Rosa Jové serà l’encarregada de donar el tret de sortida a les activitats organitzades per Mamalleta’m, el grup de suport a l’alletament matern de Santa Perpètua, amb motiu de la Setmana Mundial de la Lactància Materna que es commemora a Europa la primera setmana d’octubre. Jové és psicòloga clínica i està especialitzada en infància i joventut i oferirà la xerrada Lactància i son infantil. Serà el 2 d’octubre a les 11 hores per via telemàtica i les inscripcions, que impliquen un donatiu de cinc euros, es podran formalitzar fins al 30 de setembre a bit.ly/lactanciaison. Mamalleta’m ha organitzat dues xerrades més (amb Gemma Guillamon i l’entitat Residu Zero SPM) i un concurs a Instagram que compten també amb el suport de l’Ajuntament de Santa Perpètua.
Dorms bé?
Nosaltres tenim el gen Jové, que és un gen que ens fa dormir quan volem, l’estona que volem i si volem estar desperts també.
Si això no era un problema a casa, què et va portar a escriure Dormir sense llàgrimes?
Començaven a arribar, a partir de l’any 2000 sobretot, moltes consultes sobre el son, de pares molt alarmats perquè els hi havien dit que el nen dormia fatal perquè es despertava un cop a la nit. Vam començar a veure molts nens amb síndrome d'estrès posttraumàtic, és a dir, amb fòbies associades a l’hora d’anar a dormir. Entraven a l’habitació i vomitaven, no volien ni veure el llit... A molts era perquè els havien aplicat el Mètode Estivill. I vam dir: “Això ho hem d’arreglar”. La majoria d’aquests nens no tenien cap problema, era un desenvolupament normal del son i no calia fer res i els que tenien fòbia associada al dormir, era qüestió de revertir-ho. I vam començar per això, a estudiar, a mirar,... però si algú m’hagués dit a l’any 90 quan acabava la carrera de psicologia que jo em dedicaria a fer son infantil jo hagués dit: “Tu estàs boja, jo vull ser psicòloga”.
Per què creus que va calar tant el Mètode Estivill?
És el mateix de per què calen tant els biberons en comptes del pit. Perquè els pares van cansats. Criar un fill és una cosa cansada: a la nit t’has de despertar, ara el bolquer, ara banyar-lo, ara donar-li de menjar... Sense comptar que hagin d’anar a treballar o que tinguin una excedència d’un any. És una cosa pesada. Llavors qualsevol remei miraculós que els digui “Fent això el teu nen dormirà” o “Fent això menjarà sol i en mitja hora”, funciona.
Però això a l’hora genera molta frustració perquè ens pensem que els nadons han de dormir sols i d’una tirada.
Sí, i no només frustració. Et penses que el teu fill està malament. Jo soc la gran d’una família nombrosa i la meva mare estava amb la meva àvia, que vivia amb nosaltres, una tieta soltera que teníem... eren molta gent per cuidar-nos. Avui en dia les mares estan soles. El pare va a treballar i ho han de fer tot elles. Això és molt pesat. I si has d’anar a treballar, no pots ni respirar! Jo els entenc. El que passa és que cal explicar que al nen no li passa res dolent, que es poden fer coses perquè ells puguin descansar i dormir. Jo el que crec és que el que cal és facilitar-los la vida. És el que volen.
Tinc molt clar que el son és un procés evolutiu, perquè ja m’he llegit el teu llibre, però, què vol dir això per si algú no ho sap encara?
Vol dir que els nens ja comencen a dormir quan estan a la panxa a partir del cinquè mes i que aquell son canvia i no és el mateix que tenim tu i jo ara o que tenen els nadons de set mesos. El son va canviant perquè s’adapta a les necessitats físiques i psíquiques de la persona. Per exemple, el son profund és per descansar el cos físicament. Per tant, els nens tenen molt son profund perquè no paren. Nosaltres en tenim una mica menys i els avis en tenen molt poc perquè es cansen poc. Després tenim la fase REM, que és la que ajuda als aprenentatges a recol·locar-se dins de la nostra ment i a digerir les emocions. Els nens tenen molta fase REM perquè aprenen coses cada dia i tenen moltes emocions. Nosaltres també, però en canvi els avis que obliden més que aprenen i que la seva vida està molt mancada d’emocions tenen molt poc REM.
Les mares ens sabem la teoria, però ens trobem sovint amb que cada nit el nostre bebè es desperta molt i l’endemà hem d’anar a treballar. A més a més de compartir la criança, què ens cal? Un sistema que recolzi més la conciliació?
Ens caldria que els pediatres i aquesta gent a la que pregunten les mares en sapiguessin una miqueta més. Perquè sí que hi ha casos en que passa alguna cosa. Hi ha les apnees, per exemple: el nen no respira bé i per la nit té una mica d’ofec i es desperta. Pots fer alguna cosa i aquell nen millora. Hi ha nens que tenen terrors. En fase profunda, la ment queda dormida i el cos s’activa. Si al cos li dona per caminar, se’n diu somnambulisme, però si li dona per cridar com un boig es diu terror. És una alteració en fase 4, doncs se li posa remei.
