hola

Anna Surinyach és fotoperiodista i editora gràfica de la Revista 5W. Ella està especialitzada en moviments de població i situacions de crisi que intenta explicar a través d’imatges que ens facin aturar i comprendre com viuen i com es poden sentir aquelles persones que veiem en les imatges. Al tancament d’aquesta edició estava previst que donés una xerrada el dia 7 d’octubre sobre fotoperiodisme vinculada a l’exposició de l’Ajuntament de Santa Perpètua Darrere l’objectiu. Mobilitzacions ciutadanes a Santa Perpètua 2000-2021 de les regidories de Comunicació i Cultura que continua oberta al públic a l’Espai 1 fins al 24 d’octubre. La majoria de persones poden fer fotografies, però aquestes imatges expliquen històries?

Com definiries la professió de fotoperiodista?
És molt subjectiu, però per a mi és aquella persona que intenta explicar històries a través de les imatges. Al final un fotoperiodista ha de tenir els mateixos principis que qualsevol periodista de professió, però la manera que nosaltres hem escollit d’explicar les històries que investiguem i seguim és la imatge.

Quines qualitats s’han de tenir per ser un bon professional del fotoperiodisme?
Depèn molt del fotoperiodisme que facis perquè és igual de fotoperiodista aquell que segueix els partits de futbol o les olimpíades o els que ens dediquem a un fotoperiodisme més social amb una mirada una mica més humanista posant el focus en les crisis, en poblacions en situació de vulnerabilitat o de risc. Per explicar aquest tipus d’història el primer que has de ser és molt respectuós i saber en cada moment com actuar i això s’aprèn amb el temps i l’experiència i no oblidar-se mai que el que estàs fotografiant són persones. Cal ser molt respectuós i ser honestos amb el que veus i això es pot extrapolar a cada tema i després, evidentment, cal prendre imatges el suficientment potents i bones perquè atrapi la mirada dels espectadors.

­La teva xerrada es diu Fotoperiodisme 5W: La fotografia que explica històries. Totes les imatges que veiem publicades als mitjans tradicionals o digitals expliquen històries?
Haurien de fer-ho. De fet, jo crec que sinó no té cap sentit el fotoperiodisme ni posar imatges als mitjans. Però la veritat és que la voràgine en la que estan immersos els mitjans més generalistes a vegades evita que es reflexioni quin tipus d’imatge estan acompanyant les notícies. Malauradament no totes expliquen històries, però quan ho fan és molt potent i quan un mitjà de comunicació utilitza bé les imatges és quan realment té sentit la nostra professió.

Avui dia tot és molt visual, els missatges que rebem per tot arreu tenen molta imatge, a vegades només imatge. Per reivindicar el fotoperiodisme caldria repensar la imatge que escollim els mitjans?
Hi ha qui diu que una imatge val més que mil paraules. Jo tinc la teoria que una imatge ha de generar moltes preguntes. Si la imatge no està ben pensada no genera cap pregunta i passen desapercebudes, inclús mal utilitzades donen un missatge contradictori al que intenten transmetre. Crec que s’ha de reivindicar la imatge en un moment en el qual ens comuniquem amb imatges fins i tot al Whatsapp de la família. En una societat on la imatge és tan present, les imatges que informen les hem de tractar amb molta cura.

Càmeres, mòbils cada vegada amb millors òptiques per fer millors fotografies. Tothom que fa un clic pot fer una bona foto?
Jo crec que estem en un moment que tothom porta una càmera a sobre i difícilment els fotògrafs professionals serem els primers a arribar a la notícia. La gent pot ser capaç de fer una bona imatge un dia, però els fotoperiodistes hem de ser gent que sapiguem explicar històries amb imatges i ser capaços de generar imatges que expliquin coses i no només les coses que algú no ha vist mai sinó ser capaços de posar llum en temes que la gent no ha posat atenció. Per exemple, a Barcelona veus gent sense sostre cada dia i pots tenir una imatge al cap, però un fotoperiodista ha de ser capaç de transmetre què pensa, com és, com viu, com sent, en què es fixa i anar més enllà d’una imatge merament descriptiva perquè la gent entengui com viu. Això és extrapolable a tots els temes que es tracten amb el fotoperiodisme.

Com ho aconsegueixes?
L’única manera és amb el temps. Jo crec que moltes vegades un dels altres errors és que un fotoperiodista d’un mitjà generalista cobreix deu coses un dia. Així és impossible. Segur que podrà fer imatges que siguin estèticament bones, que això també és part de la professió, però és impossible que aquestes imatges generin preguntes. Dedicar molt temps a una història requereix hores i diners d’inversió i aqui entra el dilema de qui paga per les bones imatges.

La professió de fotoperiodista dona per guanyar-se la vida? Està valorada a nivell del sector del periodisme i a nivell social?
A nivell social és una professió valorada. Quan arriba l’exposició del concurs World Press Photo és una de les més visitades de Barcelona. L’interès social sí que hi és. A Revista 5W hem fet una aposta molt important per la fotografia i moltes persones ens entren per aquí. La pregunta és si hi ha un interès per part dels mitjans i les institucions, per part de totes les parts que han d’estar implicades i que haurien d’ajudar a que una persona que vulgui pugui guanyar-se la vida com a fotoperiodista. L’Estat Espanyol és un dels pocs on hi ha molts professionals fotoperiodistes i on no hi ha un Centre de fotoperiodista i fa molts anys que es demana. Això dona una idea de la importància que se li dona a la nostra professió.

