixedora d’una realitat sobre violència sexual i femenicidis que va més enllà dels titulars de successos i que va a l’arrel de la problemàtica. Un problema social i estatal en el qual estem fent tard per atallar i que necessita amb urgència mesures educatives i preventives. A la xerrada es centrarà molt en quins aspectes podem millorar per erradicar la violència sexual sobretot en infants i adolescents.

L’augment de feminicidis ens ha de preocupar?
Sí, hem d’estar preocupats. Hi ha dos elements claus per reforçar la lluita contra la violència masclista. D’una banda, la post pandèmia, que va portar un augment de casos. I de l’altra, el negacionisme de la violència masclista, no sols instal·lat en el poder polític, amb partits com Vox governant amb el PP a algunes comunitats, sinó en la societat. L’últim baròmetre de la joventut ha determinat que un 20% dels joves homes considera que no existeix la violència masclista, i això és molt perillós perquè estem davant d’un rearmament de la violència masclista. Aquests dos elements ens han de fer veure que hem d’augmentar les campanyes de sensibilització i prevenció amb tota la població i s’ha d’incloure ja en els currículums escolars l’educació afectiva i sexual i l’educació en igualtat per a poder atallar el problema en les pròximes generacions.

Dirigexies Feminicidio.net, què és el que feu?
Bé, Feminicidio.net és un observatori de la societat civil organitzada, va néixer en el 2010, com associació el 2016 i el 2020 vam crear l’escola abolicionista internacional que és un projecte per sensibilitzar i prevenir la tracta amb finalitats d’explotació sexual, que és un problema molt seriós. Catalunya és la comunitat autònoma més sensibilitzada amb el tema del feminicidi. Aquí es porta un registre de feminicidis i es consideren casos oficials que no es tenen en compte en la resta de l’Estat, segons la Llei de Violència de gènere vigent.

Quines són les dades a Catalunya?
A Catalunya els feminicidis es mantenen en uns quinze casos anuals, però la violència sexual ha crescut molt, és dels territoris on més ha crescut. En l’Estat Espanyol han augmentat els feminicidis i estem amb un risc que tornem a xifres de la dècada passada.

Les lleis actuals són bones normatives?
En els últims deu anys la violència sexual ha augmentat un 90%. Això vol dir que hem arribat tard per a una llei estatal integral i que la violència sexual requereix no solament un tractament integral i especialitzat sinó un treball de prevenció des de primerenca edat i a través de l’educació afectiva i sexual i la coeducació. Estem arribant tard en un moment d’augment preocupant de la violència sexual. Els experts estan advertint que té una relació amb la pornografia.

El consum de pornografia?
La pornografia s’ha convertit en l’educació sexual. El buit que tenim en l’educació afectiva sexual els adolescents l’omplen amb la pornografia. Segons les estadístiques, els nens i les nenes comencen a veure pornografia per raons diferents als deu anys. La veuen a Internet i és una pornografia violenta. Segons algunes estadístiques, el 86% de la pornografia que circula lliurement a Internet és violenta. Es veuen violacions amb total impunitat. Estem normalitzant delictes sols perquè es veuen a través de vídeos. I aquesta normalització de la violència sexual està canviant el comportament dels i les adolescents i s’estan normalitzant formes de violència sexual que abans no les consideràvem com a tal pels efectes de la pornografia en el consum dels i les menors.

Ho estem fent malament gairebé tot...
No sols ho estem fent malament, estem arribant tard. Hi ha moltes preguntes que sorgeixen de com atallar el problema de l’educació, com enfrontar-nos a l’educació afectiva i sexual i com educar als nens i a les nenes perquè entenguin que és nociu per a ells i que no és bo que prenguin la pornografia com a referència. Perquè el que hem vist també és que la prohició no funciona. Encara que els prohibeixin tenir mòbils i a les seves cases tinguin eines que no els permetin l’accés a pornografia, els arriba per una altra banda, pels companys d’escola, pels amics. No és un problema sols de les famílies, és un problema que hem d’enfrontar socialment. El consum de pornografia en menors fa que les nenes estiguin exposades a ser agredides sexualment, però els nens estan exposats a ser agressors i els pares i les mares estan preocupats per aquesta situació. Com enfrontar-nos a aquest problema és bastant seriós i ha d’intervenir-hi l’estat. Hem de prendre cartes en l’assumpte.

