Txell Feixas és una periodista de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que durant cinc anys, de 2016 al 2021, ha estat corresponsal a l’Orient Mitjà. Des del Beirut, Líban, ha seguit l’actualitat d’una àmplia zona amb unes cultures, idiomes i societats diverses i poc conegudes des d’Occident. Durant aquests anys ha informat sobre terratrèmols, guer­res i la situació de postguerra. Ara ha volgut posar el focus en les dones que per a la majoria són invisibles i estereotipades. En el seu llibre Dones Valentes ens presenta a tretze que trenquen amb tot i al llibre Aliades ens descriu com es poden fer projectes per a canviar el futur de les nenes. Feixas va estar aquest mes a l’Aula d’Extensió Universitària i vam parlar amb ella de l’actualitat a l’Orient Mitjà.

Després de cinc anys de corresponsal a l’Orient Mitjà, quin és el futur de Palestina i Israel amb el conflicte bèl·lic actual?
Els palestins haurien de tenir el seu país, el seu estat, com diu la llei internacional. La solució dels dos estats hauria de ser possible ara. Els israelians han fet prou perquè això ara mateix sigui un impossible, perquè el que hauria de ser un estat palestí és com un formatge gruyère amb colònies, establiments il·legals pertot arreu, cosa que el fa impossible ara mateix. El poble palestí ha d’estar a l’estat que li pertany i d’on l’han fet fora durant dècades. Se’ls ha de donar l’estat d’on no haurien d’haver marxat mai, d’on no els haurien d’haver expulsat mai.

Per què la comunitat internacional no ha fet res per aturar Israel?
Jo crec que Israel és l’únic país del món que podria executar ara mateix la brutalitat que està fent. Per la força que té i l’aliat que té, els Estats Units, se li permet fer el que fa. Ara, em dona la sensació que després del que estem veient i la tolerància de la comunitat internacional, ens haurem de cuidar molt de dir-los a determinats règims que pensem que són bàrbars, que respectin els drets humans, perquè tots ens diran “sí, com feu vosaltres amb Gaza, com el que heu permès que es faci a Gaza”. El que estem veient allà passarà a la història i jo crec que ens haurem d’avergonyir tots, ja ens hauria de passar ara, però a vegades ens falta temps per veure el que hem fet. Jo crec que és el pitjor en molts anys que s’està permetent.

I com a periodista i excorresponsal a la zona com estàs seguint la informació?
Per a mi és dels conflictes més difícils de cobrir perquè no ens havíem trobat mai que en una guerra tan cruenta no es deixi entrar dins del territori, a la franja de Gaza. Cap periodista estranger ha pogut entrar de forma lliure, només alguns incrustats amb l’exèrcit israelià, però això és una manera complicada de cobrir un conflicte perquè entres amb qui t’ensenyarà la seva versió del que està passant, no et deixarà parlar amb els gazians. Però a més, per a mi, la major brutalitat és que els únics ulls i veus que tenim dins la franja els estan assassinant. És el conflicte on en menys temps s’ha matat més periodistes locals. No és que estiguin a la línia de front, que això és un risc que correm els periodistes quan anem a un conflicte. És que, volgudament, han bombardejat cases on sabien que hi havia el periodista amb la seva família, els seus fills, la seva dona, i això ha passat en molts casos, ho denuncien Reporters Sense Fronteres i Nacions Unides. D’aquesta manera es va apagant la llum informativa d’un lloc on hi passen moltes coses. També fa mal al cor veure que des d’aquí per explicar el conflicte estem fent servir la informació de periodistes que es juguen la vida cada dia i que estan perdent totes les seves famílies, les seves cases... no ens queda un altre perquè és l’única informació de què disposem. Maten periodistes, els assassinen directament.

Hi ha molts refugiats palestins al Líban, on tu has viscut cinc anys?
Xatila és un camp de refugiats ben bé al costat de Beirut que és una mini ciutat a l’estil de les faveles brasileres, amb gratacels de ciment armat, mal construïts. En un quilòmetre quadrat, en un camp que va ser disseny­at al 1948 per a 3.000 persones palestines que fugien de la creació de l’estat d’Israel, ara n’hi viuen 40.000. Li diuen la Petita Palestina. És una ciutat on la gent viu apilada, literalment, jo dic metafòricament i sembla poètic però no, que el sol no vol ni acariciar aquest lloc de tan insalubre que és i és així perquè els rajos del sol gairebé mai troben l’angle per arribar a baix. Hi ha també un cablejat molt característic, els cables fan tanta panxa que s’hi electrocuta molta gent cada any i molts nens que a vegades hi juguen pensant que són cordes de colors. És un lloc on no hi ha aigua corrent, no hi ha aigua potable, es dutxen amb aigua salada, és un lloc on no hi ha gairebé menjar, fan un àpat al dia i gràcies, és un lloc on només veus homes, perquè les dones estan recloses a casa i és un lloc on encara s’hi respira un aire de la Massacre de Sabra i Xatila que va passar fa 41 anys on les milícies libaneses amb l’exèrcit d’Israel van matar molts palestins i no es va fer justícia amb ningú i aquest dolor d’abandonament de la comunitat internacional es respira.

És el lloc més dur que t’has trobat?
Va ser el primer camp de refugiats de la zona i després de cinc anys puc confirmar que és el pitjor de tots. És molt dur, hi ha moltes violències però Xatila no és un lloc dolent, és molt hostil. L’única dignitat que hi ha al camp de refugiats de Xatila és la de les persones.

