Entrevista - María José Visús i Emilio Alqueza, família acollidora de les colònies saharauis
Aquest any, Santa Perpètua Solidària ha aconseguit cinc famílies perpetuenques disposades a dedicar els mesos d'estiu a un nen o nena saharaui. La María José i l'Emilio en són un exemple. Durant el juliol i l'agost viuran amb la Sultana. D'aquesta manera, els infants surten dels campaments de refugiats del desert algerià, on els mesos d'estiu se superen els 50 graus. És el segon any que participen a les Vacances en pau i seguiran repetint per ajudar a que passi uns mesos fora del desert. El poble sahrauí viu exiliat als campaments de refugiats de Tindouf (Algèria) des de fa més de 30 anys, quan el Marroc va ocupar el Sàhara Occidental i va expulsar-los del territori després de la guerra. Sobreviuen amb ajuda humanitària, que està minvant a causa de la crisi.
Per què us veu animar a acollir una nena sahrauí?
Emilio Alqueza (E.A.): estant treballant a l'Escola Santiga, fa dos anys, Santa Perpètua Solidària (SPS) va demanar permís per posar una taula informativa sobre el conflicte sahrauí a la Festa de la Natura. Vaig demanar-ho a l'equip directiu i van estar d'acord i el primer a acostar-se a demanar informació vaig ser jo. Ho vaig comentar amb la meva dona i ho vam tirar endavant l'any següent.
Aquest és el segon any que participeu a les colònies. Com va ser el primer any?
María José Visús (M.V.): va ser difícil, no sabia res de castellà i els primers dies van ser durs, hi havia molts silencis...Però anar al Casal d'Estiu li va anar molt bé i va aprendre castellà...i vam anar de vacances al poble i estava amb altres nens i va aprendre ràpid. Crec que enyorava bastant la seva família i no ens ho sabia dir. Era difícil poder-nos entendre, però aquest any, fantàstic. És una nena molt alegre i t'omple.
Com adapteu les vacances?
M.V.: les nostres vacances ja no són muntar un viatge, sinó anar un lloc on ella s'ho pugui passar bé. Ja no plantegem anar a cap lloc on no estigui envoltada de nens. Emportar-nos-la a conèixer llocs no té sentit.
E.A.: per sort SPS i l'Ajuntament et permeten deixar-la al Casal d'Estiu, amb menjador inclòs, tot pagat... com treballem, és deixar-la al matí i recollir-la a la sortida i cap al parc. Ja no me'n recordava què era anar al parc i m'ha fet reviure les estones de joc que tenia amb els meus fills. Al juliol, ens ho muntem així. A l'agost, anem a Osca com fa 25 anys, no hem variat. Ens ajuntem tota la família per part de la meva dona i hi ha 11 néts i gaudeixen com bojos.
I la família entén que el vostre estiu el dediqueu a una nena sahrauí?
M.V.: s'impliquen molt, no només la família, també els amics. La problemàtica del Sàhara la pregunten, hem buscat més informació i te n'adones el bé que pots fer encara que siguin dos mesos. És tot el que li dones a la nena i tot el que s'emporta cap allà. I després el vincle que tenim amb la seva família.
Teniu relació amb els seus pares?
M.V.: sí, quan ja està allà, pràcticament un cop al mes ens reunim tota la família i diem "anem a trucar a la Sultana" i parlem amb ella i la seva família.
E.A.: és qüestió de saber trucar a l'hora adequada i que uns cinc minutets et costaran uns cinc euros, però una vegada al mes es pot fer.
Sultana, que t'agrada venir aquí?
Sultana Yusef (S.Y.): sí
I què t'agrada més?
S.Y.: la piscina, jugar amb l'Ester i la Míriam. Ahir vam anar a la platja.
M.V.: és una altra manera de viure. I SPS ens ho fa fàcil, perquè l'associació està molt implicada. L'any passat, que teníem molts dubtes, sempre teníem algú que traduïa el que ens deia la nena...ens hem sentit molt acompanyats. No et sents sol, diumenge per exemple vam anar a la manifestació junts.
Per què vau participar a la manifestació?