I aquestes cartes passarien, entre altres, per educació en els centres educatius?
Bé, jo crec que cal atacar el problema en diferents àmbits. D’una banda, l’educació afectiva i sexual en els centres educatius. D’altra banda, és importantíssim que els pares i les mares tinguin una relació fluida amb els seus fills i filles. Si bé és cert que a l’adolescència es busca més l’autoritat dels semblants i és molt difícil abordar aquest tema si no hem tingut una educacióper a enfrontar-nos com a pares a parlar naturalment d’aquests temes. És comprensible que sigui una situació incòmoda per a pares i per a mares. Però crec que cal fer un esforç i els centres educatius i l’educació afectiva i sexual no ha de ser solament per als adolescents, sinó que l’hem de tractar socialment en Ajuntaments com el de Santa Perpètua on hi hagi una escola per a educadors i per a pares i mares per a veure com ens enfrontem a tallar l’accés de la pornografia violenta als adolescents i als nens i a les nenes. I de trobar la manera que comprenguin que aquesta pornografia que veuen no és bona. Però hi ha una altra tasca que li correspon a l’Estat. La pornografia no hauria d’estar lliure en Internet. No. Hauríem de començar per un primer pas que és que hauria d’estar totalment inaccessible per a menors.

És a dir que necessitem una llei que controli la pornografia, però ja.
Ja, absolutament. El PSOE portava en el seu programa abordar la limitació de l’accés a la pornografia a menors. Ho va deixar pendent i esperem que el pròxim govern prengui cartes en l’assumpte perquè Feminicidio.net com a observatori compareix en el pacte d’Estat en la comissió de diputats i de senadors i en l’última compareixença ja ho advertim i vam dir. No podem deixar pendent aquest tema. Estem dient que en els últims deu anys ha augmentat la violència sexual un 90% i que la pornografia violenta està canviant el comportament dels joves en les relacions afectives i sexuals i s’estan normalitzant unes certes formes de violència sexual. El govern té el repte d’abordar aquest tema i amb urgència.

Des dels mitjans de comunicació es pot educar?
Tenen un paper clau en la sensibilització i haurien de complir un paper més important en la prevenció de la violència sexual. Als mitjans només apareixen la notícies de successos, no les de moviments socials que volen abordar el problema. No es planteja aquest problema de la manca d’educació sexual i de la pornografia com a substituta perquè hi ha interessos. La indústria de l’explotació sexual. Si seguim així i no es prenen mesures radicals i serioses, aquestes estadístiques de violència sexual i de feminicidis continuaran augmentant.

S’han incrementat també les que es fan en grup.
Sí, sí, sí. El nostre observatori va ser el primer a l’Estat espanyol que va abordar el tema de les agressions sexuals en grup. El 2016 amb el cas de San Fermines vam veure que no era un cas aïllat i tenim registrats gairebé 300 casos en quatre anys i compleixen una sèrie de patrons: es cometen a l’estiu o en festes populars; hi ha un líder en el grup; hi ha com un pacte; un percentatge alt es planifiquen, i un percentatge important es graven i després es comparteixen a les xarxes socials o es puja a portals pornogràfics. Això és molt greu i molt seriós. Malgrat que no representa un percentatge molt important dels tipus de violència sexual, un 5%, en els últims cinc anys s’han comès més de 2.000 casos. Això és una barbaritat. I estem registrant agressions sexuals múltiples amb casos molt seriosos a Catalunya, que a més deixen en les víctimes seqüeles per a tota la vida.

