La percepció de l’art i de l’artista que té un professional de les Belles Arts amb trenta anys d’experiència pot ser tan diversa com les persones, però el badaloní Rafael Romero té molt clar que tothom pot ser artista perquè l’art és una projecció de la sensibilitat i tothom té sensibilitat. Una petita mostra de la seva obra es pot visitar fins al 9 de desembre a l’Espai 1 de la Granja, espai cultural i fins i tot fer una visita guiada el dia 20 de novembre o participar en el proper Museu en família del 25 de novembre on es fabricaran tintes medievals.
Una persona neix artista o es fa?
Jo crec que es fa. El naixement condiciona, entenc que la genètica marca una predisposició, però també crec molt en la relació humana, amb l’experiència, el que veus, llegeixes, on viatges, el que comparteixes, tot això condiciona molt.
En el teu cas, aglutines les facetes d’artista i de professor. Són necessàries perquè com a artista es difícil viure econòmicament?
Sí, sí. Per una banda, la part econòmica de la docència amb regularitat és una entrada de diners perquè l’activitat artística i creativa és irregular. Hi ha èpoques pròsperes i altres que no. Afegiria que és necessària perquè a mi m’equilibra molt. Al moment de crear sóc molt formigueta, m’obsessiono, em tanco i sóc imparable. La docència em col·loca en la distància que em permet després reprendre l’activitat artística amb un altre tarannà.
Què t’agrada d’ensenyar i què t’aporta crear?
El crear és una activitat de resistència. La creació té una vessant terapèutica. En realitat tothom treballa amb la seva sensibilitat i aquesta creativitat que ve de dins s’enfronta a vegades a un món molt dur. La creativitat m’ajuda a entendre l’Univers. És pal·liativa, fa molt bé no només a un mateix sinó també als demés. Ens allunya del patiment, la velocitat, l’agressivitat del món que ens envolta i ens ensenya a entrar en les dimensions més profundes de l’ésser humà que sempre són les mateixes: tothom vol ser feliç. La docència és molt gratificant perquè tot allò que vas descobrint el comparteixes amb els demés. Treballar amb infants i joves és molt gratificant sobretot quan els ajudes a obrir perspectives a que cadascú dinamitzi la seva part interna. Estic molt feliç i satisfet de trobar-me en un equilibri.
En els darrers deu anys s’ha invertit més en vi que en art, quina lectura en podem fer?
I en futbol i en qüestions que allunyen l’ésser de la seva essència. La persona artística és igual que la persona lectora, la melòmana, la persona que desperta emocions amb els viatges. Parlem de la persona interior. Aquesta és la creativa, l’artística, d’esperit, d’emocions, de sensibilitat. Aquesta persona no interessa a una societat dissenyada per al consum, per pagar impostos, per callar, per no ser crítica. Si la gent fos més creativa perquè li donessin l’oportunitat de ser-ho, la societat seria molt més crítica. L’individu potencialment sensible i creatiu és perillós perquè sempre esdevé crític i la crítica de masses és el pitjor que li pot passar a aquest sistema tan pervers que té nom i cognoms: neoliberalisme o capitalisme agressiu.
Dius que el paradigma d’aquest temps és una ètica light, què vols dir?
Aquesta falta de valors profunds i en canvi de valors més cosmètics. S’està ensenyant a tothom a ser feliç i a no acceptar el fracàs. Jo als meus alumnes els hi dic sempre que fracassar és el millor que pot passar perquè quan no surten les coses és indicatiu que tens la possibilitat de lluitar-les.
L’Espai 1 acull una exposició teva Navigare composta per una vintena de quadres amb un tema comú, perquè has escollit aquesta temàtica?
Aquella idea clàssica llatina de que és més important navegar que no pas viure. És una metàfora de que qui no navega s’enfonsa i s’ofega. Tots som navegants amb el vent a favor o en contra. Aquesta Navigare és el meu viatge, la meva cosmovisió que a vegades són símbols d’animalots o de ciutats, són escenografies concretes que en el fons donen el missatge o l’evidència amagada de que busco un territori de pau existencial, paradisos i alhora paradigmes.
Són obres elaborades amb diferents tècniques?
Predomina la idea del collage, d’enganxar recursos plàstics que treballo prèviament, que després, un cop formen la base, em serveixen per evolucionar. No sé mai com comença un quadre i com l’acabaré. Sóc totalment intuïtiu. No faig esbossos. Començo a atacar la tela i a establir un combat amb ella i, a poc a poc, es va manifestant la forma i el color.