Dius que és molt ombrívol, però la llum també es troba a llocs com Xatila?
I tant. El projecte del Majdi, per exemple, que explico en el llibre Aliades. Les nenes de Xatila desafien les regles del joc. Ha estat capaç de construir el primer equip de bàsquet femení de Palestina en una cinquena planta. En Majdi és un pintor palestí de façanes que pot salvar la seva filla de les violències del camp: les noies s’enfronten a que les peguin a casa; que les casin amb 9, 10, 11 anys; que les embarassin poc després i el seu cos no aguanti el procés i morin; que entrin en drogues; en armes; en fracàs escolar, i moltes pensen que això és normal perquè han viscut sempre amb aquesta violència estructural, doncs ell allà va crear un equip de bàsquet. Un projecte pioner feminista, sense que ell sàpiga que és feminista. El Majdi va anar porta per porta a reclutar les millors amigues de la seva filla, a qui ell volia salvar, per convèncer-les que juguessin plegades en un equip de bàsquet. Això li va costar amenaces de mort, perquè les dones no poden posar els peus al carrer, sinó és amb el permís de l’home, i per anar a comprar, per portar els nens a l’escola, s’hi van, i fer una gestió familiar, les dones no es mouen d’entre les quatre parets de casa. Per tant, aconseguir el permís dels pares en aquest escenari va ser difícil i, als qui van accedir, el Majdi va haver d’anar porta per porta a reclutar i a custodiar aquestes nenes, perquè quan baixaven amb la pilota i l’uniforme de bàsquet, homes del camp les escopien, les perseguien, les assetjaven, les violentaven, i havien de jugar a una cinquena planta d’un edifici, que era l’únic espai segur que podien aconseguir. Em va impactar molt com es va jugar la vida per salvar la seva filla d’aquestes violències tan estructurals i les amigues de la seva filla. Fa deu anys va començar i ha anat creant cantera i ara hi ha noves nenes petites que aprenen a jugar. Veure com les nenes cridaven i reien i s’esperonaven i es perseguien per una pista va ser molt colpidor perquè no m’havia imaginat que hi havia llocs del món on una nena no sabia ser nena, que no sabia que podia jugar i descobrir-se elles mateixes amb aquell esglai de felicitat de què és això tan divertit que estem fent va ser molt impactant i vaig veure que hi ha projectes que donen llum i sentit a aquella comunitat.

El primer llibre va ser Dones Valentes i vas fer tretze relats de dones que havies conegut al llarg de la teva corresponsalia a l’Orient Mitjà, per què?
En aquests anys el que més m’ha impactat no han estat tant les guerres, ni els terratrèmols, ni les crisis humanitàries, sinó com totes aquestes coses me les havien explicat diferents dones. La vivència que sortia d’elles. També ha estat una manera de fer-les justícia perquè eren dones que m’havien donat l’únic que els quedava, que era la dignitat, perquè els hi havien pres tot per diferents motius. I em sentia culpable perquè jo me les havia ventilat per dir-ho d’alguna manera amb una crònica que mai dona prou espai a la vida per explicar el que es mereixen. Després em vaig adonar també que escrivint-ho em feia teràpia a mi mateixa. Vaig plorar tot el que no havia plorat coneixent aquestes donasses sobre el terreny. En aquest llibre trobareu un relat de com a l’Afganistan els talibans han suprimit tots els drets bàsics a les dones fins al punt que les dones li diuen a una ginecòloga catalana amiga meva “si és una nena, mata-la” perquè no volen per a les seves filles aquesta vida. I d’altres s’estan suicidant perquè no poden anar a l’escola. Això és un genocidi també i és una guerra que no fa soroll, que no hi ha armes, no hi ha trets, no veiem sang, no veiem ferits ni morts però n’hi ha molts. És una guerra silenciosa que mata a dones silenciosament i a mi em va colpir molt.

Les dones àrabs són la imatge que ens ofereixen els mitjans?
La dona al món àrab no és una. Els mitjans ens mostren una dona amb vel, submisa, sense formació. Però també n’hi ha que no porten vel, que són molt empoderades, potser no tenen formació, però no són sotmeses ni molt menys, n’hi ha que defensen els drets humans i els drets de les dones. Per exemple, a Beirut veus imatges de contrast que no ens arriben, et trobes en una vorera la dona musulmana tapada amb el hijab i a l’altra, la dona cristiana amb minifaldilla, escot i una creu penjant.

Perfil

Nom: Txell FeixasTorras
Any i lloc de naixement: 1979, Mediona
Professió: Periodista

Txell Feixas és llicenciada en Periodisme per la UAB. Ha treballat com a corresponsal a l’Orient Mitjà des de Beirut per a la Corporació Catalana de Mitjans Àudiovisuals. Durant aquells cinc anys ha informat sobre la guerra contra Estat Islàmic a l’Iraq, la caiguda del Califat des de Rojava i les Marxes pel Retorn a la Franja de Gaza, entre altres esdeveniments. Actualment treballa a la secció internacional de TV3 i Catalunya Ràdio. És autora dels llibres Dones Valentes i Aliades. Les nenes de Xatila desafien les regles del joc (Ara llibres).

Foto:La periodista Txell Feixas ha participat a l’Aula d’Extensió Universtiària del 5 de desembre / Josep Cano