La violència és un fenomen de la societat actual?
És un problema de la violència patriarcal que és ancestral i és una forma de dominació i de control sobre les dones. No hem de perdre de vista el marc. La violència sexual i el feminicidi són les dues formes més extremes en les societats patriarcals i no hi ha cap societat en el món que es deslliuri de feminicidis ni de violència sexual. Per això és tan important abordar-ho com una qüestió d’estat i com una qüestió fonamental per a la seva erradicació. Cal tenir en compte que les agressions sexuals que es denuncien són la punta de l’iceberg perquè només es denuncien entre un 11 i un 15% de les agressions sexuals. La majoria dels casos no és un sàtir que agredeix a una dona al carrer sinó que són pares, germans, oncles, cosins, professors, amics de la família i de la víctima. Això fa més difícil la denúncia.

Perfil

Nom: Graciela Atencio Rodríguez
Any i lloc de naixement: 1968, Mercedes, Argentina
Professió: Periodista

Graciela Atencio dirigeix Feminicidio.net, observatori contra les violències masclistes i l’Escola Abolicionista Internacional amb seu a La CIBA, Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet. Durant més de dues dècades ha exercit de periodista a Argentina, Mèxic i Espanya. El 2003 la seva vida va canviar radicalment arran de la investigació periodística dels feminicidis de Ciudad Juárez. Des d’aquell moment s’ha centrat en la investigació i l’estudi del feminicidi. Feminicidio.net ha obtingut el reconeixement d’ACUNS (Academic Council of the United Nations) pels seus informes i la seva classificació de tipologies de feminicidi. També dirigeix GeoviolenciaSexual.com, laboratori, investigació i estudi de les violències sexuals des d’una perspectiva multidisciplinar. És autora del llibre Feminicidio, el asesinato de mujeres por ser mujeres.

Graciela Atencio oferirà una xerrada en el marc de la programacio del 25N / Josep Cano

Detalls

Publicat el 03 Novembre 2023

Ens trobem amb la Bienve Navarro, l’Àngels Valls i el Magname Konte a la Granja Soldevila. Tots tres, juntament amb el Pepe Almansa, que no ha pogut assistir a l’entrevista, han format part del programa Mentoria Social. Se saluden i es pregunten com els hi va, si hi ha alguna novetat a les seves vides i es fan algun recordatori. Com a persones mentores, l’Àngels i la Bienve han acompanyat, i encara ho fan, al Magname a resoldre alguns aspectes de la seva situació al país, a aconsellar-li pel que fa a formació laboral i, sobretot, li han donat una xarxa de suport que li ha permès millorar el seu dia a dia. Amb ells parlem de la seva participació en el programa Mentoria Social.

Què us va moure a participar al programa Mentoria Social?
Bienve Navarro (B.N.): Inicialment poder tenir una experiència nova, participar d’una iniciativa de voluntariat, però, també, sentir que ajudes a algú. Tenia ganes de fer-ho sense plantejar-me res més especial.

I en el teu cas, Àngels?
Àngels Valls (A.V.): Sempre m’ha agradat ajudar a la gent i aportar el meu granet de sorra en projectes solidaris. Vaig conèixer el programa de Mentoria social gràcies a una notícia a l’Informatiu i, com que tenia temps, vaig aprofitar l’oportunitat. Perquè al final, això ha estat una oportunitat per tots els que hem format part.

Per a tu, Magname, com a mentorat, què n’has tret del programa?
Magname Konte (M.K.): Tot... El grup de mentors, l’Àngela, la Bienve i el Pepe, m’han ajudat moltíssim, moltíssim. En el meu cas va ser gràcies al Punt d’Acollida i Informació (PAI) de Santa Perpètua i a l’Alba, la persona que està al capdavant. Ella va ser qui em va recomanar formar part del programa i no saps quant li agraeixo. M’han ajudat a regularitzar la meva situació legal, han intermediat per mi en aspectes importants a la feina, amb l’administració i també en l’àmbit de formació i xarxa.
A.V.: El Magname va arribar a Santa Perpètua el 2017 i tenia moltes dificultats, sobretot amb l’idioma, amb nosaltres ha pogut participar en classes d’alfabetització i ha conegut millor el funcionament de l’administració, a ser més autònom i guanyar seguretat en el seu dia a dia al nostre país.

