
Quan l’actriu Maria Pau Pigem va llegir Teoria King Kong de Virginie Despentes va sentir-se travessada i interpelada i va pensar que el text podia convertir-se en monòleg. No va ser fins un temps després que amb la companyia La Virgueria es van posar a treballar en aquesta adaptació dirigida per Isis Martín amb la dramatúrgia d’Aleix Fauró que es va estrenar l’any 2024. Dos anys després de girar-la arreu del territori espanyol, en el marc d’Efímera i dins dels actes de la programació del 25N Dia Internacional de lluita per a l’eliminació de les violències masclistes, es podrà veure a la Sala Telers del Vapor. Serà el 21 de novembre. En aquesta entrevista, Pigem reflexiona sobre els temes principals de l’obra i carrega contra el patriarcat i la violència estructural.
Com i quan va arribar Teoria King Kong, de Virginie Despentes, a les teves mans?
Jo el llegeixo als voltants del 2016 i és un llibre que tot i ser un assaig m’entra directament a l’estómac i em parla i em ressona molt del que sento jo com a dona, de la meva experiència, d’haver nascut en aquest gènere. I aleshores penso immediatament que és un monòleg. Però clar, jo soc actriu, jo no aixeco projectes. Ho deixo estar. I aleshores arriba una col·lega, la Maria Àngels Cabré, que és escriptora i ella em diu: “Això és un ‘monologazo’ i jo faig la dramatúrgia i l’hauries d’interpretar tu”. Després parlo amb La Virgueria, amb la qual ja havíem col·laborat i ens havíem entès molt bé (és una companyia excepcional a tots els nivells, artístic i humà) i em diuen que també havien pensat en que era un monòleg. O sigui que la sinergia es va fer tan fàcil que semblava que volia ser fet, aquest monòleg.
Com vau fer l’adaptació del text?
La Virginie ens va demanar que no toquéssim res. Des de la direcció, l’Isis i l’Aleix, volien afegir dades sobre la prostitució perquè ella la parla des del seu privilegi de dona blanca europea, que ho va fer ocasionalment i volíem obrir aquest ventall. Però ens va demanar que no afegíssim res. Així que l’adaptació va ser retallar. Jo pensava: “Tindré pena de perdre text”. Jo crec que totes les pàgines estan plenes de sentit lúcid, no hi ha res que espatlli res. Per a mi era com una sensació d’espurnes en el cervell, d’obrir melons, que això és el que diu molt el públic quan ve, no? Moltes vegades m’esperen a la porta i em diuen que s’han quedat amb ganes de comentar tots els melons que s’han obert.
I entre el públic, a l’estrena al 2024, hi havia la Virginie Despentes.
M’expliquen que va arribar amb cara de pocs amics perquè no li agradava que li representin aquest text, però quan va acabar, en els aplaudiments estava encantada de la vida, va pujar, em va abraçar. Jo sempre dic que vaig trigar tres dies a baixar l’adrenalina que em va suposar aquella abraçada. Era una legitimació del que haviem fet tan bèstia...
Dels temes que tracta el llibre (violació, prostitució, pornografia, repressió del desig), quins són els que més et remouen?
La part de la violació i el resultat de com es tracta, com queda una persona que ha estat violada, em remou per la injustícia. Per sort, jo no he passat les experiències que explica el llibre, però la Virginie molt generosament ens les explica i aleshores ens fa un retrat de la nostra societat. És un número massa elevat, massa normalitzat. Això em continua petant el cap. Em fa pena i ràbia pensar que molts homes i moltes dones normalitzen les violències, normalitzar el bullying, normalitzar les violacions. Això és normal, això passa, però és una aberració. Hem normalitzat aberracions.
Despentes es queixa que la mateixa societat que valida la violació, demana a les víctimes que no ho superin mai i els diu com s’han de comportar.
Ella diu: “Em reprimiu a mi perquè els tios fan això? Tinc la possibilitat de ser violada, però a mi no em reprimeixes”. M’agrada que vagi cap a aquest límit del que és correcte, perquè s’ha sigut tan incorrecte amb el gènere femení, que ser una mica incorrectes nosaltres una estona també ens toca.
