Iris Garcia Serra va ser seleccionada en el marc d’Efimer’art per crear l’exposició de la Festa Major. El seu projecte Ordint revolucions presenta a través de diverses tècniques artístiques el relat de dones perpetuenques del segle XX que van viure fortes desigualtats i que carregaven amb el pes de la doble jornada, dins i fora de casa. L’artista local porta més d’un any documentant-se, entrevistant dones i creant les obres que presentarà en aquesta mostra que s’inaugura el 2 de setembre a les 20 hores a la sala d’exposicions de la Granja. Ordint revolucions es podrà veure fins al 25 d’octubre. En aquesta entrevista, l’Iris ens explica com ha construït tot el discurs expositiu i com des de l’art vol reivindicar i honrar el treball de les dones perpetuenques.
Com va néixer Ordint revolucions?
Tinc la sort de poder compartir la vida encara amb la meva àvia i poder nodrir-me de totes les seves experiències. Recordo situacions de quan era petita, quan encara hi havia el meu avi, i que en aquell moment no m’havia plantejat. Ell era molt masclista i ella tolerava moltes coses. D’aquí va sorgir el projecte i amb la possibilitat de presentar-lo a Efimer’art per a l’exposició de la Festa Major, vaig veure l’oportunitat de donar a conèixer el que van viure les dones, no només la meva àvia, i mostrar-ho a través de l’art que és el meu mitjà.
Per on vas començar?
Hi havia moltes coses que volia mostrar i no tenia clara la forma, però el que sí tenia clar era que volia entrevistar les dones, al final n’he entrevistat dotze, i d’aquestes entrevistes fer-ne un vídeo il·lustrat. Vaig estar sis mesos documentant-me i fent les entrevistes. Vaig gravar les seves veus a les que hi poso imatge. Mentre estava creant el projecte, a més, em va sorgir l’oportunitat de fer una residència artística, a un centre de serigrafia, amb la mentoria d’Isidro Ferrer, un gran cartellista. Així és com vaig incorporar el cartell a l’exposició. Volia reivindicar les desigualtats que pateixen les dones i la revolució que elles van començar i en aquests cartells ho mostro molt gràficament, amb imatges i textos que he agafat dels arxius i de tots els documents que he anat consultant.
Què ha estat el més difícil?
El cap sempre em va a mil, amb mil idees que es van multiplicant. Quan ja tenia el material decidit, apareixien materials nous i aquesta ha estat la feina més difícil. A l’hora de fer els cartells, per exemple, jo soc molt d’omplir i tenia moltes imatges i molts textos que volia posar. Però al final un cartell ha de ser la mínima expressió, ha de tenir un missatge molt clar i en aquesta part, vaig fer un treball de sintetització molt gran. També va ser un procés d’aprenentatge fer les entrevistes. Quan les dones m’explicaven que no ho vivien com una desigualtat o no se sentien maltractades perquè estava supernormalitzat, a mi em bullia la sang i havia de mossegar-me la llengua. Em va costar molt i crec que vaig anar evolucionant perquè a les primeres entrevistes parlava molt i després vaig aprendre a callar, a escoltar i a entendre-ho des de la seva vivència.
L’exposició, a més, inclou fotografies.
Sí, he agafat algunes fotografies d’un llibre escrit per un grup de dones de Santa Perpètua que es diu Treballs de Dones. És un llibre on es recullen tots els treballs que feien les dones preguntant-se per què algunes feines eren de dones, com per exemple, les infermeres o per què havia de ser una dona la que parés la taula a casa. Amb 30 fotografies d’aquest llibre i amb fils que les uneixen he fet una instal·lació que estarà al mig de la sala.
Per què Conxita Morral i Roser Muntanyola tenen un pes important a l’exposició?
Volia dedicar una part de l’exposició a aquestes dues artistes locals que per mi són referents i amb les quals em vinculo molt. Amb la Conxita perquè era il·lustradora i la meva professió sempre ha sigut la il·lustració i sobretot el que feia ella, dibuixos amb un estil infantil. La Roser era una gran gravadora i a mi el gravat sempre m’ha encantat. A més, totes dues havien fet servir la tècnica mixta, com també ho faig jo. És per això que volia que hi fossin. No volia fer un llibre només d’il·lustracions i m’he nodrit de les notes autobiogràfiques de la Roser i també he contactat amb el CREM i m’han ajudat molt. Jo volia representar en el llibre que tot i que totes dues van viure situacions diferents, pel fet de ser dones van patir les mateixes desigualtats a nivell professional. En la mostra, es podran veure els originals del llibre i també hi haurà exemplars impresos per si algú el vol comprar.
