Em dic Nuria i vaig néixer i estudiar a la pública.
M'encantaria que aquesta forma de presentar-me continués essent una cosa que puguin dir moltes generacions del futur.
És trist veure i escoltar com tot allò pel què els nostres pares, mares, avis i àvies van lluitar tant, amb tant de sacrifici, estem molt a prop de perdre.
M'he preguntat moltes vegades: on són aquests gens combatents? Adormits? O malauradament entre tanta comoditat han desaparegut del nostre ADN?
Desitjo pensar que NO, que no permetrem que una educació pública, de qualitat i universal, una salut pública i per a tots, o una justícia per dret per a tothom, formi part d'un curs d'història que en el futur estudiaran els fills dels nostres fills.
No obstant, aquí estem, sense fer res, veient-les venir. No paren de produir-se notícies sobre com volen privatitzar tot allò que és públic, dilapidant el futur de joves i infants. Notícies sobre com volen fer de lo públic un bon negoci per als quatre grans senyors que ens governen. Sobre com aquells que han robat segueixen tan tranquils, cobrint-se els uns als altres… I mentrestant milions de famílies a l'atur, alguns sense habitatge, nens i nenes alimentant-se de les escoles perquè els pares no tenen què donar-los per menjar.... I els altres, amb la mirada perduda, mirant-se el melic i veient els dies passar…
Per què ens ha deixat d’importar el que li passi a l’altre? Per què només ens preocupen els nostres propis problemes? Per què ens hem oblidat del que significa solidaritat i fraternitat?
Si continuem així, hem de ser conscients que, a partir d’ara, estudiarà qui pugui pagar, es curarà qui tingui diners per pagar hospitalitzacions, intervencions i tractaments. Continuaran tancant escoles i les que quedin estaran amuntegades com a les escoles d’abans de la democràcia. I no vull ni pensar sobre quines ideologies estaran basades.
És aquest el futur que volem? No ha arribat el moment de dir PROU?
Nuria Anguita (Can Folguera) 27 de novembre de 2013