El text ja té 20 anys, però segueix molt vigent. Tot i això, tinc la sensació que no sona tan punk com podia sonar quan es va publicar. Ara ja s’ha escrit sobre masculinitat, per exemple.
Sí, però també és veritat que no són mainstream aquests llibres, no? La pornografia també ha canviat molt des del 2006, però en general l’essència de l’experiència tant per dones com per homes és un patriarcat i sí que hi ha passatges punks que jo dubtava en com es prendria el públic. Em sorprèn que ningú m’hagi dit, “a la merda”. Mai he tingut una reacció en contra, mai, fins ara, i portem molts bolos i moltes representacions. El que sí que he sentit és riure nerviós i alguna tos masculina.
Càmera en directe, projeccions... què aporta l’escenografia al text.
Va ser molt bonic perquè jo encara no sabia què faria, qui faria l’espai sonor, qui faria les projeccions, que són precioses... Tot està tan treballat, hi ha un equip artístic tan bèstia. I aleshores amb l’exploració i la creació anàvem veient i anàvem aglutinant una cosa que és bastant metafòrica sobre la ferida que és explicar la violació d’una persona i el procés que fa de reconstrucció d’aquesta ferida. I aleshores tot l’espai, des de l’escenografia, l’espai sonor, és aquesta metàfora que va conjunta amb l’actuació de l’actriu.
Aquesta obra s’ha programat en el marc del 25N i és que aquest text ens parla de moltes violències que patim les dones, del paper que hem d’ocupar la societat i de les conseqüències de sortir-se d’aquest camí marcat. Per què creus que és important seguir visibilitzant aquest dia i què hi aporta l’art?
Les disciplines artístiques són per això, per obrir temes incòmodes i reflexionar-ne, posar sobre la taula tot allò que ens travessa, que no acaba de funcionar, i buscar aquest equilibri i aquesta harmonia que hauríem de tenir per poder viure. L’art té aquesta funció. No és entreteniment, és obrir temes. Jo potser no estic d’acord, però el fet de reflexionar-ne i fer-ne de mirall em fa créixer i obre perspectives i consciències. Que ara hi hagi una certa anada enrere, de nanos que creuen que el rol de la dona a la cuina és el que hauria de ser, que hem anat massa lluny les feministes... Hem de seguir parlant molt, hem de picar molta pedra i s’ha de fer molta pedagogia.
El text acaba dient que el feminisme és una aventura col·lectiva per a les dones, però també per als homes i per a tothom. Diu que és una revolució que ha començat però té llarg recorregut.
Molt llarg recorregut. Quan diuen: “Us heu passat les feministes”, dius “de què? Si no hem arribat enlloc en la igualtat” Quantes morts hi ha a mans d’exparelles o parelles? A mi ‘em peta el cap’.
A mi també. I el 21 de novembre, creus que ‘ens petarà el cap’ també quan et veiem sobre l’escenari?
Sí, i també el cor i la panxa, però d’una manera bonica, de poder parlar-ne amb tendresa també. És un text que té ràbia, no? I en canvi quan vam començar a assajar dèiem: “No volem fer un text rabiós, no pot ser un monocrom.” De manera natural vèiem que era més tendre que rabiós perquè hi ha una dona que ha tingut la generositat d’explicar la seva història íntima perquè tots en puguem treure alguna cosa.
Perfil
És actriu i professora de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), on ha desenvolupat la seva trajectòria docent des del 2004. Ha impartit classes en diversos graus i màsters internacionals, tant en català i castellà com en anglès.
Amb una extensa carrera en teatre, cinema i televisió, ha treballat sota la direcció de cineastes com Claudia Llosa (No llores, vuela) i Judith Colell (Elisa K i 53 días de invierno). També ha participat en produccions televisives com La Riera, Nit i dia o Com si fos ahir.
En l’àmbit teatral, ha format part de nombrosos muntatges i entre els seus treballs més recents destaquen Una butaca al Pol Nord (2023-2024) i Teoria King Kong, de Virginie Despentes.
Compagina la seva activitat interpretativa amb la docència, especialment en l’àmbit de la direcció d’actors i la formació de professionals del cinema.
Foto: Maria Pau Pigem representa Teoria King Kong de Virginie Despentes el 21 de novembre a la Sala Telers / Abel Jurado