L’Ajuntament de Santa Perpètua treballa en incorporar en les seves línies estratègiques la lluita contra la discriminació per edat, l’edatisme, que pateixen les persones majors de 65 anys. En aquest sentit SomSèniors està realitzant al municipi diverses sessions de formació sobre aquest concepte, les seves formes d’expressió i amb la voluntat d’iniciar un canvi de pensament sobre l’envelliment. Lourdes Chales és una de les fundadores de SomSèniors i ens explica en aquesta entrevista per què és important parlar del tema i posa sobre la taula els estereotips associats a l’edat, la infantilització de les persones grans i la necessitat de construir una visió positiva de l’envelliment no des de les pèrdues i limitacions, sinó des de les possibilitats de desenvolupament personal.
Com neix SomSèniors?
SomSèniors neix el 2020, amb la pandèmia, de la mà de sis dones psicòlogues que hem dedicat la nostra trajectòria professional a la investigació qualitativa, és a dir, a estudiar els comportaments dels consumidors de productes i serveis. Aquesta recerca l’havíem fet sempre en l’àmbit professional. Amb la pandèmia vam tenir menys activitat i, com que ja estàvem a prop dels 60 anys, vam dir: dediquem-nos a una cosa que sabem fer (investigar) però també a una cosa que ens serveixi per al nostre futur: l’envelliment. Hi havia una pregunta que ens fèiem sovint totes i que girava al voltant de si ens veiem a un casal de gent gran jugant a cartes o al dòmino, i la resposta era no, jo no m’hi veig! A partir d’aquí vam iniciar tot un procés de recerca.
Com va ser aquest procés de recerca?
Vam començar consultant fonts secundàries: documents de l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació, la Generalitat, l’OMS, el Ministeri d’Assumptes Socials... Anàvem d’un tema a un altre recollint què s’estava fent en envelliment. I ens vam adonar que hi havia una mirada molt assistencialista: es posava el focus en cobrir necessitats sociosanitàries com fragilitats, dependència, mobilitat, atenció domiciliària... Les persones grans es veien sobretot des del problema.
Però la nostra pregunta no quedava resposta: què passa amb la gent que envelleix de manera saludable i activa? Per això vam fer una recerca pròpia. El juny del 2021 vam realitzar un total de 20 entrevistes a professionals i grups de discussió amb persones de 50 a 80 anys. Ho vam fer en col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona.
I què vau detectar?
Vam veure que fins i tot des de l’administració es plantegen activitats amb una mirada edatista. Per exemple, cursos d’informàtica “per a gent gran” que en realitat són cursos d’iniciació. No totes les persones grans tenen els mateixos coneixements. O activitats com “gimnàstica suau per a gent gran”, que ja etiqueten. A partir d’aquí va sorgir la necessitat de treballar l’edatisme.
Com definiríeu l’edatisme i de quina manera està present a la nostra societat?
És una discriminació per edat que afecta tant joves com grans, però nosaltres ens hem especialitzat en les persones grans. Una de les primeres discriminacions és la pèrdua d’identitat: quan et jubiles sembla que deixis de ser qui eres i passis a formar part d’un grup homogeni, “la gent gran”. També hi ha la manera com es defineixen les persones grans: sovint a través de malalties o dolors, com si fos normal estar malament perquè ets gran. Això pot portar fins i tot a una certa desatenció. I després hi ha la infantilització, que es fa amb bona intenció: parlar amb diminutius, amb un to paternalista, com si fossin criatures. Això no respecta la seva identitat.
En quins àmbits es manifesta més l’edatisme (laboral, sanitari, mediàtic, social…)?
En tots: laboral, sanitari, social. En l’àmbit laboral, a partir dels 45-50 anys ja es considera que la persona no està al dia. L’experiència, que abans era un valor, ara es veu com un desavantatge. En l’àmbit sanitari també hi ha discriminacions: per exemple, límits d’edat en proves com mamografies o colonoscòpies. El missatge implícit és que, a partir d’una edat, ja no importa tant.
Creieu que l’edatisme és prou reconegut com a problema social?
És un problema social i també personal, perquè fa que la persona se senti inútil com amb la imposició digital: sembla que tot s’hagi de fer online. Això afecta tothom, però especialment les persones que no han crescut amb aquestes tecnologies sinó que s’han desenvolupat en un món analògic. No es tracta només de saber-ne, sinó de tenir el dret a triar el canal presencial, telefònic o digital.
Hi ha diferències en com afecta homes i dones?
Sí. Les dones han assumit més tasques de cures, amb trajectòries laborals més discontínues. Quan són grans, la societat els assigna un rol molt clar com pot ser el de cuidar nets i netes no sempre és una elecció. I també hi ha una gran pressió estètica: tota la indústria anti-edat parteix de la negació de l’envelliment i del concepte d’eterna joventut. El missatge és que la societat no vol que ens fem grans i no té cap sentit perquè és millor, perquè seguiràs viu. Aquesta eterna joventut és una fal·làcia. No existeix i hem de desmitificar i deixar de dir i acceptar expressions com ‘Mira quina dona. Segur que de jove era molt guapa’, això és edatisme.
Quin paper tenen les persones grans?
Han de ser activistes dels seus drets. No es poden quedar callades. Cal reclamar, fer queixes, denunciar. No és una qüestió de queixar-se per queixar-se, sinó de fer-ho per escrit. Els drets no canvien per l’edat.
I les administracions?
El primer és la sensibilització. Administracions, empreses, professionals, tots hem de revisar la nostra mirada. Després, cal fomentar relacions intergeneracionals reals, on tothom aprengui i ensenyi. No només que els joves ensenyin als grans.
Què trobem a la guia que heu elaborat?
La guia explica què és l’edatisme, per què existeix i com es manifesta. Recull exemples de discriminacions quotidianes (moltes de les quals fem sense adonar-nos-en) i proposa com evitar-les i canviar la mirada. Si les persones grans ens quedem callades, som les primeres que estem perpetuant aquesta discriminació. La idea és empoderar-te i iniciar aquest canvi de pensament: deixar de veure només el que es perd i començar a valorar el que es pot continuar fent. Hem de construir una visió positiva de l’envelliment.
No sembla tant difícil fer aquest canvi de mirada...
Es tracta d’evitar la discriminació i deixar de veure el que no pot fer una persona. Tenim les ulleres posades de la negació, i no és això el que hem de fer. En lloc de veure que ara ja no puc anar ràpid o que ja no me’n recordo de segons quines coses, hem de veure què és el que sí que pots fer.
Perfil
Lourdes Charles Jaimejuan és psicòloga social i de professió investigadora qualitativa aplicada principalment a la investigació de mercats. És la presidenta de l’associació SomSèniors, una entitat dedicada a promoure els drets i la participació activa de la gent gran a la societat. El treball de SomSèniors està enfocat en la sensibilització sobre l’edatisme que pateixen les persones grans per raons d’edat. Imparteix conferències, xerrades i tallers per abordar i combatre l’edatisme, els estereotips associats a les persones grans. La seva tasca se centra a canviar la narrativa sobre l’envelliment, promovent una visió més positiva i realista de la gent gran com a membres actius i valuosos de la societat.
Foto: Lourdes Charles és la presidenta de l’associació Som Sèniors / Josep Cano
