
La Sala d’Exposicions de la Granja acollirà del 13 de juny al 19 de juliol la mostra Cosint colors de la perpetuenca Rosa Parés. La inauguració serà a les 19 hores. Parés porta treballant en aquesta exposició quatre anys i presentarà una setantena de quadres en els que barreja diferents tècniques i on l’aquarel·la i el brodat tenen molt protagonisme. Diu que els seus quadres són resultat d’anar provant i experimentant amb el color i les textures i que s’ho pren com un joc. En aquesta entrevista ens explica la seva trajectòria professional com a modista i sastressa i també com va arribar a la pintura. Cosint colors és la seva primera exposició i se sent il·lusionada de presentar-la davant del públic perpetuenc.
Cosint els colors és el títol de l’exposició que presentes el 13 de juny a la Sala d’Exposicions de la Granja. Què hi podrem veure?
Són uns 70 quadres, alguns de mida A4 i A3 i uns de gran format. En ells barrejo una sèrie de colors amb aquarel·la per buscar l’equilibri. Busco una forma visual agradable i llavors la combino amb altres imatges, amb els brodats que he anat posant, majoritàriament, amb la tècnica japonesa Sashiko. També hi poso llanes, lli, tires del mateix paper, cosides i com si fos un dibuix també.
Quan vas començar a explorar aquesta manera de treballar barrejant tècniques?
Brodar sempre ho he fet. Sempre. Dibuixar també. Pintar no. Va ser fa quatre anys que vaig començar amb el Manel Morral a aprendre’n. I vaig veure algunes persones que utilitzaven el fil, també hi brodaven, i ho vaig provar a casa i vaig veure que no sortia tan malament. Em vaig animar.
En aquesta mostra les creacions són abstractes, estan plenes de capes, de textures. Què et permet expressar això?
Permet anar sobre la marxa, depèn del resultat que dona cada capa que vaig posant, vaig buscant una diferent per contrastar i perquè la primera tregui més llum.
Com és el teu procés de creació d’un quadre?
Trio la paleta de colors que faré i els brodats i començo a crear des de zero. És com un joc això. No hi ha una cosa premeditada. Jo començo diversos quadres, quatre o cinc a la vegada, i llavors vaig creant. Ara provo una cosa, provo una altra i vaig buscant què és el que m’agrada més i surt el que surt.
Com vas començar a pintar?
Les manualitats sempre m’han agradat molt. Quan em vaig jubilar vaig començar a restaurar mobles, després vaig aprendre a fer coses de vidre (marcs, làmpades, safates), també feia puntes de coixí... De tot. I llavors vaig pensar en la possibilitat del dibuix ja que sempre havia dibuixat però no de manera artística. Sempre ho havia fet de manera professional. I em va agradar!
Què t’aporta treballar amb les mans?
A veure, el fet d’estar teixint, fent ganxet, cosint, em dona tranquil·litat. Jo recordo venir de treballar superestressada, que no servia per res, ni per fer el sopar, i sentar-me davant de la televisió i agafar el ganxet. Em relaxava.
Té un punt terapèutic.
Exacte. Jo he sentit gent que diu que sí, que les manualitats els relaxen. Suposo que hi ha de tot. I a mi m’agrada.
En el que exposaràs hi ha un estil, hi ha el teu estil, que és aquesta combinació de tècniques que no es veu habitualment.
Si busques hi ha gent que ho fa, però combinar les dues coses, brodat i aquarel·la, n’hi ha poca. Vaig començar a veure que hi havia fil i per exemple pedres, canyes... hi havia gent que explorava altres coses. I buscant, buscant, vaig veure que també n’hi ha que ho ajunten amb aquarel·la. Vaig veure una rodona així i amb tres fils a sobre. Vaig provar-ho i vaig pensar que no quedava malament. I no he parat de fer-ho.
El fet d’incorporar brodats i tèxtil té una explicació. Tu ets modista i sastressa.
Sí, quan treballava a la confecció, vaig estar molts anys que quan s’havien de posar brodats en les prendes, havia de dir-li a la brodadora quins colors volia i on els havia de posar. Tot això dels colors ho he treballat bastant tota la meva vida.
Per què vas dedicar-te a la confecció?
