Senyores i senyors de l’agrupació de CiU a Santa Perpètua de Mogoda,
Amb ocasió de la publicació del seu article a L’Informatiu, número 493 de juliol de 2013, em venen al cap algunes reflexions que voldria compartir amb vostès i amb tota la ciutadania:
Em crida l’atenció una qüestió aparentment trivial sobre l’ús que fan de l’expressió “poble”. Sembla ser, i no cal ser excessivament agut per adonar-se’n, que no es refereixen a la vila de Santa Perpètua de Mogoda sinó, òbviament, al de Catalunya. El cas és que la tranquil·litat d’aquestes tardes d’estiu, en que la calor encara ens deixa viure, dóna per atendre a detalls que aviat, quan anem viatjant en el món de les hipòtesis, es tornen pensaments inquietants que persisteixen a l’espera d’una resposta millor. Un d’ells parteix de la pregunta de si aquesta localitat vallesana, a imitació del Principat, té també dret a decidir. Caram! no se si té aquest dret, però, com a mínim, acredita oficialment fets tan remarcables com el de declarar-se “municipi republicà”. Tenint-ho en compte, en el cas que, d’una consulta sobre la sobirania, es podria donar una certa dificultat política segons si el resultat coincidís o no amb el majoritari de la resta del territori. Sí, entenc que quan vostès parlen del dret a decidir es dóna per suposat que no pot anar cada municipi pel seu compte com si això fos Bòsnia Hercegovina. Més aviat haurien d’anar tots a una, amb el corol·lari de que la llibertat de decidir s’ha de contextualitzar pel bé de la Nació. Per tal de no fer-me massa pesat excuso desenvolupar el que es desprendria d’aplicar el mateix raonament a entitats de menor abast com el barri, la meva escala o un servidor, individu a pal sec. Arribats a aquest punt, hem de tancar necessàriament amb el que pot ser una perogrullada i és que, conseqüentment al sentit del que vostès proposen, el dret a decidir no pertany als individus, sinó a la Nació (comú i indivisible de tots els catalans) i de que és a aquesta a la que hem de sacrificar la nostra llibertat... amb la sana intenció de ser lliures. Curiosa mena de tombarella aquesta que fa que siguem nosaltres els que hem de servir a l’estat i no a l’inrevés. De fet és un fonament ideològic no desconegut en la Història recent. Per principis, no el puc compartir i tinc el convenciment que vostès, una vegada feta l’oportuna reflexió, tampoc l’accepten.
Ara podríem pujar l’escala geogràfica i plantejar-nos l’àmbit de decisió en el sentit d’afegir al concepte “poble” les persones que viuen als territoris com l’Aragó, València, Les Illes Balears, Andorra, La Val d’Aran, L’Alger, Atenes, el ducat de Neopàtria... A la fi, també hi ha raons històriques, culturals, geogràfiques, econòmiques o lingüístiques per considerar-nos un mateix “poble”, però, aturem-nos! que si seguim així haurem d’incloure tota Espanya i, si no acotem, qui sap si no haurem de considerar la Humanitat sencera. No, no; val que Catalunya sigui gran, però entre poc i massa... Per qüestió de claredat podríem sintetitzar la seva visió en un eslògan com: “Catalunya, una, gran (amb mesura) i lliure”.
És en aquest tràngol que acut al nostre ajut, un dels adjectius més genuïns de l’argot sobiranista: “nostre” o “nostra”. Amb aquests es vol donar per suposada una certa concreció en el problema que ens ocupa. Vagi per endavant que s’ha de reconèixer als redactors dels textos d’aquest caire el notable mèrit de realitzar el “seu” treball sortejant la cacofònica repetició del “seu” vocable, perquè si per curiositat fem un recompte d’aquest, segurament haurem de concloure que deu ser un concepte essencial dels seus missatges: la propietat. “Casa nostra” i “la nostra terra” són, per antonomàsia les més evocadores. Quan hi penso m’imagino que estic en una casa a quatre vents amb piscina, garatge i jardí en comptes de estar tan estret en un piset que no arriba als setanta metres quadrats. Segurament la idea consisteix en donar la sensació de que es tracta de que puguem gaudir de propietats que ens pertanyen i que els malèvols espanyols ens han robat. Però molt em temo que els hospitals continuarien el seu procés cap a la independència del poder estatal, passant a ser controlats per interessos privats així com també l’educació, la cultura, les autopistes, les zones blaves, l’aire que respirem (aire nacional, això sí) i l’aigua que passa per Tortosa. Creieu-me, per molt que ens vulguin incrustar tal concepte entre els plecs i circumvolucions de l’escorça cerebral, crec que continuaré demanant justícia social, que no nacional, encara que només sigui per continuar en la tradició de tants altres que van lluitar pel poble treballador, el “nostre” “poble”.
No em voldria acomiadar sense fer menció explícita a l’esdeveniment que va ser tema d’introducció del seu escrit. I és que, quan descriuen aquell amigable i festiu concert que va tenir lloc al Camp Nou, es deixa traslluir l’emoció i la seguretat en la pròpia opinió que pot transmetre una germanor tal. En aquest tipus de circumstàncies és fàcil oblidar-se de tot allò que no encaixa en l’escenari que hem preparat. Resulta molesta la consciència de que la seguretat obtinguda pertany a la categoria de les sensacions i que aquestes com a tals canvien a caprici de la intimitat de cadascú i no com a fruit de la reflexió, com bé saben els artistes. Pot ser fóra convenient recordar els versos que l’autor solia cantar abans dels que citen vostès al seu escrit: “Venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà, i no creiem en les fronteres si darrera hi ha un company amb les seves mans esteses a un pervindre alliberat...” (Lluís Llach).
Sergio Guzmán (Can Folguera) 6 de juliol de 2013
