Conec la Marta Busquets des que vaig ser mare i vaig contactar amb Dona llum, l’associació catalana per un part respectat que ara presideix. Entrevistar-la ha estat constatar de primera mà que el seu activisme i la seva tasca per la defensa dels drets de les dones durant els seus embarassos, parts i posparts és vocacional i que ho fa des del coneixement i el respecte. Durant la xerrada que va oferir a la Biblioteca el passat 5 de març, la Marta va compartir el que explica també al seu llibre Mi embarazo y mi parto son míos: com viure un embaràs i un part respectats, posant el focus en els drets i opcions que tenim les dones. En aquesta entrevista, parlem de consentiment, violència obstètrica i “d’entendre’ns les unes a les altres des de llocs més amables”.

Què et va fer especialitzar-te en gènere, drets i salut?
Doncs vaig arribar aquí com la majoria de nosaltres, perquè vaig ser mare. M’havia pensat que com que la maternitat era una cosa que en principi ja d’entrada s’espera en nosaltres, estaria bé. I em va sorprendre bastant tot el tracte, la infantilització, el paternalisme...Vaig canviar diverses vegades d’hospital, vaig sentir que m’havia d’informar molt i malgrat això, al final del procés vaig tenir un part que el sistema considerava eutòcic vaginal sense gaire més, però jo vaig quedar bastant impactada del nivell de medicalització. Vaig quedar decebuda perquè el millor que tenia el sistema per a la meva filla i per a mi després de tanta lluita era això, que no era la meva opció ni el que jo volia.

La maternitat va ser també la teva via d’entrada a l’activisme feminista?
Realment el gran trencament vital en el meu cas va ser quedar-me embarassada. Fins aleshores havia portat una ruta bastant més estàndard. Estava especialitzada en fiscal, dret mercantil... i el fet de ser mare va ser com un gir. Quan penses en el que li vols transmetre a la teva criatura, de ser qui ella vol ser, de lluitar per les coses que li agraden i penses: “si jo estic aquí en aquesta espècie de corrent que m’han dit que és el que he de fer”. En els últims anys sembla que a tot arreu pot haver-hi un cert nivell de debat feminista, com a mínim certes posicions, però jo fins que vaig ser mare no havia tingut la sort d’accedir a aquest tipus de discursos.

Com han evolucionat la teva feina i el teu activisme en aquests anys?
Tot el que era l’activisme pel part respectat estava molt centrat en nivells d’evidència. Veníem d’un punt de partida molt medicalitzat i bàsicament el que fèiem era qüestionar això. Per què tens aquests percentatges de cessàries? Per què dobles les recomanacions de l’OMS en induccions? Quin és el nivell d’evidència perquè tu facis aquesta intervenció de rutina? Però jo crec que el discurs d’evidència científica, òbviament, hi ha de ser, però també ens queda curt. Et mostra una espècie de camí o patró, però al final, si totes som diferents (inclús per una mateixa usuària, no és el mateix si ha tingut un fill previ, si en té tres, si ha tingut una pèrdua gestacional) necessitem coses diferents. M’agrada treballar des d’aquest punt de vista del que necessita una persona per estar bé, per gaudir de la salut. Últimament les pròpies institucions com l’Assemblea General de les Nacions Unides també parlen de fer aquest canvi a la perspectiva dels drets, perquè al final estem parlant d’experiències humanes profundes, com pot ser la nostra salut sexual i reproductiva, decidir tenir o no un fill. No podem tractar això com extirpar una pedra de ronyó.

Quins drets tenen les dones embarassades?
El titular, si hagués de resumir-ho, és que tenim el dret a que se’ns tracti com a persones humanes de ple dret, a que es posi la nostra humanitat al centre, a que s’intenti esbrinar què necessitem per ser cuidades, perquè aquesta experiència passi de la manera més amable possible.Crec que és molt important tenir clar que un entorn segur o una pràctica clínica segura no és incompatible amb tractar les dones com a persones. De vegades es confon el part respectat amb un tipus de part i això no va per aquí. Tenim el dret a l’autonomia i al consentiment informat.

Allò del “sí és sí”...
Amb la llei del “Sí és sí” s’està parlant molt de consentiment en l’àmbit sexual, però penso que aquest debat encara no ha arribat, segurament, a l’àmbit que ens ocupa. Però també estem acostumades, perquè quan des de l’activisme es va parlar de tot el tema de la violència obstètrica, que era una violència amb perspectiva de gènere, és una cosa que va costar de calar al principi.

Estem prou empoderades quan anem a parir?
Jo no m’atreviria a dir qui està empoderada i qui no, però sí que és veritat que sempre he trobat que sembla que la usuària que sí que ho està, molesta. La usuària que expressa idees sobre com li agradaria el seu part o que expressa les seves necessitats, que intenta sostenir la seva demanda... això es veu com quelcom problemàtic, com quelcom egoista. No tinc molt clar que el sistema estigui preparat. Segur que hi haurà equips concrets, llocs concrets, però estructuralment ara mateix no existeix aquesta circumstància. Moltes usuàries et diuen que ni tan sols s’havien plantejat un marc de drets des d’un lloc més estructural: de com entenc o com vull entendre aquesta experiència humana trascendental per la que passaré. I crec que sovint a la mínima que alguna fa preguntes de vegades ja es desincentiva. Trobo a faltar més apoderament, però això no crec que sigui responsabilitat individual de les usuàries, sinó que és un sistema en què això ja ens està bé, d’alguna manera.