Els teus treballs tenen part de la teva essència, vull dir que sembla que treballes amb una idea clara del que vols aconseguir amb cada imatge, reflectir la vida d’aquelles persones, molts treballs de moviments de població i ara tot just fa uns dies a l’Afganistan. Què t’has trobat?
Acabo d’arribar i estic paint tot el que hem vist. Ja es veu que la situació serà dura però quan deixi d’estar el focus informatiu encara serà molt pitjor per la gent que ha quedat allà i no pot sortir. Molts del meus treballs estan basats en moviments de població. Vas aprenent. Quan vaig començar amb Metges sense fronteres no em plantejava fer imatges que anessin més enllà de la pura descripció, però és el camí que he trobat. He vist que havia de ser més introspectiva. He hagut de fotografiar molt per tenir-ho clar. El que intento amb les fotografies és explicar, per exemple, en quina situació queden les dones de l’Afganistan. He pogut parlar amb dones en diferents situacions, universitàries que ara no poden anar a classe, lluitadores dels drets de les dones ara aterroritzades sense sortir de casa i he intentat fer retrats i fer imatges més sentimentals que ens indiquin com se senten, finestres tancades, les ganes de volar...

Se suposa que fotografiar és un acte de no intervenció, però és possible o és inevitable establir una interacció?
Clar, és inevitable. Sempre que fotografio dones, intento buscar una traductora dona però ara mateix a l’Afganistan ha estat impossible perquè les posaves en perill i el fet de tenir un home traductor ha fet que sigui més difícil connectar. També és cert que a vegades hi ha gestos, detalls per poder empatitzar. Però no tot sempre és idíl·lic. Aquella persona que et deixa fotografiar-la està fent un acte de generositat immens i li has de transmetre confiança i no sempre s’aconsegueix. Necessites temps per connectar i a vegades et passa que veus que la història és bona i vols fer la imatge i no fas sentir bé aquella persona i després te n’avergonyeixes. Però, tots en algun moment hem abaixat la càmera per fer el que hagi calgut, sense oblidar que la nostra feina és aconseguir imatges per remoure les consciències.

Estem encara intentant sortir d’aquesta pandèmia com a mínim a l’hemisferi nord amb les vacunes. Tu vas poder entrar a fer reportatges en un dels centres hospitalaris a l’inici de l’esclat de la Covid-19, com ho vas viure?
Va ser un treball de març a juliol. No havia treballat mai a Catalunya i ha estat una manera de donar-me compte que aquí es podia treballar en fotoperiodisme igual de bé amb històries potents. A la Revista 5W teníem clar que volíem explicar històries de primera línia. Vam aconseguir entrar a l’Hospital Germans Trias i Pujol. Els meus pares són metges i jo volia explicar el què passa a tot el personal que estava en primera línia. Els vam poder seguir en la seva vida a casa. Molts sanitaris em diuen que es veuen representats per una imatge d’una infermera, Lourdes, que abraçava a distància al seu fill. Ella va estar tres mesos dormint en una habitació separada, menjant a part i abraçant els seus fills a distància. Va ser una manera d’explicar com han viscut el personal sanitari aquesta pandèmia. Tot el personal ha tingut molta pressió i hi ha molta gent que té problemes psicològics perquè han estat a la voràgine i no ho han acabat de digerir.

De perfil

Nom: Anna Surinyach
Any i lloc de naixement: 1985, Barcelona
Professió: Fotoperiodista

L’Anna és fotògrafa documental i editora gràfica de la revista especialitzada en informació internacional 5W. La seva feina s’ha centrat en documentar els moviments de població a diferents parts del món. Ha coordinat projectes audiovisuals per Metges Sense Fronteres, ONG amb la que va treballar durant sis anys, Intermón Oxfam i Expertise France. Durant els darrers anys ha posat el focus en la situació de les dones que fugen de la seva llar per raons relacionades amb la violència, la pobresa o la falta d’oportunitats. Les seves fotografies s’han exposat a França, Estats Units, Itàlia, Uruguai, Argentina, Bolívia, Mèxic i Espanya.

 

Foto: Anna Surinyach, fotògrafa i editora gràfica 5W / Josep Cano

0
0
0
s2sdefault

Altres entrevistes

''Volem aportar el nostre gra de sorra per millorar el comerç de Santa Perpètua''
''Volem aportar el nostre gra de sorra per millorar el comerç de Santa Perpètua''

L’Associació de Comerciants de Santa Perpètua Els Comerciants celebra els seus vint-i-cinc anys [ ... ]

"Tenim l'esperança que la canalla s'animi a ser campanera"


El president de la Confraria de Campaners i Carillonistes de Catalunya, Ramon Gené va oferir una conferència [ ... ]

“Al llarg dels anys hem anat sumant i, sense menystenir el passat, ara volem multiplicar”
“Al llarg dels anys hem anat sumant i, sense menystenir el passat, ara volem multiplicar”

Els aniversaris se celebren cada any però quan s’arriba a una xifra tan significativa com els cinquanta [ ... ]