En el marc de la programació commemorativa del 25N, Dia Internacional de lluita per a l'eliminació de les violències masclistes i dins d'Efímera, el públic perpetuenc podrà veure La noia de la benzinera i Això no és un mapa, dues peces de microteatre interpretades per la mateixa Aina de Cos i per Lucía Sánchez. La proposta es podrà veure a la Sala Telers el 22 de novembre a partir de les vuit del vespre i les entrades, que es poden adquirir al web d'efímera, valen nou euros. En aquesta entrevista, parlem amb Aina de Cos sobre el seu procés creatiu, sobre la màgia del teatre i sobre la seva manera d'acostar-se a històries de dones silenciades per reivindicar-les.
Presentes a Santa Perpètua La noia de la benzinera i Això no és un mapa. D'on sorgeix la necessitat de crear-les?
En el cas de La noia de la benzinera, el 2018, jo vivia a Madrid i just venia d'una manifestació en què totes vam sortir al carrer per protestar de com s'havia tractat la noia del cas de La Manada.
Record que vaig pujar a casa i estava molt amb la sensació de “què més puc fer?”. I vaig escriure aquest text. A més, just havia llegit sobre n'Andrea, una al·lota a qui el seu ex, tot i tenir ordre d'allunyament i protecció, la va agafar, la va ficar dins un cotxe i el va estavellar. Això va passar a Cantàbria. I vaig pensar: “quines són les meves eines? Les paraules”. Me va sortir d'una tirada.
Quina reflexió s'hi amaga?
La reflexió és qüestionar si la justícia ens protegeix o no. Per mi aquesta és la pregunta bàsica, perquè tant en el cas de n'Andrea com en altres, la justícia no les va protegir gens. Sé que no és molt esperançador però aquesta és la pregunta. És demanar-nos si realment la justícia protegeix les dones i entendre per què hi ha tantes que no denuncien. L'Andrea havia denunciat, el seu ex tenia ordre d'allunyament i, tot i així, la va matar. La reflexió va per aquí.
I Això no és un mapa?
Això no és un mapa neix al 2022 perquè un ajuntament de Mallorca em va demanar si podia escriure una peça que relacionés el maltractament amb dones de més de 60 anys. Vaig estar cercant i em va venir al cap n'Ana Orantes. Finalment la proposta no va sortir amb l'ajuntament, però vaig seguir escrivint el text i va ser produït per El Somni.
Per què vas triar aquest cas i com pot ser extrapolable a altres casos de violència masclista?
Vaig triar aquest cas perquè me'n recordava. Quan vaig començar a investigar sobre ella, em va fascinar. En aquell programa de televisió, que es pot veure a YouTube, ella parlava alt i clar. I a més, no tenia l'estereotip de víctima. Ella anava amb el seu vestit vermell, s'havia maquillat, des que se va separar va començar a tenyir-se els cabells de ros, que era el color que li agradava. I és la primera vegada que una dona parla sense embuts. La frase “paliza sobre paliza”, que és una frase que hi ha a l'obra, és seva, del programa. Ningú s'esperava que contestés així, però necessitava contar-ho. Tenia l'esperança que si se feia públic els seus veïns la protegirien i ell no s'atreviria a fer-li res.
Gràcies al coratge d'aquesta dona i a l'impacte social que va tenir, es va aprovar la primera llei contra la violència masclista. Li devem moltíssim.
I encara que sembli lluny, això va passar el 1997, fa només vint-i-pocs anys.
Fins llavors, quan un home matava la seva dona, es deia “crim passional”, no “assassinat”. Es justificava per “passió”. Era estar molt embogit per amor.
Fins i tot al judici, ell es va posar plorar i el jutge va dir: “Mira que tocat està o que afectat, no el podem fer fora de casa seva”. Li va donar el divorci, però el va deixar viure a la mateixa casa, ella a dalt i ell a baix.
És pervers com la passió es feia servir per justificar la violència.
Sí, ella va tenir molt de coratge.
Aquestes dues peces tenen un fort component social, feminista i reivindicatiu. Quina importància té per a tu fer teatre des d'aquesta mirada crítica?
Te diria que tota. Així com estem, mai serà suficient. Tot el que puguem aportar suma. Per mi és un dels motius pels quals escric: per sumar a aquesta lluita, encara que sigui una mica.
I també m'encantaria que aquestes peces es poguessin veure en un teatre el mes d'abril, el mes de maig, el mes de gener, el mes de febrer, que no fossin peces que es programen només el novembre o el març. Perquè trobo que és una qüestió que està present tot l'any. Tot l'any. No només el novembre. Que la consciència s'expandeixi tot l'any.
