La Maria Folguera i la Maria Gispert van ser de les primeres dones perpetuenques en entrar al món de la indústria com a treballadores de la fàbrica tèxtil Vapor Aranyó, a la que elles anomenaven Cal Viejo. Tenien entre 15 i 20 anys quan van posar-se davant d’un i dos telers. En aquell temps, els anys 50, Santa Perpètua era majoritàriament pagesa. Elles van trobar a la fàbrica un espai on treballar fora del camp i guanyar els seus propis diners, no gaires. Aquesta, però, no era la única feina que tenien. Un cop la campana de la fàbrica marcava la fi de la jornada, elles, com a dones, havien de seguir treballant a casa seva: comprar, preparar els àpats, netejar la roba... Les dones van representar un paper cabdal en el naixement de la Santa Perpètua industrial i amb el seu esforç i dedicació van esdevenir pioneres en la creació d’un nou rol en el qual començaven a ser protagonistes de les seves pròpies vides. Ara, encara hi van al Vapor, però a fer activitats ben diferents a les que feien abans. La Maria Gispert hi va a jugar al Rummikub i fer tallers de memòria mentre que la Maria Folguera assisteix regularment a les conferències de l’Aula d’Extensió Universtària.

Per què vau començar a treballar a la fàbrica del Vapor Aranyó?
Maria Folguera (M.F.): Tenia 15 anys quan vaig començar a treballar. Recordo que encara no havia acabat l’escola però volia guanyar diners treballant. Al meu pare no li semblava bé però jo volia i vaig començar a la fàbrica del Vapor Aranyó, que li dèiem Cal Viejo. Pagaven molt poc però abans Santa Perpètua era molt diferent. La nit i el dia en comparació amb la d’avui.
Maria Gispert (M.G.): No recordo exactament quin any era quan vaig començar al Vapor però va ser uns anys abans de casar-me i això va passar al 1956. Hi vaig estar uns set o vuit anys a Cal Viejo, el que ara és la nau petita del Vapor. Allà vaig arribar d’una altra fàbrica de teixits que hi havia a la Llagosta. Un dia l’amo del Vapor es va presentar a casa meva per si volia treballar amb ells i, com que era més a prop de casa meva, vaig dir que si. Jo era molt jove i encara portava dues cues. El meu pare no em deixava treure-me-les però jo me les havia de lligar per teixir.

Com era el vostre dia a dia a la fàbrica?
M.F.: Anàvem amb molta son perquè el torn del matí començava a les 5 del matí i fins a les dues de la tarda. Treballàvem molt i el soroll era insuportable. No ens sentíem entre nosaltres i havíem de parlar amb gestos. Amb el temps, però, t’hi acostumaves i podies fins i tot parlar. A les quatre del matí ens trucava el sereno a casa nostra perquè en llevéssim. Era el nostre despertador aquell temps.
M.G.: Ara portem aparells a les orelles i quan ens pregunten ‘de què vau treballar?’ i diem que molts anys a telers, llavors ens responen que clar que no hi sentim! Recordo una vegada que em va saltar una llançadora i em va donar al pit i jo estava embarassada. Les dones grans em van obligar a anar al metge i em van fer passar molta vergonya perquè el metge em va fer despullar. Em va quedar un blau negre al pit enorme perquè la llançadora era molt pesada. De tornada del metge vaig anar directament a la fàbrica a continuar la jornada.

Com era la relació amb la resta de treballadores?
M.G.: Molt bona. A mi em van posar al costat d’una molt bona teixidora, la Pepita Altayó, i em va ajudar molt i jo a ella. Teníem molt bona relació. L’encarregat, un dia ens va dir si volíem treballar dues hores més a la tarda i ho fèiem. La majoria de treballadores eren dones i, a mi, mai em van cridar per anar al despatx. Els homes que hi havia manaven o arreglaven les màquines i feien el manteniment. La meva sogra també havia treballat al Vapor Aranyó. De vegades penso, ara jugo a fitxes on abans treballava, no deixa de ser curiós.

Què es feia a Cal Viejo?
M.F.: Fèiem robes per fer bates, llençols, estovalles, camises... i eren robes molt elaborades. Jo portava dos telers i, moltes vegades, havíem de seguir les mostres i fer els teixits iguals. Si ens equivocaven o havíem de desfer. Encara porto bates de roba fetes al Vapor.
M.G.: A la fàbrica del Vapor Aranyó es feien peces molt diferents, molt més elaborades que, per exemple, a la fàbrica de la Llagosta. Jo, quan vaig entrar a Cal Viejo, ja sabia teixir però no tèxtil tan, elaborat. Em van ensenyar i vaig aprendre ràpidament.

