Sempre has viscut aquí a Santa Perpètua? Vam venir del barri de Gràcia de Barcelona quan jo tenia 15 anys. Vaig arribar a l'Estela Ibèrica, a tercer de BUP. Primer era molt tímida, però vaig fer-me un grup de col·legues espectaculars, que ara són família. I m'hi sento molt bé aquí al poble perquè és una comunitat i crec que viure en comunitat és més fàcil.

En quin sentit és més fàcil? A les ciutats tothom va a la seva. Aquí surts al carrer, parles amb un, necessites alguna cosa i pots trobar el suport. Hauria de ser la clau perquè ara estem en un món molt individualista i tot seria més fàcil si ens ajudéssim, si compartíssim.

Parla'm de Mèxic. Amb vint-i-dos anys vaig fer el meu primer viatge a Mèxic amb tres amigues. Vam fer amb les motxilles un mes a Mèxic, Guatemala i Hondures. Amb vint-i-tres anys vaig marxar d'escut humà a Chiapas a recolzar el moviment zapatista que demanava igualtat per als pobles indígenes.

En què et va canviar aquesta experiència? Em va ensenyar a viure amb menys coses. Tenim vides més fàcils que en altres punts del planeta i a vegades no ho valorem. Tornes tocat perquè no pots canviar-ho tot, però poses el teu granet de sorra.

Aquest no seria el darrer viatge a Mèxic. Vaig estar des dels 22 fins als 27 anant i tornant. En un dels viatges vaig conèixer el pare de la meva filla i vaig viure dos anys a Oaxaca. És una ciutat plena de colors, preciosa on vaig fer molts amics. Estàvem bé però ens vam quedar embarassats. La família de l'Óscar vivia a sis hores i llavors havia de deixar de treballar i cuidar de la meva criatura o que em cuidés el meu bebè algú que no coneixia. I jo que no tenia cap mena d'instint maternal, és que ni m'ho plantejava, li vaig dir: “Mira, Óscar, anem cap allà, comencem de zero, que tenim recolzament de la família i potser serà més fàcil”. I vam venir cap aquí. Vam viure a la plaça de l'Església cinc anyets i després cadascú va triar camins diferents. Ell se'n va tornar, i jo em vaig quedar aquí amb la meva nena.

I com va ser el teu naixement com a mare? No em pensava que seria tan marassa. Perquè des del minut u, la meva filla és la meva prioritat i l'he gaudit molt. I ho segueixo fent. M'ha canviat la vida! M'encanta ser la mare d'aquesta nena que és un àngel.

I que la vida sigui com ara, ni més ni menys. Estic contenta amb la vida que tinc.

I té un nom molt especial. Es diu Nayeli. El seu nom vol dir “t'estimo”. Quan em vaig quedar embarassada jo estava buscant noms amb significat i aquest se'm va gravar a la pell. Li encaixa molt. Ella és molt amorosa i jo l'estimo infinit.

Com és la vostra relació? La meva filla ara farà 17 anys i tenim una relació espectacular. Som còmplices i la veritat que és una relació fàcil perquè és una nena molt bona i ens entenem molt.

Quines dificultats t'has trobat pel camí? El més difícil ha estat la conciliació laboral. A vegades, no ha sigut fàcil perquè he hagut de fer de mare, de pare. 24 hores. I si vols fer-ho bé, has d'estar. Per sort he tingut el recolzament de la gent que m'estima. Vivim amb el meu pare i ha fet de figura paterna. Tot i que té el seu pare a 10.000 quilòmetres.

Segueix tenint vincle amb Mèxic? Vam anar fa quatre anys perquè ella necessitava estar amb el seu pare i vaig fer un esforç gran, perquè per a mi no era tan sols econòmic, era una remoguda. Sempre he prioritzat que la meva filla estigués bé. Quan tens un fill has de deixar de banda les rivalitats amb la teva parella i intentar tenir bona relació encara que costi a vegades. Perquè els nens pateixen.

Com és la teva relació amb els teus pares? La relació que tinc amb els meus pares és molt bona. Són molt bones persones, lluitadores, treballadores. Jo crec que d'això em surt a mi i a la meva germana. I la veritat que els admiro perquè van començar de molt jovenets i ho han fet molt bé amb nosaltres i amb tot el que han aconseguit.

I la teva germana, dius que és com una amiga també. No és com una amiga. És l'amiga en majúscules. És còmplice i tenim una relació molt guai. Som molt diferents però ens retroalimenten. És la meva mitja meitat. Jo no tinc parella. No busco mitges taronges perquè sóc una taronja sencera. Però jo sense la meva germana no seria qui sóc.

Que és el més important per tu a la vida? Anar-me'n a dormir amb la consciència tranquil·la. És a dir, fent les coses bé. Envoltar-me de gent bonica i que m'estimi i tenir una actitud bona. Estem aquí de pas.

I quins són els teus somnis? Tinc un viatge pendent a Argentina per veure la meva família paterna amb els que tenim molta relació. I que la vida sigui com ara, ni més ni menys. Estic contenta amb la vida que tinc. Em sento una persona molt afortunada i molt agraïda.