En el marc d’aquesta exposició, Rafael Romero durà a terme el dia 20 de novembre una visita-col·loqui. És important que l’artista s’apropi al visitant de les exposicions?
És molt important que l’artista faci didàctica i pedagogia del que fa. Això és fonamental i una pedra angular en el món dels artistes. Sóc del pensament que l’artista ha de fer l’esforç d’ajudar a tothom a descobrir el seu treball. Jo no crec que l’esforç l’hagi de fer el públic. Si l’artista té la voluntat d’entregar-se als demés també l’ha de fer amb certa gràcia, amb la paraula, l’afegit, l’anecdotari, poder disseccionar la seva obra perquè el que aconsegueix és motivar. Molta gent considera l’artista com un personatge elitista i distant que ve donat per la perversió del sistema del mercat artístic i perquè l’artista no estableix aquest esforç. Amb aquest esforç la gent s’adonaria que tothom és artista perquè l’art és una projecció de la sensibilitat i tothom absolutament tothom té sensibilitat.
Tens obres a moltes galeries i museus del món, però també fas mostres a petites sales com la de Santa Perpètua, per què?
Perquè en allò que és petit es troba el que és gran. És una espècie d’activisme. Habitualment la gent no va als museus o a les sales d’exposicions, per això hem d’aprofitar espais ben dissenyats, com és el cas, per establir la relació entre artista i ciutadania. A mi m’agrada la canalla, els joves, la gent gran... i m’agrada el contacte amb la gent perquè veus les cares de tothom i les seves expressions i després arriba el moment de la comunicació, d’establir debats, de parlar.
Romero dirigirà el Museu en família del 25 de novembre sota el títol Artquímia. Què proposaràs?
Des de fa molts anys intento a nivell acadèmic estudiar i recuperar, des dels antics oficis dels artistes, els materials que feien servir en l’antiguitat. Una de les meves especialitats és la recuperació de les tintes medievals perquè són patrimonials, són nostres, és la tinta autènticament europea, mediterrània i jo inclús diria catalana. A l’Edat Mitjana la transcripció passa per les mans dels monjos escribes de moltes comunitats monàstiques que fan els manuscrits amb la tinta que va ser revolucionària a l’època. Aquesta revolució l’explicarem perquè fabricarem la tinta tal i com es feia al segle XI amb els ingredients naturals i sempre amb la voluntat de preservació, que no es perdin aquests valors que són patrimoni de tots.
La nostra publicació municipal L’Informatiu convida als infants i joves de la localitat a il·lustrar la propera edició amb dibuixos coincidint amb el Dia dels Drets dels Infants, què li sembla com artista i com professor?
Em sembla fantàstica. Tenim una definició del nen sempre com un individu que està aprenent i que, a més, és llunyà i molt distant als adults que som els posseïdors de la veritat. Doncs, estem molt equivocats. Moltes vegades són ells els posseïdors de la veritat i nosaltres els qui l’hem perdut. En aquest sentit, defenso, des de l’experiència, el potencial creatiu i humà del nen. El nen perd humanitat quan els adults intentem fer d’ell un adult de petit format. Això és una grandíssima errada. Que la vostra publicació doni aquesta oportunitat que ells puguin aportar la seva potència a la societat i la comparteixin és un autèntic tresor. Hauríem de mirar més cap als infants sense manipular-los i rebent tot allò bo i positiu que ens poden donar.
De perfil
Nombre: Rafael Romero
Año y lugar de nacimiento: 1967, Badalona
Profesión: artista plàstic i docent
És professor de Laboratori de tècniques i materials pictòrics i escultòrics a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Doctor Cum Laude en Belles Arts. Fa trenta anys que compagina l’activitat artística amb la docent que a ell li suposa un equilibri personal i emocional. Rafael Romero té exposades obres a museus importants del Japó, Tunísia, Argentina i a museus nacionals com els de Marbella, Barcelona, Argentona, Orihuela, Osca i Tarragona. Actualment, Rafael Romero és artista de les Galeries Jordi Barnadas de Barcelona, Art Gallery Barnadas Huang de Singapore, María Nieves Martín de Badajoz, Arbre Bleu d’ Essaouira, al Marroc, Joan Planellas de Tossa de Mar i “In der Mühle” de Schornbach (Alemanya).
Rafael Romero passeja per la seva exposició Navigare a l’Espai 1 amb la qual recull la idea que qui no navega s’enfonsa i s’ofega / Txema Gerardo