Es necessita aquesta detecció a les consultes de pediatria per destriar si hi ha un problema real o no.
S’haurien de saber distingir els veritables trastorns del son perquè així arreglaríem més d’un 20 per cent de nens que sí que tenen veritables problemes. Però no per deixar-lo plorar se solucionarà un terror o una apnea. La majoria dels nens que venen a consulta no tenen un problema greu, sinó que és una part evolutiva que el nen es desperta.
I en els casos en que no hi ha un trastorn, es pot fer alguna cosa perquè el descans de la família millori?
Tenim una sèrie de tècniques que fan que els nens dormin millor. De vegades em truquen mares amb nens de vuit mesos que em diuen: “se’m desperta vuit vegades”. Jo no et prometo que als vuit o nou mesos dormirà tota la nit però potser només es desperta dues o tres vegades. “Si només fos dues vegades, ja en tindria prou”, diuen a vegades les mares. Sovint el que has de fer és només millorar una mica. I si aquell nen que passa de despertar-se vuit vegades i s’ha d’aixecar la mare, només se’n desperta dues i una s’aixeca el pare i l’altra la mare?
Falta potser una visió més realista del que és el son d’un nadó?
Clar! Hauria d’haver algú que ho expliqués una mica més, que aquestes idees estiguessin més difoses i que els pediatres ho expliquessin. Als anys 80 les mares deixaven de donar el pit perquè els pediatres no sabien com es feia i elles no sabien a quin llibre anar-ho a buscar. Llavors van proliferar els grups de suport a l’alletament. I gràcies a aquest boom de gent que va estudiar i que es formava, s’han detectat molts problemes. Ara vas a un grup d’alletament i es fa un diagnòstic del que els hi passa a aquella mare i a aquell nen i els acompanyen. Jo no dic que hi hagi d’haver grups de suport al son infantil perquè hi ha una part mèdica al darrere i els grups no podrien fer polisomnografies, ni registres,... Per això a mi m’agradaria que des de pediatria s’espavilessin una mica més, perquè les mares tot ho consulten al pediatra.
Precisament, la relació entre lactància i son infantil és el tema de la xerrada que organitza Mamalleta’m. Hi ha relació entre son i lactància?
Dic que no perquè la diferència no és significativa. Hi ha un estudi, només n’hi ha un, de nens dormint sols i dormint acompanyats i fent pit, i la diferència entre uns i altres no arribava a un despertar per nit. Llavors, jo com a mare, quan dormia amb el meu fill, valorava molt més donar-li el pit i que continuéssim dormint. M’era igual un despertar més, que no una vegada menys però havent-me d’aixecar a fer-lo dormir. Com aquest estudi hi és, jo t’he de dir que sí que mínimament hi ha diferència. Ara, a la pràctica no n’hi ha. Jo fins als set mesos no agafo cap nen. Quants nens de set mesos en endavant, fins a l’any i mig, perquè després no hi ha estudis de collit, prenen pit a Espanya?
Ui! Molt pocs.
Als set mesos se suposa que vora el 15% i va baixant en picat fins a l’any i mig que està entre el 5 i el 10%. Tants milers de llibres meus i d’altres autors que es venen cada any sobre son infantil, les consultes que tenim plenes, si només haguéssim de viure de les mares lactants, hauríem de plegar. El 90% dels nens que veuré aquest mes i el següent, són nens de biberó. No perquè el biberó faci despertar els nens, sinó perquè la majoria de nens a partir dels set mesos són nens de biberó. Jo que dec ser potser de totes les persones que veuen trastorns, la que veig més mares lactants, no en veig ni un 10% al mes. Perquè si tens una apnea no és perquè prenguis pit, ni si tens un terror...
No només has escrit sobre son infantil, també sobre l’escola, les rabietes, la criança feliç... Estàs preparant alguna cosa nova?
Estic preparant una cosa nova que sortirà l’any vinent i és sobre criança ecològica. Els nens són una font de plàstic brutal. Les trones, les cadiretes, les joguines, els bolquers, les tovalloletes, biberó, tetines, gotets perquè comencin a beure... és quelcom que el planeta no es pot permetre. Hem de fer una parada amb la criança perquè encara que portar nens a aquest món és el que fa que aquest món sobrevisqui, a nivell ecològic és un desastre.
Tots els gadgets que suposadament necessitem.
Exacte! La primera és dir, que potser no els necessiteu i la segona, és que encara que els necessiteu busqueu alternatives més sostenibles.
De perfil
Nom: Rosa Mª Jové i Montanyola
Any i lloc de naixement: 1961, Lleida
Professió: Psicòloga
Rosa Jové és llicenciada en psicologia i està especialitzada en psicologia clínica infantil i juvenil i en psicopediatria (nadons de 0 a 3 anys). És també llicenciada en Història i geografia amb especialització en antropologia de la criança. Des de 1994 és la responsable del gabinet de psicologia del Centre Mèdic CMS amb consultes a Lleida, Barcelona i Madrid. Ha publicat llibres de gran èxit. Entre ells destaquen Dormir sense llàgrimes, La criança feliç, Ni rabietes ni conflictes i L’escola més feliç.