Què creus que caldria per anar un pas més?
Crec que uns bons resultats obstètrics passen per un enfocament de la salut no només basat en què diuen les analítiques, sinó en mirar-nos als ulls, “què necessites? com et podem ajudar?” i acompanyar-nos. Crec que a Espanya passa una cosa molt forta. Si una usuària vol, per exemple, un part natural i no ho aconsegueix, en lloc de dir-li: “ostres, ho sento, tant de bó ho haguessis aconseguit, com estàs?”, segurament el comentari que rebrà serà: “veus, tu que pretenies un part natural, amb el risc que comporta, el normal és que passi alguna cosa”. Hauríem de partir de la base que desitgem que a tothom li vagi bé dintre de les seves opcions. Espero que en el futur siguem capaces d’entendre’ns les unes a les altres des de llocs més amables.

Això també és violència obstètrica...
Crec que la violència obstètica té dues vessants. Una primera que sí que té a veure amb el que seria evidència científica o bones pràctiques clíniques.
I després hi ha una segona vessant, que seria la part dels drets humans. Tu pots tenir un part clínicament impecable, d’acord amb l’evidència, però si tu no has tingut en compte aquella usuària, quines eren les seves opcions, el que ella volia, ... aleshores, aquí també estaríem en un marc de violència obstètrica. Bàsicament és respectar el cos de les altres persones, la dignitat de la persona que tens davant, humanitzar i honrar el procés que està vivint. D’això va per a mi.

I per què creus que aquest terme segueix despertant malestar?
Parteixo de la base que la immensa majoria de la gent que ha fet estudis sanitaris ho ha fet perquè vol curar, cuidar i ajudar a la gent. No deu ser fàcil reconèixer que formes part d’un sistema que exerceix violència, no? Costa qüestionar-se perquè segurament arribar a certes conclusions pot ser molt dolorós i implica un alt nivell de revisió.Però sí que crec que tenim la responsabilitat de voler fer-ho millor i sobretot de voler entendre. I crec que el mínim seria donar-li espai a les usuàries i rebre el que t’estan dient i no tancar-te en banda i a sobre entrar en discursos culpabilitzadors.

En els anys que portes treballant en aquest àmbit, has vist algun canvi?
Sí, molts, i això sovint m’ho he de recordar, perquè si no és molt fàcil defallir i deprimir-se una mica, perquè penses que no estem on volem estar. Miro deu anys enrere i a ciutats com Barcelona, on hi ha molts hospitals,
era un moment en què la majoria de protocols no eren públics, l’acompanyant era una cosa delicada, les cessàries respectades una cosa molt puntual, i jo crec que tot això ha canviat. Avui en dia, tenim fins i tot a Catalunya grups de treball institucional amb uns plans específics. L’únic que passa és que això va lentíssim, però crec que és important recordar-nos que han passat coses i que estan passant coses.

En cas d’haver sofert violència obstètrica, què podem fer? Serveix d’alguna cosa queixar-nos?
I tant! Quan jo vaig començar en l’activisme fa deu anys i anàvem a reunions amb el departament, i com a Dona llum dèiem que això estava passant, una de les coses que ens deien és que no constaven queixes. Crec que el gran impediment és que les dones no es queixen perquè tenen un bebè, o en pitjors casos no el tenen. I no és el mateix sortir d’una operació de genoll i mira, de cop i volta estaré més incòmode esquiant a Baqueira, que un part on has patit violència i a sobre, estàs amb els pits que et puja la llet i el bebè que plora, i tu igual estàs adolorida perquè t’han fet uns fòrceps... M’ha passat sovint de dones venen set anys després perquè les ajudis a redactar una queixa. Et diuen “he fet un procés de teràpia i ara després de set anys estic preparada per seure, escriure el meu part i posar la queixa per donar un final a aquest procés”

Perfil

Nom: Marta Busquets Gallego
Any i lloc de naixement: 1987, Barcelona
Professió: Advocada especialista en drets, gènere i salut

Marta Busquets Gallego és llicenciada en dret i té un màster en dones, gènere i ciutadania. Exerceix com advocada i és presidenta de Dona llum Associació Catalana per un part respectat i col·laboradora d’altres entitats. És membre del Consell Assessor en Polítiques de Gènere de la Generalitat de Catalunya i del Grup de Treball per abordar la violència obstètrica i la vulneració de drets sexuals i reproductius, impulsat pels departaments de Salut i d’Igualtat i Feminismes.

Foto:Marta Busquets va realitzar una xerrada sobre drets durant l’embaràs, el part i la lactància el 5 de març a la Biblioteca Josep Jardí / Josep Cano