Quant temps fa que us coneixeu?
B.N.: Aproximadament un any, potser més. Però nosaltres vam decidir que, tot i que la nostra participació al programa havia finalitzat, havíem de mantenir el contacte i la relació amb el Magname com a grup. Ell també hi va estar d’acord. Després de veure com ha aconseguit regularitzar la seva situació, ens agrada trobar-nos i que ens expliqui com li va i nosaltres també li expliquem com ens va. També ens truquem si qualsevol de nosaltres necessita ajuda. El grup ha canviat ja a una relació de xarxa on tots intercanviem allò que sabem o podem fer.

Amb vosaltres es pot dir que el programa ha aconseguit el seu objectiu?
B.N.: Ha estat un punt de partida d’una relació que segur durarà més enllà. El Magname està entrant a poc a poc a la nostra xarxa social i nosaltres som com un punt de referència per a ell. És cert, que la idea de la mentoria és, senzillament, ser mentor i arribar allà fins a on tu vulguis amb l’objectiu principal que la persona nouvinguda conegui gent del seu entorn, parli i practiqui l’idioma i pugui conèixer Santa Perpètua a través dels nostres ulls. Amb el Magname ens va passar que vam veure que, sobretot necessitava alfabetització i molt de suport per regularitzar la seva situació així com mediació amb alguns aspectes amb la seva feina.

M.K.: Jo tenia moltes dificultats per explicar-me amb el meu cap a la feina i sentia que no podia dir les coses com havien de ser i era molt frustrant. El meu grup de mentors va guiar-me, assessorar-me i fins i tot es va reunir amb el meu cap per solucionar algunes situacions. Ara, cada vegada parlo millor, entenc millor i comença a ser tot més fàcil. Tinc un record molt fort en què l’Alba, la persona referent del PAI, em deia, ‘això passarà Magname, això només és ara. Amb el temps tot anirà millor, parlaràs millor, entendràs millor i tot es posarà a lloc...’ i jo pensava que seria impossible. No tenia esperances, però ara, comença a ser així com em deia. Ara tot comença a ser més fàcil. I semblava impossible... A la feina ara, escric quan he d’escriure, entenc el que he d’entendre i em faig entendre també.

Per què decideixes venir a Espanya?
M.K.: A Malí no tenia cap futur ni cap esperança per mi i la meva família. A Santa Perpètua tinc un germà i decideixo venir per poder viure. Vaig arribar en pastera des del Marroc. Va ser una experiència terrible on vaig patir la pressió de la policia del Marroc, l’horror del mar, on vaig veure la mort de prop d’altres persones com jo i on vaig haver de malviure al carrer durant dos mesos. Vaig arribar a Tarifa després de travessar la frontera patint ferides pels ferros de la tanca... Després vaig estar a Córdoba i finalment Barcelona i Santa Perpètua. Molt camí, moltes coses, sense ningú, sol, sense casa, sense menjar amb pluja... Ara tinc un contracte de 40 hores a una rostisseria de Santa Perpètua, he pogut tornar aquest estiu al meu país, tornar a veure a la meva dona a la qual vaig deixar a Mali embarassada de la nostra filla i he conegut a la meva filla. Després de tots aquests anys... soc aquí.
A.V.: El Magname ens va mostrar la realitat que veiem per televisió i que ens sembla llunyana, però que és real. Ha treballat moltíssim per arribar on és i s’ha guany­at tot el que ha aconseguit. Nosaltres com a mentores sentim que l’hem ajudat molt i que, a partir d’ara, disposa de moltes més eines per continuar el seu camí. Tot i això, no és fàcil.