Grans artistes, però dones. Aquest títol diu molt.
Em va costar molt el títol. No sabia si era massa contundent, no sabia si posar el “però” era pejoratiu per a les dones, però és que al final és així: van ser grans artistes, però perquè van ser dones no van poder ser més grans, no van poder tenir més projecció.
Amb quines tècniques, a més de la serigrafia, has treballat les obres?
M’agrada molt treballar moltes tècniques diverses i sobretot les més manuals. En el vídeo hi ha collage, combino fotografies amb il·lustració, algun gravat i textos. També he enregistrat alguns trossos de quan jo creava les il·lustracions perquè volia mostrar el procés. Crec que utilitzar diverses tècniques és també la manera de mostrar que totes les dones tenen vivències diferents.
Les protagonistes de l’exposició, tan els dotze testimonis com les dues artistes locals, comparteixen una cosa: tenen professions molt diverses, però totes carreguen amb el treball domèstic i de cures.
El que volia era reivindicar aquesta doble jornada que vivien moltes dones. Les dones que he entrevistat que treballaven al Vapor, per exemple, després de passar hores treballant a la fàbrica, arribaven a casa i continuaven fent tota la feina domèstica i de cures. Era una càrrega enorme i sovint invisible.
Aquestes reivindicacions continuen vigents?
Sí, de fet és un dels objectius de l’exposició. No he fet aquest projecte amb la intenció de vendre la meva obra. Jo vull que la gent conegui aquesta realitat perquè no es repeteixi la història o perquè seguim canviant la història. Les protagonistes són elles i el que elles van viure. Aquestes dones van ordir una revolució feta de petites coses, com no permetre que l’home arribés a casa amb la bossa de la roba bruta i la deixés a l’entrada perquè elles l’endressessin. Som nosaltres també les que hem de parar això. Estem normalitzant coses que no hauríem de normalitzar. Jo volia honrar tot el que van fer elles i que no es torni a repetir.
Què és el paper de l’art en aquesta reivindicació?
Penso que l’art gràfic és un mitjà molt bo perquè “una imatge val més que mil paraules”. L’art és molt potent perquè arriba des de l’emoció.
Què et sembla que l’Ajuntament doni suport a projectes com aquest?
Per mi va ser brutal quan vaig veure la convocatòria i vaig veure que estava retribuït. Això m’ha permès fer moltes coses que no hauria pogut fer si els diners sortissin de la meva butxaca, com la mentoria amb l’Isidro o la impressió dels cartells en gran format. Amb aquesta aposta es posa en valor la feina artística i això, és molt difícil de trobar. A més, l’espai per exposar és molt gran, té molt bona llum i està en el punt de la cultura del poble, on hi ha l’Escola de les Arts i la biblioteca. Em sento molt agraïda perquè triessin el meu projecte i també, perquè em donessin temps per poder fer tota la tasca de documentació.
Dius que amb aquest projecte t’has tornat més feminista.
L’art també ha provocat una transformació en mi. Em torno a escoltar els àudios de les entrevistes i començo a cridar sola a casa de la ràbia. M’he tornat molt feminista perquè no vull que això torni a passar. Si el meu avi encara estigués viu i li digués el que li deia la meva iaia jo ara li plantaria cara i li diria: “Respecta-la”.
Perfil
Des de ben petita, l’Iris Garcia Serra va tenir clar que el seu camí estava vinculat a les arts gràfiques. Va créixer envoltada de pintura i dibuix gràcies a les activitats extraescolars i, a l’hora de formar-se, va escollir un cicle superior d’il·lustració i arts gràfiques. En acabar els estudis, però, va haver de combinar la seva vocació artística amb diverses feines d’administrativa. L’arribada de la maternitat va deixar la seva faceta creativa en un segon pla fins que, quan el seu fill petit tenia dos anys, va decidir reprendre-la tornant a estudiar. Avui compagina els estudis de disseny i creació digital a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) amb la seva feina d’administrativa i continua dedicant temps als seus projectes artístics, com ara Ordint revolucions, l’exposició que presenta en el marc de la Festa Major.
Foto: Iris Garcia Serra / Josep Cano