M.V.: perquè creiem que és injust el que els està passant amb aquestes persones. Els tenen allà i ningú se'n preocupa. En els mitjans de comunicació són els oblidats. Diumenge, no va sortir més d'uns minuts a la televisió local.. No és just, perquè estan allà, no es queixen, no molesten, no existeixen...Ets sents indignat, és injust.
E.A.: és que porten més de 30 anys, des que els espanyols van abandonar allò, van signar un decret amb Mauritània i Marroc que els cedia el territori...i es van instal·lar als campaments d'Algèria, i segueixen allà.
Aquest any però han vingut cinc nens.
M.V.: han vingut menys nens, perquè tenir-los no et suposa grans despeses, però algunes sí: el menjar, la roba...tot i que no tens cap obligació de comprar res. Aquí hi ha una parella molt jove que ha acollit un nen. Tenen 24 anys i han acollit un nen de 12, i això és molt maco. La gent cada vegada està més conscienciada, potser si no hi hagués tants problemes econòmics, si estiguessin més informats...
L'experiència us ha sensibilitzat més?
E.A.: sí, ser família acollidora ens ha sensibilitzat més amb la situació que viu el poble sahrauí. Comences a buscar informació perquè vols saber, parles amb gent i te n'adones del que estan patint.
Què diríeu a una família que s'ho esta rumiant?
E.A.: si la família fa unes vacances com les nostres, al poble, a un càmping, ...on mengen tres mengen quatre. Però la resta de coses és voluntari. Si li compres roba és perquè vols, perquè vénen amb el que porten posat. Intentes que quan marxi s'emporti la maleta plena de coses, els 29,9 quilos per no passar-se de pes. Però l'any passat la vam omplir amb roba que ens van donar la família i els amics.
M.V.: i són nens molt educats i molts carinyosos.
E.A.: és fàcil: és tenir ganes de fer feliç un nen o una nena durant dos mesos a l'estiu. Pensa que l'any passat la Sultana va veure el mar per primera vegada.
Com va ser aquell dia? El recordeu?
E.A.: vam estar dues hores a la platja sense voler acostar-se.
M.V.: va plorar. S'agafava, però després no hi ha qui la tregui de l'aigua. És una nena, té ganes d'aprendre. Jo crec que plorava de veure allò tan gran, la sorra, l'aigua...
E.A.: pensa que ella si no hagués viscut el conflicte, Dajla, la seva ciutat del Sàhara Occidental té el port pesquer més important. Hagués conegut el mar, però l'ha vist perquè ha vingut a Espanya.
Què us ha sorprès més?
M.V.: és com quan tens un bebè, que va descobrint el món...les aixetes, els llums, l'aigua...
E.A.: segueix obrint interruptors a casa
Recordeu el dia que us vau acomiadar?
M.V.: va ser trist...tot i que vaig tenir l'oportunitat d'anar a acomiadar-me a l'aeroport. Vaig tenir lloc a l'autocar i em vaig apuntar per ajudar. La idea era deixar-la i dir-li adéu. Però anar a l'aeroport no va ser tan fred, tens més temps, veus que van amb els altres nens dels seus poblats. I marxen feliços, cap nen va plorar perquè marxen encantats. Érem més nosaltres. Penses en tot el que li pots seguir donant, i t'encarinyes...No sé si algun dia se solucionarà i que pugui tenir tot el que tenim nosaltres. No només ajuda humanitària, que no som conscients de com s'està retallant.
Heu estat als campaments de refugiats?
E.A.: no...a mi m'agradaria anar-hi l'any que pogués anar al Sàhara, no a Algèria. Quan la seva família torni a casa. I no anar a un campament de refugiats, he vist fotos i és molt dur, em deprimiria.
I què heu après d'ella?
M.V.: et fa valorar les coses diferent. Ho valora tot, t'ho agraeix tot... Aprens a valorar més les coses.
Foto: La María José, la Sultana i l'Emilio tornen a compartir per segon any les vacances d'estiu; ara que als campaments sahrauís se superen els 50 graus els infants vénen de colònies a Catalunya amb famílies d'acollida / Sílvia Pagès