La meva mare hauria volgut ser modista, però no la van deixar i llavors em va dir: “Tu seràs modista”. Així que als vuit anys, als estius, la meva mare no em volia pel carrer i em feia anar a cosir amb una senyora del poble que era modista. Als onze anys, a l’escola, a les tardes, feia labors. Allà no s’estudiava res. Feia labors i resava, clar. I als tretze ja vaig deixar l’escola i anava aprendre el “corte”. Als setze, ja feia de modista, però això de tractar amb la gent em va costar perquè estava acostumada a mirar figurins. Que vingués una senyora i li fessis un vestit, ja no era igual. A mi m’agradava fer coses més modernes. Llavors vaig anar a aprendre a cosir tratjos, pantalons d’home i americanes i als 17 anys vaig anar a Barcelona a treure’m el títol de sastressa i d’aquí vaig començar a treballar de patronista a la Inosa, a Sabadell, fins que van tancar.
Com va canviar la teva feina des que vas començar amb 16 anys fins que et vas jubilar?
A l’inici era tot manual. Als anys 80 vaig començar a fer els patrons amb ordinador i ja es confeccionava la roba en cadenes de muntatge i es portava a fer fora d’Espanya. A més a més vaig poder anar a les fires de moda, a París, a Londres, a Milà i al final, a Nova York un parell de vegades. Vaig plegar als anys 2000 perquè estava molt cansada, econòmicament anava molt bé però es treballava molt. Era una feina molt estressant. Arribaves el diumenge al vespre després d’un viatge de feina i el dilluns al matí a treballar. Vaig estar amb estrès, fèiem moltes prendes i em sentia molt pressionada. Els darrers anys que vaig treballar els patrons els havia d’enviar a Xina.
I quan la teva mare va decidir que tu series modista, què et va semblar bé?
En aquella època, amb onze anys, no tenies massa criteri. I el món que hi havia era molt tancat. Pensa que vivíem a les afores del poble. Érem gent molt humil. I es tractava de sobreviure. I a més a més, no m’ha desagradat mai. Jo m’ho he passat bé cosint. Ho vaig fer perquè la meva mare va dir que m’havia de fer de modista, però no me’n penedeixo. Perquè a més a més, m’he guanyat la vida bé i he fet una feina que m’ha permès viatjar a molts llocs.
La teva feina com a patronista era una feina creativa també.
Sí, perquè, l’amo em deia: “Has de fer deu pantalons, deu camises, amb aquests teixits” i em passava figurins, dibuixos o fotos. Llavors jo feia el patró. I també anàvem a les fires i la cap em deia: “Vull aquell vestit” i jo el dibuixava com podia. Llavors havia de veure com es fabricava, quines fornitures necessitava i havia de fer la fitxa de l’escandall també. Els patronistes ho fèiem tot.
També hi ha una part del fet d’incorporar els brodats als teus quadres de reivindicar una feina que sempre ha estat femenina, relacionada amb les mans de les dones.
Sí, també vull donar-li valor a aquests brodats i això passa quan emmarques els quadres i els poses en una sala d’exposicions. A més a més són punts que totes les dones sabem fer.
I després d’aquesta exposició, què vols fer? Seguiràs explorant aquestes tècniques?
Vull, dintre d’això, treballar d’una altra manera, amb dibuixos i textures diferents. Vull canviar una miqueta, però continuant amb això, perquè m’agrada.
Perfil
Nom: Rosa Parés
Any i lloc de naixement: Santa Perpètua, 1946
Professió: Modista i sastre
La Rosa va aprendre la professió de modista des de ben petita i tota la vida s’ha dedicat al patronatge i la confecció. Sempre ha trobat un moment però, per fer manualitats. Vidre, restauració de mobles, puntes de coixí... fins que es va jubilar i va trobar-se amb la pintura. Fa quatre anys va començar a fer classes amb l’artista local Manel Morral i mentre aprenia la tècnica a l’aula, a casa va començar a explorar. Va barrejar l’aquarel·la i els fils i va decidir experimentar amb diferents tipus de brodats i en aquest temps no ha parat de crear. Ara, presenta una setantena de quadres que tenen estil propi i que ompliran la sala d’Exposicions de la Granja de colors i textures.
Foto: L'artista perpetuenca Rosa Parés amb alguna de les seves obres / Josep Cano