Amb motiu de la commemoració del Dia Internacional de les persones amb diversitat funcional (3 de desembre) entrevistem la psicòloga i sexòloga Gemma Deloufeu. L’Ajuntament de Santa Perpètua la va convidar el passat 3 de desembre per impartir el taller Sobre els acords i els desitjos, adreçat a professionals i famílies que atenen a persones amb diversitat funcional. En aquesta entrevista ens explica què la va portar a especialitzar-se en aquest àmbit i perquè és tant important seguir fent camí perquè es deixin de vulnerar els drets sexuals i reproductius de les persones a les que acompanya. També ens parla del dèficit social pel que fa a l’educació sexual i de la idea reduccionista que tenim sobre la sexualitat. Parlar de sexualitat, diu, és també parlar d’afectes, intimitat, acords, desig...
Què t’ha portat a especialitzar-te en l’àmbit de la sexualitat de persones amb diversitat funcional?
Per una banda és culpa del meu pare perquè és ginecòleg i tot el tema de la salut sexual, els drets i l’atenció a la salut sexual i reproductiva m’ha interessat sempre. De l’altra, ha sigut la mateixa societat, les mateixes persones que m’han fet la demanda.
I per què t’hi has quedat?
Perquè crec que fa molta falta. Tant de bo un dia no es necessiti la meva figura perquè vol dir que ja estarà incorporat dintre de dinàmiques habituals, els plans individuals i les bones pràctiques de les persones. Fins que això no es doni, em toca picar pedra i acompanyar des de diferents llocs. També m’hi he quedat perquè amb les persones amb diversitat funcional és amb qui més a gust em sento i hi aprenc molt cada dia.
Sovint la societat infatilitza les persones amb diversitat funcional. Com afecta això a la manera com viuen la seva afectivitat i la seva sexualitat?
Quan parlem de diversitat funcional, parlem de persones molt diverses, però en general hi hauria un aspecte comú que és la vulneració dels drets sexuals i reproductius. Quan parlo de drets, em refereixo a que no se’ls facilita la intimitat o no se’ls demana permís. També parlo de no tenir informació ni oportunitats de relacionar-se ni d’entendre què passa al seu cos i quines necessitats de salut pot tenir. Tota aquesta vulneració de drets afecta a la qualitat de vida, i per tant, a la intimitat i l’autonomia. Aquesta sobreprotecció finalment també genera que siguin més vulnerables, no tant per la discapacitat sinó perquè no se’ls donen recursos.
I per què ens costa tant com a societat d’entendre que les persones amb diversitat funcional també poden tenir vida sexual?
Partim d’una situació deficitària: hi ha molt poca educació sexual. Moltes vegades la idea que hi ha sobre la sexualitat o les relacions és molt coital, de pràctiques determinades, vinculades a una resposta sexual d’orgasme o d’ejaculació, i llavors què passa? Que totes les persones que no estan a la norma, per dir-ho així, ja no encaixen o pensem que no poden encaixar en aquesta idea normativa. Hi ha molt desconeixement i una visió molt esbiaixada del que han de ser les relacions íntimes, i per tant, aquí les persones diverses no hi entren.
El sexe és un tabú a la societat i encara més amb les persones que no encaixen a la norma, com deies. Però són persones que també s’enamoren, que tenen desig i dret a gaudir del sexe. En quin punt estem ara mateix? Queda molt per fer?
Des que m’hi dedico, fa quasi 25 anys, sí que he vist un canvi. Hi ha més sensibilització i interès. Hi ha una transformació també del model d’atenció a la diversitat funcional en general, però també en la sexualitat. Ara ja sí que es posa sobre la taula. Això no vol dir que estigui tota la feina feta. El meu ideal, seria que la formació en temes de sexoafectivitat fos obligatòria per a tots els treballadors i les treballadores de l’àmbit de la diversitat funcional. Amb la intel·lectual dintre de les diversitats és la que menys s’ha avançat. Hi ha hagut persones amb diversitat funcional física que s’han visibilitzat molt, que han reivindicat molt els seus drets, però en el camp de la diversitat funcional intel·lectual estan molt més silenciats i, de vegades, es vulneren drets que ni ells són conscients que se’ls estan vulnerant.
Sovint, a més, les famílies tenen dubtes o por d’abordar la sexualitat. Quines són les principals consultes que et fan?
