El jove ciclista perpetuenc Víctor Castellano està signant la seva millor temporada des que es dedica a aquest esport. Aquest any, en categoria amateur, Castellano s’ha proclamat campió d’Espanya de contrarellotge i campió de Catalunya de ciclisme en ruta. L’esportista té un clar objectiu, arribar a ser ciclista professional. Per aconseguir-ho, són molt importants els dos títols d’aquesta temporada. Castellano s’està movent per fitxar per un equip professional, tot i que no és fàcil. El ciclisme a Espanya no passa pel seu millor moment i els representants aposten per ciclistes més joves. La temporada encara no ha finalitzat i el perpetuenc continua fent mèrits per complir el seu somni i debutar l’any que ve en un equip professional.
Està sent aquesta la teva millor temporada?
Sí a nivell mediàtic per haver-me proclamat campió d’Espanya i de Catalunya. Durant les darreres temporades estava sent bastant constant, però no estava tenint l’impacte mediàtic de l’actual.
Quines són les claus del gran rendiment que estàs tenint aquesta temporada?
Sense cap mena de dubte, sobretot, gaudir del que estic fent. Almenys en el meu cas si no gaudeixo del que estic fent en el meu dia a dia, si no estic alegre, no aconsegueixo rendir de la mateixa manera.
Recorda’ns com va anar el Campionat d’Espanya de contrarellotge.
Es va fer a Sierra Nevada i el factor diferent d’altres anys és que era en pujada i a molts metres d’altitud i això requeria de molt bona preparació. El cos s’ha d’adaptar, perquè amb tanta intensitat no es rendeix igual que a nivell del mar. Jo vaig estar dues setmanes abans a Sierra Nevada fent proves per veure com responia el meu cos a certa intensitat. Amb els meus entrenadors, Ángel Buendía i Raúl Granados, vam trobar la clau del ritme que havia de portar. La part final de la contrarellotge, a 2.300 metres d’altitud, era la més dura. I en aquella part jo vaig ser dels més ràpids, comptant també els professionals, i va ser on vaig treure tota la diferència; vaig anar a mort. Quan vaig arribar, vaig veure el temps, vaig esperar a veure què feien altres ciclistes, però ja sabia que era campió d’Espanya i va ser un moment molt especial.
També vas participar en el Campionat d’Espanya de ciclisme en ruta amb professionals i amateurs. Com et van anar les coses?
Va anar bé, però és molt difícil córrer una prova com aquesta sense assistència i contra equips professionals molt ben organitzats. A més, va ser el Campionat d’Espanya més dur dels darrers anys per la calor. Van ser 200 quilòmetres i vam haver de beure molta aigua, perquè et deshidrataves. Vaig tenir un moment de debilitat per un cop de calor i va marxar el que després seria el campió. Vaig estar dues voltes senceres en solitari a punt d’agafar-lo. A mi, el grup de darrere en va enxampar i vaig disputar a l’esprint les medalles de plata i bronze. Em vaig quedar amb la sensació de que podia haver donat molt més, però vaig acabar satisfet. Per un moment vaig lluitar per ser doble campió d’Espanya i vaig acabar una cursa molt dura en la qual molts professionals van abandonar.
Abans, havies guanyat el Campionat de Catalunya amateur de ciclisme en ruta. Com va ser aquella cursa?
Aquella cursa també va ser complicada. A Catalunya també corro sol, perquè el meu equip era de Cantàbria. Vaig aconseguir entrar a la fuita bona. Tenia clar que havia de provar-ho de lluny si volia guanyar, perquè si m’esperava fins al final era tot més complicat amb diferents ciclistes del mateix equip. En el meu estat de forma sabia que era dels més forts. Vaig atacar a quaranta quilòmetres de l’arribada i només em va poder seguir un ciclista llatinoamericà d’un equip català. Va ser una persecució del grup de darrere de vint ciclistes contra mi, perquè aquest ciclista tenia ordres de no ajudar-me i el vaig tenir quaranta quilòmetres a la meva roda. Ja sabia que no guanyaria si arribaven a l’esprint, perquè jo portava quaranta quilòmetres donant-ho tot, però també sabia que el Campionat de Catalunya seria per a mi, perquè ell, en ser estranger, no podia optar-hi. I així va ser.
Què signifiquen per a tu a nivell de prestigi i de cara al teu futur haver guanyat el Campionat d’Espanya de contrarellotge i el Campionat de Catalunya de ciclisme en ruta? El teu gran objectiu de ser ciclista professional està ara més a prop?
