El artista del cielo és la seva primera novel·la de ficció, una novel·la negra que lliga móns diferents i interconnectats com la policia, el periodisme, l’esparanto i l’astrologia. No volem desvetllar res que no hagin de conèixer els lectors, però tot comença amb la descoberta d’un mort a la platja i la investigació que es genera. La veïna de Santa Perpètua Alexia Domínguez opta amb aquesta obra al Premi literari Amazon. El dia 17 de setembre es faran públics els finalistes i el guanyador al novembre. En les properes setmanes preveu fer presentacions.
D’on sorgeix la idea d’aquest argument?
De la frustració sobre el periodisme que jo havia somniat fer i que veia que no podia fer. Jo volia denunciar coses que passen i volia canviar el món. En canvi, vaig comprovar com podria utilitzar la informació d’una manera tan perjudicial per a la ciutadania i tan favorable a empreses, anunciants, governs... vaig fer pràctiques en un diari i ho vaig veure. Les empreses periodístiques, totes, fan la seva i em posava la pell de gallina perquè sembla que volen crear més disgregació i confrontació dins la societat en comptes del revés. I jo tenia la necessitat d’explicar-ho.
El protagonista és un periodista, és el teu alter ego?
Volia que la novel·la, tot i ser del gènere negre, presentés alguns canvis per això el personatge principal no és un policia ni un detectiu sinó un periodista. El protagonista és l’Àlex Dalmau. Molta gent em pregunta perquè és un noi i jo els dic què passa, que una dona no pot escriure com si fos un home? Aquest personatge és en part una conjunció de les converses amb companys d’universitat i amb ell volia denunciar totes les experiències viscudes en la professió. Això sí, jo no sóc l’Àlex Dalmau.
Quan de temps has invertit en el llibre?
Vaig començar al 2012 i fins aquest 2018, sis anys. L’any passat vaig trobar l’equilibri entre feina, vida social i personal per acabar la novel·la amb molts sacrificis. Em vaig posar com a fita arribar a presentar-la al Premi Literari Amazon per escriptors independents, però em va pillar una mica el toro. Ser independent vol dir que tu mateixa t’has de fer la compaginació, la correcció, la portada, posar el preu, fer la campanya de màrqueting i comunicació. Però, el percentatge dels drets d’autor és més elevat que amb les editorials tradicionals.
Què és el primer que es treballa al moment d’escriure una ficció la trama o els personatges?
Primer volia escriure la història de la societat secreta, tenia els dotze personatges, i volia explicar com s’havia fundat amb l’objectiu de crear un projecte millor de futur, però després vaig tenir la necessitat personal que fos un periodista qui investigués a la societat. Encara no se sap si serà una societat bona o dolenta. En aquests sis anys he anat aprenent, tenia idees preconcebudes que al confrontar-les entre els personatges de la novel·la, m’han fet canviar d’idea o amb la investigació i això va desembocar en el fet que no tenia un final per a tota la història. Vaig tancar una part i vaig decidir deixar-la als lectors per veure què volien.
La investigació de la societat secreta porta als protagonistes a conèixer l’esparanto i l’astrologia. Són aficions teves?
Quan passava els estius a Galícia amb el meu avi, miràvem plegats les estrelles i m’ensenyava a distingir-les i amb els anys vaig veure que hi havia creences sobre la influència de les estrelles en les persones. Vaig pensar que seria una bona creença per a la societat secreta perquè és una mica hippy de pensament, llibertat sexual i l’astrologia em quadrava a més no té cap judici final ni manifest. Per documentar-me vaig quedar amb el president de la Associació d’Astrologia de Catalunya que em va donar un punt de vista diferent. Al llibre he volgut que la investigació que vaig fer la fes també l’Àlex Dalmau per donar-li aquests elements al lector.
D’on et ve la idea de l’esperanto?
Del meu primer llibre sobre la Setmana Tràgica ja que vaig conèixer que el mateix any es va celebrar un Congrés Universal d’Esperanto a Barcelona. Em quadrava perfectament perquè volia que la societat secreta tingués un idioma universal comú. Una societat amb dotze persones de nacionalitats diferents que tingués un idioma que no interferís. I les investigacions sobre aquest tema també queden per escrit a la novel·la amb una entrevista al president de la Kataluna Esperanto-Asocio i al Museu d’Esperanto.
I de les sectes, entenc que la lectura d’una contraportada d’un diari que surt al llibre també formava part de la investigació d’Alexia Domínguez.
Sí. En principi, no tenia intenció d’incloure les entrevistes a la novel·la i era només documentació per a mi, però després vaig veure que podia ser molt interessant perquè a mida que avança la història pots pensar si és una secta, una societat secreta, un grup de poder, un grup d’influència...