Què ha suposat per a vosaltres ser mentores?
B.N.: Hi ha hagut moments que no han estat fàcils, però com a experiència és bona i n’aprens. Ha estat un aprenentatge vital que ens ha mostrat una problemàtica real, la de la immigració. Una cosa és veure què passa a través d’un minut de crònica a la notícia i una altra molt diferent és conèixer de primera mà totes aquestes dificultats, en tots els seus àmbits. Per a mi, que hàgim estat tres persones, mentores del Mangmane ha estat un encert. Primer, perquè comparteixes experiència, però també dubtes, i allà on un no arriba, arriba l’altre. També, comptar amb un home mentor, en el nostre cas amb el Pepe, ha estat important en alguns casos.
A.V.: Hem vist les dificultats que suposa la burocràcia per a persones nouvingudes, fins i tot per a nosaltres ajudar-lo ha estat difícil. No ho tenen gens fàcil... sumat a que ho han deixat tot als seus llocs d’origen.

Recomanaríeu l’experiència?
B.N.: Sí, però has d’estar molt segur que vols fer-ho i tenir el temps per dedicar-te. Nosaltres, com deia, hem tingut la sort de ser un grup de tres. Tots hem pogut aportar els nostres coneixements. L’Àngela, com és mestra, va poder ajudar el Magname amb l’alfabetització i tots, hem aportat el nostre granet de sorra. Ho recomano totalment. En el meu cas, agraeixo l’experiència viscuda i n’he après moltíssim tot i que, per ara, no en vull fer una de nova. Vull acabar amb el Magname tot el que hàgim de fer. No perquè no sigui una experiència bona sinó perquè crec que ara val més la pena implicar-me en aquesta relació.
A.V.: Jo també agraeixo totes les experiències viscudes perquè, a més, ell ens ensenya molt. Ens explica coses de la seva cultura, del seu poble, de casa seva, de la seva família i ens obre un nou món sense moure’ns de casa. Hem après i aprenem molt amb el Magname. Per a mi ha estat increïble. Amb el Magname no hem viatjat, el viatge ha vingut a nosaltres i ha estat molt real permetent-nos connectar amb una problemàtica actual i cruel.

Fins on penseu que el vostre suport ha arribat per a la millora de la situació del Magname?
A.V.: L’hem acompanyat a la feina, ajudat a parlar amb el seu cap, hem mediat en algunes situacions i sobre tot ha conegut gent a través del nostre contacte que l'està ajudant a fer xarxa i a dirigir la seva vida com a ciutadà perpetuenc.
B.N.: Que pugui conèixer altra gent del municipi és bàsic per sentir-se integrat i que forma part de l’entorn. Al final es tracta de trencar la barrera de l’idioma i de totes les barreres existents i intentar, intentar, intentar.

Perfil

Nom: Bienve Navarro / Àngels Valls / Magname Konte.
Any i lloc de naixement: 1957, Badalona / 1965, Santa Perpètua / 1986, Mali.
Professió: Jubilada / Mestra / Sector de la restauració

La Bienve, l’Àngels i el Magname es van conèixer gràcies a la Mentoria Social, un programa de l’Ajuntament de Santa Perpètua i la Generalitat de Catalunya. L’objectiu és relacionar a persones del municipi amb altres nouvingudes per tal de donar-los suport i acompanyar-les per tal que disponguin d’una xarxa social i afavorir la plena autonomia i el benestar emocional de les persones migrades. En el cas d’aquest grup es pot dir que ha estat una experiència d’èxit que ha aportat molts beneficis personals i emocionals a ambdues parts.

Foto: D’esquerra a dreta, la mentora Bienve Navarro, el mentorat Magname Konte i la mentora Àngels Valls / Josep Cano