Sí. El moment actual del ciclisme a Espanya és molt complicat. Només s’està apostant per possibles promeses de 18 anys que no dic que no tinguin talent, però no tenen el recorregut que puc tenir jo o molts altres ciclistes que hi ha a Espanya. Els representants on poden treure més diners és segurament amb els júniors i estan deixant de banda ciclistes d’altres categories. A Espanya, hi ha pocs equips professionals. Mai he estat tan a prop de ser professional. Ara, estic fent la feina que no es veu, de moure’m. Estic tenint converses, però no tinc res signat encara, però lluitaré fins al final. Jo intento donar el millor de mi mateix, a disfrutar de ser ciclista i a intentar ser cada dia millor i així és com estic intentant passar a professional.
Quan i per què et vas iniciar en aquest esport?
El meu pare anava a un perruquer a Lliçà de Vall i aquest perruquer es volia vendre la bici i el meu pare la va comprar. Jo en aquell moment havia fet un cicle mig d’esports i em va cridar l’atenció el ciclisme. Vaig provar la bici de carretera i vaig començar a entrenar. Vaig començar a sortir amb una noia que el seu pare era ciclista i amb ell feia alguna sortida, alguna marxa, a fer bici, però sense competir, tenia 18 anys. Vaig començar a competir amb 19 anys a partir d’un amic que sí que competia en un equip de Catalunya, de Terrassa. El primer any no acabava les curses. No sabia ni anar en un pilot, però vaig treballar molt. M’ho vaig prendre molt seriosament des del primer moment, perquè m’agradava i disfrutava entrenant i cuidant-me. Vaig millorar molt la meva condició física i, en dos anys, vaig arribar a fitxar per un equip d’Osca que em donava bastant calendari. Podia córrer al País Basc, que era el que m’interessava, córrer curses de nivell. Al principi, em costava, no disputava les curses. Però, després, vaig començar a acabar-les, a estar davant, a ser competitiu. Vaig treballar també amb un psicòleg esportiu que em va ajudar molt i, en tres anys, ja guanyava alguna cosa, però necessitava créixer encara més i vaig fitxar per un equip de Múrcia, dirigit per Jesús Buendía, a qui li dec tot. Em va ensenyar a ser ciclista, el que és l’ofici, a competir, a saber estar. Això va ser el 2023. Vaig començar a guanyar curses, arrencant de lluny. Abans tenia força, motor, però no el sabia fer servir. Gràcies a ell he aconseguit cridar l’atenció d’alguns equips. L’any passat, ja vaig estar a punt de passar a professional. Aquest any he fitxat pel Gomur Cantabria Infinita, un equip amb molta tradició, que el porten Bruno i Jandro, que són persones de tota la vida del ciclisme. La temporada l’estic acabant amb l’Orihuela Cycling Team.
Passes molts dies fora de casa no?
Sí, pràcticament cada setmana o cada dues setmanes, et toca viatjar. Sempre estàs al País Basc o Cantàbria o, quan estava a l’equip de Múrcia, baixava molt a València o Alacant o a fer voltes per etapes a Castella o Madrid. El dia a dia del ciclista amateur és viatjar, molts quilòmetres de cotxe o algun avió. És sacrificat sí, però és el que ens agrada.
Quins consells dones als joves perpetuencs que volen ser ciclistes?
Que disfrutin del que fan i pensar a llarg termini. El ciclisme són quilòmetres, entrenar molt. Has de tenir una progressió i disfrutar d’aquest camí. Pensar cada dia a ser millor ciclista.
Perfil
Víctor Castellano es va iniciar en el món del ciclisme de casualitat als 18 anys. Des d’aleshores la seva progressió ha estat constant i aquesta temporada ha aconseguit dos títols molt importants i molt mediàtics, el Campionat d’Espanya de contrarellotge i el Campionat de Catalunya de ciclisme en ruta. Aquests dos èxits poden ser la clau per arribar a ser ciclista professional. Ja va estar a un pas d’aconseguir-ho la temporada passada i aquesta està més a prop que mai. Mentrestant, ell continua gaudint d’un esport que el va enganxar tard, però que li dona moltes satisfaccions, tot i els sacrificis que ha de fer. Al llarg de la seva trajectòria, s’ha trobat amb grans professionals que l’han ajudat molt a ser el ciclista que és ara mateix. Castellano continua la seva progressió en una temporada en la qual li estan anant molt bé les coses.
Foto: El perpetuenc Víctor Castellano és l’actual campió d’Espanya amateur de contrarellotge/ Josep Cano
