Restaurar i fer funcionar la màquina de vapor de l’antiga fàbrica és el repte que té per endavant durant els propers mesos el perpetuenc Manel Orós. Entusiasta de la mecànica recreativa, l’entrevistem a la nau annexa de la factoria, on estan situades la màquina i la caldera i destil·la passió per la primera en cada paraula. La restauració de la màquina forma part del Projecte turístic industrial del Vapor Aranyó i Centre d’Indústria Viva, cofinançant pel Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER) de Catalunya 2014-2020.
Estem davant de la màquina de vapor que restaurarà, quin és el seu valor?
És molt valuosa. El vapor va desaparèixer de cop, les locomotores de les vies, els vaixells amb maquinària de vapor, tot va desaparèixer quasi de la nit al dia, i moltes d’aquestes màquines es van llençar. Aquesta es va guardar però tampoc no es va pensar que un dia podria tornar a rodar i no es va tenir la precaució de lubricar-la a les últimes voltes perquè estigués en condicions, així que la darrera vegada que va funcionar es va quedar plena de vapor d’aigua que oxida molt, tot i que va quedar tota feta una peça. Però és una joia, no hi ha gaires pobles que tinguin una màquina de vapor perquè quan la industria canvia, això es torna un ferro que fa nosa i es decideix llençar a la ferralla i s’han llençat moltíssimes màquines.
De quina època és aquesta?
Aquesta és de les modernes perquè es una ‘comput’. Es diu així perque aprofita més el vapor ja que d’un cilindre d’alta pressió passa a la baixa pressió i aquest és un tipus d’aprofitament que es feia ja a les últimes dècades de l’existència del vapor, estem parlant dels anys 1910-1920. Aquesta provenia d’un vaixell petit, d’un pesquer per exemple i té aquesta edat més o menys.
Amb la màquina de vapor, s’inicia la revolució industrial. Per què van deixar de funcionar?
La darrera locomotora s’apagava a Espanya l’any 1970. Ja no eren rentables, tenien un manteniment molt costós comparat amb el gasoil o l’electricitat. Però bé, van ser l’inici de tota la indústria, així com amb els ordinadors ha canviat el món en pocs anys, amb el vapor va passar el mateix, es va passar de la manualitat, de l’aire i de l’aigua, a una indústria que es podia instal·lar a qualsevol lloc. Tot i que era costosa, una sola màquina de vapor portava tota la fàbrica, anava lligada amb unes corretges a un emparrat i aleshores les màquines s’anaven lligant a aquest eix que era unitari per a tots. Si es parava la màquina, es parava la fàbrica.
Com va sorgir que reparés la màquina?
Fa deu anys, vaig poder venir a veure-la i em va sorprendre que estava bastant sencera, rovellada però sencera, i vaig proposar a l’Ajuntament reparar-la però en aquell moment no era viable, la nau no reunia les condicions, era perillós i s’havia de rehabilitar. Ara que sí que hi ha possibilitats, farem com aquells investigadors que a través de petits ossos que van trobant recomponen després un dinosaure. A partir de tenir les peces, les muntarem i recuperarem les que siguin necessàries perquè tornin a funcionar.
Com es farà anar la màquina de vapor?
La caldera és una peça molt especifica i no es pot recuperar. Hi ha uns tubs per dins que s’oxiden i avui en dia no hi ha experts en aquestes feines, perquè això seria molt costós, tot a la vida es pot recuperar si es vol, és clar, però costaria una quantitat desmesurada pel profit que li trauríem. Per fer funcionar la màquina de vapor, hi ha dues maneres: aplicant aire a pressió que fa el mateix efecte que el motor de vapor però l’aire és més net i amb un compressor és suficient; i l’altra és fer-la anar amb un motor elèctric que connecta amb el volant i la maquina gira. Aquí la farem anar amb aire a pressió, que és igual que si es fes amb vapor, com quan funcionava.
Per a la tasca de reparació compta amb l’ajut d’una persona.
Jo ja sóc gran i no tinc tanta força, així que compto amb l’ajut d’un senyor que es diu Ali, que treballa a l’Alstom i li agrada molt la mecànica. A més, el formaré sobre tot el tema del vapor perquè sigui capaç, en cas que a mi em passés alguna cosa o faltés, de saber com va la màquina i si en futur s’hagués de fer una reparació o davant d’algun incident ell pugui intervenir-la.
Quan de temps requerirà la reparació?
Considero que treballant unes quatre o sis hores a la setmana trigarem aproximadament un any. Algunes peces les haurem de desmuntar i dur-les al taller de Vapor Viu i allà polir-les, netejar-les, desoxidar-les i tornar-les a muntar. Un cop restaurada, la màquina podrà funcionar i els nanos sobretot podran saber i veure per què l’època industrial comença a Santa Perpètua amb màquines com aquesta.