Les famílies han estat molt maltractades pel sistema. Quan tu tens un fill o una filla amb diversitat funcional, hi ha molts camins que no estan clars, molta despesa econòmica. Quan arriben a adults i els planteges aquest tema, venen molt esgotats. A més, és veritat que tenen moltes ganes de col·laborar i fer coses, però se’ls hi fa un munt perquè no saben com. Hem de pensar que sovint són persones que no han tingut educació sexual i que tenen molt vinculada la sexualitat a determinades pràctiques i no l’entenen de manera global vinculada als afectes, a la intimitat, als acords. Si dius sexualitat moltes vegades a les famílies se’ls activen moltes pors i s’entén que passi. Potser hem de parlar d’altres conceptes, no només de sexe. Podem parlar de relacions acordades i consentides, d’autoconeixement, de conèixer el nostre cos i poder identificar el que és apropiat del que no. Les famílies necessiten recursos i estratègies perquè aquesta por no sigui tan gran. I també comptar amb nosaltres, amb les professionals, per fer camí junts.
I com expliques el consentiment?
Jo parlo més aviat que el consentiment és un acord continuat amb un vincle de confiança. Sempre poso la metàfora del restaurant. Quan anem de restaurant, ens encanta poder decidir on anirem i què menjarem, quin tipus de cuina i quins plats compartirem i preguntar a l’altre què vol i què no. I durant el procés, potser diré d’això no en vull o acaba-t’ho tot tu i marxem del restaurant. Doncs tota aquesta comunicació és la mateixa que hauríem de tenir en una situació d’intimitat. Es tracta de negociar de manera continuada. Si bé és cert que a les persones amb discapacitat, no se’ls facilita gaire aquest “dir no” o negociar alternatives. Però per mi seria, d’alguna manera resumida, aprendre a negociar i a comunicar desitjos i preferències.
Les persones amb diversitat funcional a les que acompanyes què és el que més et pregunten?
Moltes vegades quan són persones amb diversitat funcional intel·lectual venen acompanyades perquè no poden fer les preguntes, perquè hi ha molts aspectes que no saben, ni tan sols saben posar-hi nom. Molts han incorporat que parlar d’aquest tema és quelcom prohibit. Per tant, només pregunten si tu els dones l’espai i lloc per parlar-ne. En els espais grupals, pregunten sobre l’amor, les relacions, com lligar, com fer un petó... Quan comences a gratar una mica, veus que hi ha moltes preguntes que ells no han sabut nombrar, però que hi són.
Què difícil trobar un equilibri entre el paternalisme i l’autonomia.
Se’ls han de donar eines perquè puguin ser autònoms, però la sobreprotecció o el paternalisme sempre genera més vulnerabilitat. Per tant, què hem de fer? Que puguin dir molts “sis” i molts “nos”, que els demanem permís cada vegada que els volem tocar o abraçar. És a dir, fer sentir que el seu cos és seu. L’autonomia personal també pot ser autonomia sexual, però primer hem de començar perquè tinguin autonomia corporal i vital en la presa de decisions. Si no comencem per aquí potser les estem posant en escenaris pels quan no estan preparats. Però és important, en aquest suport, donar la informació perquè puguin ser autònoms i decidir i equivocar-se també com qualsevol ser humà.
Hi ha molts prejudicis sobre les persones amb diversitat funcional. Un d’ells té a veure amb que poden tenir conductes sexuals inadeqüades.
Què entenem per conducta inapropiada? Fer-ho en el lloc o en el moment adequat? Per exemple, la masturbació és adequada si ho fas en un lloc íntim, que no interfereixi les teves activitats, que no et facis mal, que sigui de forma segura i plaent. Hi ha uns criteris. Les persones amb diversitat funcional estan constantment vigilades i supervisades i tenen poques oportunitats per poder-ho fer de manera apropiada. A vegades poden presentar conductes d’autoestimulació o d’autoregulació en els propis genitals, però no té a veure amb un impuls eròtic, sinó que estan avorrits o angoixats. I per tant, també cal saber llegir les conductes d’on venen. Per això el professional s’ha de formar, per no hipersexualitzar-los o asexualitzar-los.
Perfil
Gemma Deulofeu és psicòloga, sexòloga i terapeuta familiar especialitzada en diversitat funcional i drets sexuals. Té el màster en Discapacitat Intel·lectual, salut mental i Trastorns de conducta (UIC) i està especialitzada en delictes sexuals en persones amb discapacitat Intel.lectual. És la responsable de suports a la sexoafectivitat de la federació DINCAT, entitat que representa el sector de la discapacitat intel·lectual i del desenvolupament a Catalunya. Treballa amb més de 300 entitats oferint formació i suport. Ha publicat guies sobre salut sexual i també és professora en postgraus i participa en congressos i mitjans de comunicació donant informació sobre sexualitat i persones amb necessitats de suport.
Foto: Gemma Deloufeu va oferir el 3 de desembre el taller Sobre els acords i els desitjos al Casal Cívic i Comunitari / Josep Cano