Per què has escollit aquests emplaçaments?
Tots els emplaçaments són reals i els vaig visitar. Un dels meus objectius era aconseguir que els meus estudis sobre republicanisme, anarcosindicalisme i rebel·lió es poguessin visualitzar a través d’un dels personatges protagonistes perquè crec que ens defineix com a país i com a gent. I així vaig construir la història d’una de les protagonistes femenines, Rosa Blanch, que té a veure amb un campament de refugiats i amb la Catalunya Nord.
Per fer versemblant les actuacions policials i mèdiques també t’has documentat? Amb qui?
Necessitava documentar-me amb un metge forense per saber com es trobaria un cos mort al mar després d’una setmana i com es feia la investigació policial. Vaig parlar amb dos contactes del Cos Nacional de Policia que eren especialistes un del Crim organitzat i l’altre havia estat cap d’homicidis a Barcelona i amb els Mossos d’Esquadra vaig poder anar a la comissària de Ciutat Vella. Ha estat una descoberta perquè pensava que serien figures molt llunyanes que no explicarien massa, però m’he equivocat i he trencat barreres. També vaig buscar que el policia de la novel·la fos dona en un món d’homes i jove que volia anar escalant i necessitava algú que li fes de company en la investigació.
La història compta amb una crítica dura al periodisme i els personatges dubten si val la pena l’ofici, aquest plantejament és personal?
Sí i no, perquè durant el procés de creació de la novel·la he anat reconciliant-me. Però és cert que tot neix perquè la meva generació hem crescut pensant que estudiaríem una carrera, treballaríem i guanyaríem un bon sou i, en el cas dels periodistes que podíem ajudar a canviar el món. Però la realitat ens ha desmuntat tot. Els anunciants mai surten a les notícies, les empreses maneguen el periodisme, d’aquí sorgeix la idea de la societat secreta. Mai guanyaren un Pulitzer és una frase que surt perquè buscava que els personatges periodistes mostressin aquesta decepció.
Tanmateix, sí els dones una mica de peixet als periodistes.
Sí sí, per traçar les línies que lliguen la societat secreta vaig utilitzar els tres amics periodistes que confronten titulars de diaris i analitzen quan surten notícies sobre alguna empresa, què diuen i què no, quins anys no es diu res d’ells i penses què havia passat en aquell any. Potser el lector no s’ho planteja però crec que era interessant.
Sorprèn que el final sigui obert i no tanqui moltes de les qüestions que es plantegen, per què?
La història completa la tenia des del principi amb principi i final, però això suposava anar-me’n a les 1.000 pàgines i vaig decidir dividir-ho. Podria fer dues o tres parts. Per això, aquest té un mig final i deixo mig oberta una altra part i sí, vull continuar-la, però vull documentar-me més per poder continuar si el lector està interessat.
Com van les vendes?
Fins que Amazon no faci públics els finalistes del Premi Literari 2018 les vendes es fan a demanda a través de la seva plataforma, per ara he superat els 400 exemplars.
Tens idees per a una altra novel·la?
Sí, la tinc clara. Passarà a Santa Perpètua i explicarà una situació apocalíptica. I no puc avançar res més
Perfil
Nom i cognom: Alexia Domínguez Álvarez
Any i lloc de naixement: 1984, A Arnoia (Ourense)
Professió: Periodista i escriptora
Filla d’una família gallega, amb dos anys va arribar al barri de Sant Antoni a Barcelona i fa tres anys que viu a Santa Perpètua, on va venir per amor. Va estudiar Periodisme a la Blanquerna-Ramon Llull però amb les primeres pràctiques es va frustrar una mica i va decidir marxar a Londres a estudiar anglès. Sempre ha volgut ser reportera o corresponsal de guerra. Va cursar un màster de reporterisme avançat i el seu treball final va acabar sent el seu primer llibre. Era un monogràfic històric sobre La Setmana Tràgica de Barcelona, 1909 publicat per Cossetània Edicions. Amb aquest projecte va veure que li entusiasmava documentar-se i investigar per poder explicar coses. Ha treballat en empreses de tecnologia i continguts digitals, que va deixar per crear la revista digital Pàgina Zero amb un company de la universitat, Marc Santín, al 2011. L’objectiu era aconseguir una massa crítica i van tenir una xarxa de 50 col·laboradors. Va durar dos anys perquè no volien que el finançament fos la publicitat i al final la realitat se la va menjar.
Foto: Alexia Domínguez és l’autora del llibre El artista del cielo / Josep Cano