Què en pensa de que es recuperi tot l’espai de l’antiga fàbrica?
Aquest serà un espai cultural molt interessant. El vapor és un desconegut, però va ser molt important perquè amb la màquina s’inicia una època: permet instal·lar industries arreu encara que no hi hagin les energies antigues, també inicia la producció en sèrie i es dona feina a moltíssima gent. Aquí m’han dit que treballaven 150 dones, fet que vol dir que era una indústria potent. Tot gravitava sobre la màquina. El Vapor no té sentit si no es parla d’aquesta màquina. En el futur equipament i museu tot quedarà molt bé, però l’essència és aquesta màquina de vapor, la joia de la corona, que te la mires i és insignificant i sembla una pila de ferralla, però és molt, molt valuosa.
Va construir una màquina idèntica a aquesta, quina diferència hi ha entre la de modelisme i la real?
És un fet interessant i és que així com els motors de cotxe o de gasolina no es poden fer en petit perquè no serien funcionals, la maquina petita del vapor és idèntica al model gran, no hi ha cap diferència, només la mida. Tots els mecanismes, la corredora, els pistons, les bieles, tot es idèntic però en petit; normalment les de modelisme no les fem anar amb calderes, les fem anar amb aire a pressió. Una peça d’aquestes puc trigar en fer-la entre sis mesos i un any, però quan acabo és una gran satisfacció posar-la en marxa i veure com funciona. No puc compartir això amb massa persones perquè no m’entenen, em diuen ‘i això per què serveix?’.
Però sí que ha elaborat algun manual perque hi ha moltes persones aficionades a l’automodelisme.
De fet, ara estic fent un segon llibre. Sóc soci d’un club de navegadors de models de vaixells de Sabadell al parc de Catalunya i faig vaixells que funcionen amb vapor i vaig fer un primer llibre titulat El modelismo naval en vapor vivo. Ara estic fent la segona part, molt més extensa, amb plànols de màquines i amb totes les explicacions necessàries perquè qualsevol aficionat pugui fer des d’un motor molt senzillet d’un sol cilindre fins a un de dos cilindres com el de la màquina d’El Vapor.
Com se sent quan comparteix la seva experiència?
M’agrada molt ensenyar, sóc un mestre frustrat. Com que no he fet cap estudi ni cap carrera, m’he dedicat a la mecànica i no he pogut fer el que m’agradava, però sempre que he pogut he intentat ensenyar a muntar motors o a fer coses mecàniques.
D’on prové la seva afició?
Vaig treballar a La Maquinista quan es reparaven locomotores i va ser quan vaig començar a interessar-me. El meu pare tenia una serra i serrava fustes amb un formó i també les treballava però clar jo no havia vist mai que una màquina pogués fer una peça de ferro i allò a mi em va seduir. Durant la meva vida he seguit fent models de modelisme i gaudeixo molt de la mecànica recreativa. Vaig començar amb un torn petit, després vaig comprar una llimadora, després una fresa i ara tinc un taller molt petitet però es on faig les meves coses.
Com podria seduir el vapor als infants a l’actualitat?
La màquina de vapor no és complicada, s’entén molt bé, és molt visual, saps per on passa el vapor, el que fa cada peça. Molt més complicat és un motor de gasolina de dos i quatre temps. Crec que amb una maqueta i una explicació prou atractiva i amb la màquina funcionant a molta gent li pot interessar, ara no interessa perquè no es coneix aquest mecanisme. De fet, ara hi ha molta gent interessada en les coses d’abans, en aquest cas s’anomena arqueologia industrial, que és una mica recuperar aquests coneixements de maquinària que ha contribuït a les màquines actuals. Les primeres van ser de vapor i això és molt interessant. Si ens traslladéssim cent anys enrere, haguéssim vist que tot anava amb vapor.
De Perfil
Nom i cognom: Manel Orós López
Any i lloc de naixement: 1946, Barcelona
Professió: Mecànic
Mecànic de professió es declara mestre frustrat i gran aficionat de la mecànica recreativa i del modelisme. Fa prop de tres dècades que va venir a viure des de Barcelona a Santa Perpètua, primer a la Florida per establir-se definitivament al barri de Can Folguera. Explica que té un pis petit en el qual ha instal·lat un taller de 20 metres quadrats que ha anat equipant durant els anys i on restaurarà les peces recuperables de la màquina de vapor. Fa més de vint anys, juntament amb uns amics, va fundar l’entitat Amics del Vapor Viu, tot i que aquesta està inactiva. Ha plasmat els seus coneixements al llibre El modelismo naval en vapor vivo, del qual ara prepara una segona part.
Foto: Manel Orós a la nau petita del Vapor / Manel Cuesta