En quina mesura creus que ajuda el teatre a combatre la violència masclista?
Per mi, el teatre té la màgia d'arribar directe des de l'emoció. No és un discurs intel·lectual, no són idees que estan volant i que el cervell ha d'entendre. T'arriba al cor, t'arriba al fetge i el cos ho entén d'una altra manera. Per mi la màgia del teatre és que pots tocar les ànimes. És una comunicació més directa, que estàs vivint en present. I per mi aquesta experiència és irrepetible. Potser no dona respostes, però sí preguntes i reflexions a través de l'emoció.
Aquestes dues peces breus són de microteatre. Què et permet aquest format més íntim?
Som dues actrius, na Lucía Sánchez Cervera i jo mateixa. És una peça curta, però hi ha diferents personatges que interpreta na Lucía i aquest format permet tenir el públic molt més a prop, com en un ritual compartit. I després podem parlar directament amb el públic. Sempre fem un col·loqui després, i això converteix el teatre en un espai de trobada i reflexió. El públic pot conèixer millor el procés creatiu, les preguntes, els dubtes, i compartir l'experiència. És una mica com si aquesta entrevista la féssim a dalt de l'escenari. I suposo que el públic pot conèixer també tot el procés creatiu.
I com és el teu procés creatiu?
Els textos sempre parteixen d'una necessitat, d'un fet concret que sent que m'ha tocat, que sent que vull explorar, que necessito entendre. L'escriptura és primer en solitari, però quan arriba la directora i les actrius, el procés s'obre. Aleshores, aquest text que tu has escrit en solitari se converteix en un procés col·lectiu on el text creix, es fa com més esponjós, saps?
De petita ja sabies que volies dedicar-te al teatre i que aquesta seria la teva manera d'explicar històries?
A casa meva no hi ha ningú de teatre, però recordo que a segon d'EGB ens van demanar dibuixar què volíem ser, i jo vaig dibuixar una nena i vaig escriure “atriz”, sense la “c”. D'adolescent, vaig començar teatre i ho combinava amb psicologia fins que amb 21 anys vaig anar a l'Institut del Teatre sense pla B. Sabia que era el meu camí.
I quan vas decidir que a més d'actriu, volies ser dramaturga?
Vaig començar a escriure fa uns deu anys, perquè no m'arribaven els papers que volia fer. I vaig dir: escriuré jo els papers que vull interpretar. La primera obra que vaig escriure va guanyar un premi del Teatre Principal de Palma. Parlava sobre n'Aurora Picornell, la "passionària" de Mallorca, una dona que ensenyava a llegir i escriure a persones obreres. La van assassinar el 1937. I aquesta va ser la meva primera obra llarga.
Aproximar-te a històries petites per fer-les grans, des de la reivindicació del que van ser. És aquesta la teva manera d'entendre el teatre?
Me n'adono que durant tota la meva trajectòria he escrit la història de dones silenciades, de dones que no han pogut tenir veu. És una manera de poder fer una miqueta de justícia, de poder donar veu a aquestes dones. Aurora Picornell, Ana Orantes i ara he escrit un text sobre la Rosalind Franklin... És un dels meus pilars com a autora.
Perfil
Aina de Cos és actriu, autora i directora amb més de vint anys de trajectòria professional. La seva vida artística es mou entre Mallorca i el món, amb Barcelona com a ciutat de formació, Madrid com a punt de llançament en la direcció i l'escriptura, i Mallorca com a espai on ha consolidat el seu ofici els darrers anys. Llicenciada en Art Dramàtic per l'Institut del Teatre i formada com a autora a la Sala Beckett, ha desenvolupat una trajectòria centrada en la creació contemporània i la dramatúrgia d'autoria pròpia. Ha estrenat Només quan plou (Premi En Ocasió de la Dona del Teatre Principal de Palma, 2016), Antígones 2077 (2020) i Les Preposicions (2022), a més de les adaptacions teatrals L'ànima de Don Carlo i Les Fures (Literactua del Silenci, 2023). És autora del text Un estilete en el miocardio (2019) i de peces breus com Fumata blanca, Un tren, dos trens o La noia de la benzinera. Ha rebut les beques d'escriptura teatral CREA de l'IEB, i l'ajut a la creació literària del Ministeri de Cultura. Actualment és docent de dramaturgia a l'EADM de Menorca.
Foto: Aina de Cos és actriu i dramaturga amb més de 20 anys de trajectòria professional / Luca Rocchi
