On vas néixer?
A Buenos Aires, Argentina.

A quina edat vas venir a Espanya?
Als 12 anys, el 1989.

Per què vas venir a Espanya? Quines diferències et vas trobar quan vas venir a Espanya?
Al principi vaig començar amb l’idioma, perquè jo no tenia ni idea de parlar en català. Després algunes coses que no són tan diferents, però jo vivia en una casa i de sobte vaig anar a Barcelona que eren tots blocs de pisos. I jo vaig viure en una zona de Santa Perpètua semblant a La Florida, tot de cases, i de sobte vaig anar a viure a una ciutat. En acabat, algunes coses com el menjar, que eren diferents tot i que ara ja hi ha de tot a tot arreu, llavors va ser difícil trobar coses típiques d’Argentina, evidentment ara és superfàcil.

Quina va ser la teva idea abans de venir a Espanya?
Jo tenia molta por, perquè al final vaig deixar, amb 12 anys, Argentina, la família, els meus amics de sempre, la casa, tot. Llavors tens por, certa tristesa i després no sabem què ens ofereix en un lloc nou, que al final és un altre país, també que has d’agafar un avió, no és que te’n vas a Madrid, és que al final són moltes hores de vol i llavors ets petit i tot se’t fa un món i sobretot tenia molta tristesa.

Et va costar molt aprendre català?
Avui dia no el parlo perfecte, però sobretot els dos primers anys, llavors quan jo estudiava, hi havia setè i vuitè, i a mi aquells dos anys, van ser els que realment, vaig aprendre. Ja després quan vaig passar a l’institut ja el tenia per la mà. Els professors van ser els que més em van ajudar.       

Encara tens l’accent del teu país?
Se’m nota més amb els pares, però sí que és veritat, que quan estic amb la família em surt una mica l’accent.

Com et vas sentir en deixar tota la teva vida d’Argentina?
Al principi vaig sentir molta tristesa, perquè clar jo aquí no tenia amics, l’únic que tenia familiar eren els meus avis i els meus pares, també els meus cosins, que era amb els que més passava el temps. Llavors estàvem només nosaltres cinc, els meus germans i els meus pares, i estàvem sols, i es feia dur, era una mica trist, perquè trobes a faltar els teus amics i la família.

Està la teva família a Espanya actualment?
Sí, van venir els meus avis i els meus tiets.

Va ser difícil la incorporació a l’escola?
Si, va ser difícil, precisament amb el català, però no era en totes les assignatures, era el més difícil.

Vas fer amics ràpidament?
Sí, amics sí, que en vaig fer. Els meus amics se’n reien de mi per la meva manera de parlar. Era només quan arribava que no estaven acostumats. 

Vas tenir dificultats al venir a Espanya?
No, les dificultats que vam tenir van ser que quan nosaltres vam arribar a Espanya no teníem habitatge, perquè els meus pares van haver de començar una nova vida, llavors vam haver d’estar en un hotel. Al cap de dues setmanes vam trobar un pis.

Trobes a faltar alguna cosa en especial d’Argentina?
Trobo a faltar Nadal com es fa allà, Sant Joan (sobretot els petards), els menjars típics d’Argentina i els amics, però jo aquí soc molt feliç.

Quin és el teu punt de vista ara sobre Argentina?
És un país que no deixa de continuar creixent, encara que li costa molt perquè sempre està en temes de crisi i a la gent li costa molt arribar a fi de mes. Aquest va ser el motiu pel qual vam venir a Espanya, perquè els meus pares volien un futur millor per als seus fills i per a ells mateixos. Ara miro que el tema continua igual. Parlant amb els meus amics de quan jo era petita n’hi ha molts que se n’han anat per seguir lluitant i jo sé la pena que et fa.

Et penedeixes d’haver vingut a Espanya? Per què?
No, perquè al final no va ser una decisió meva, va ser una decisió que van prendre els meus pares, jo no podia dir que no i jo crec que la meva mare no se’n penedeix perquè ens va donar una millor vida: ens ha donat estudis i tot això que ella volia donar-nos i ella visqué bé.

Tenies família a Espanya abans que vinguessis?
No, teníem uns amics, uns pares d’uns amics meus, que quan vam venir, els vam anar a veure, res tres dies, que viuen a Màlaga. Nosaltres vam venir cap aquí i sí que és veritat que amb ells ens vam estar veient sobre tots els primers anys, després ja sí que nosaltres ja ens vam anar fent més grans i cadascun va anant a la seva, però al principi l’únic que teníem de referència, eren uns amics a Màlaga, i no coneixíem a ningú més.

Foto: Débora Narvaja /