Quan deixeu de treballar a la fàbrica d’El Vapor?
M.G.: Quan em vaig casar vaig quedar embarassada i vaig voler tornar. Amb una nena petita em va resultar molt difícil perquè a última hora no tenia on deixar-la així que em vaig acomiadar. De totes maneres, quan vaig deixar la feina la fàbrica ja no anava tant bé i al cap de poc es va tancar. Les dones que eren allà van cobrar quan va tancar però jo no. Teníem un sou baix que no ens permetia fer gaire. Potser comprar robeta petita per als fills. Eren un altres temps. Després de treballar a la fàbrica vam continuar cosint i amb la Maria Folguera vam anar a fer bobines a un taller que hi havia a Santa Perpètua.
M.F.: Jo vaig marxar de Cal Viejo perquè a la fàbrica de la Llagosta em van cridar i allà em pagàvem molts més diners. Mentre que a Santa Perpètua cobrava 25 pessetes per una setmana a la Llagosta m’en donaven tres-centes. A més, amb el temps vaig passar de portar dos a portar quatre telers, llavors encara cobrava més.

Anar a la Llagosta no seria cosa fàcil en aquell temps?
M.F: Anàvem a la Llagosta en bicicleta i en colla de noies. Quan plovia ens posàvem sacs i paraigües i ocupàvem tot el camí, que no es veia res, només la llumeta de la bicicleta. Santa Perpètua ha canviat moltíssim des de llavors. Abans no hi havia cap camí asfaltat i quan plovia tot era un fangar. Més enllà de l’avinguda de Barcelona era tot camp i ja li dèiem que era fora del poble. Ens feia molta por fer aquell camí.

Era habitual que les dones treballessin a una fàbrica?
M.F.: No era habitual. La majoria eren pageses o treballaven a casa fent feines de cuidadores. Es poden comptar amb els dits d’una mà les que marxàvem a treballar fora.
M.G.: Jo a la Llagosta m’hi vaig posar gairebé com una broma perquè amb una amiga vam decidir anar allà i preguntar per feina. L’amo ens va dir aquell mateix dia que podíem començar a l’endemà, sense saber teixir ni res. Jo vaig decidir que havia de treballar després que el meu germà es casés i una altra dona comencés a fer les feines que fins aleshores feia jo a casa.

Què penseu quan veieu ara el Vapor rehabilitat i sabent que properament acollirà un museu del treball i la indústria?
M.F.: Quan veig com ha quedat ara penso en com ha canviat tot. La rehabilitació ha deixat un edifici molt bonic però és una llàstima que es deixés abandonat tants anys.
M.G.: El Vapor Aranyó sempre havia estat al centre del poble, ara no és tan així però el nou edifici ha quedat molt bé. Nosaltres treballàvem al que és ara el Centre Cívic el Vapor.

Perfil

Nom: María Folguera i María Gispert
Any i lloc de naixement: 1932 i 1931, Santa Perpètua
Professió: Teixidores jubilades

Quan ens vam posar en contacte amb la Maria Folguera i la Maria Gispert van accedir a fer aquesta entrevista sense pensar-s’ho per parlar-nos de la fàbrica del Vapor Aranyó i d’elles mateixes com a treballadores. Ambdues estimen Santa Perpètua i han estat protagonistes dels canvis que ha patit el municipi, passant de ser un poble pagès a gairebé una ciutat industrial. Ambdues expliquen també que són asídues lectores de l’Informatiu, la Maria Gispert, fins i tot, va ser portada de l’edició 644, en plena pandèmia i la Maria Folguera s’emprenya quan no rep l’edició a la bústia de casa seva i ha d’anar a buscar-la, precisament, al Centre Cívic el Vapor. De la fàbrica tèxtil del Vapor Aranyó tenen molts records, la majoria bons i ara, miren l’equipament sabent que aviat acollirà el nou Museu del treball i la indústria viva de Santa Perpètua.

Foto: A la dreta, Maria Folguera i a l’esquerra, Maria Gispert. Ambdues van treballar a la fàbrica tèxtil del Vapor pels volts dels anys 50 / Josep Cano