La Biblioteca Josep Jardí acull fins al 30 d’octubre l’exposició El Còmic Cubà organitzada per l’ONGD Alkaria. Carlos Azagra és l’autor del cartell promocional d’aquesta mostra que vol apropar els dibuixants cubans als lectors catalans. El contista Carlos Azagra sempre està disposat a donar la mà a actes d’aquest tipus perquè sempre ha estat lluitant a favor d’aquells que més ho necessiten, la lluita reivindicativa de la qual ell està convençut i que sempre està present en la seva trajectòria artística i personal. El còmic, diu, té una part de màgia quan en el moment de dibuixar ets capaç de sorprendre al lector i afirma que la vinyeta muda és meravellosa i que el còmic és el cinema dels pobres. En aquesta entrevista ens parla també dels seus projectes.

Per què ets contista?
Sobretot per José Antonio Labordeta, que era el meu profe i el meu tutor, va ser ell qui em va ficar a Andalán, el primer diari que em va pagar per dibuixos publicats. I a partir d’aquí va esdevenir tot. Sobretot el que m’interessava era explicar coses i protestar. Jo de jove era molt rondinaire, segueixo sent rondinaire però menys, abans n’era més. Quan vaig venir aquí a Barcelona em vaig ficar en revistes, Diari de Barcelona, mitjans diversos, fins que el 1984 em va fitxar El jueves que és el més important que he fet. També treball de barris, perquè quan vaig arribar vaig connectar amb Butifarra! que fèiem dibuixos de barris, cartells de festa major, diaris, fins i tot Cul de Sac, una revista d’humor en català, que gràcies a ella vaig aprendre a dominar el català escrit, no el parlat, que jo soc negat pels idiomes.

Però Labordeta va veure alguna cosa en tu.
Bé, sempre deia que tenia dos alumnes, Jiménez Losantos i jo, i que jo era l’alumne avantatjat. Ens unia l’esquerra, el rojismo, érem molt vermells, totes aquestes coses de lluita contra els de dalt, la lluita reivindicativa.

Com planifiques el teu treball?
El guió és el més important quan fas alguna cosa per vinyetes. Actualment faig més llibres que són més pàgines, però t’adaptes. Quan estava a El Jueves, eren dues pàgines, Pedro Pico y Pico Vena. Si és una pàgina, si és una vinyeta, si és una tira. A Liberación era una tira que protagonitzava el borratxo. I Macocki, Víbora, TMEO, diverses revistes. T’adaptes al que sigui.

Com idees el guió?
El que és important és què és el que volen de tu, què és el què has d’explicar, quin és el mitjà si és per a un cartell, un pamflet, una revista, a qui va dirigit. Jo he fet coses per a nens i aleshores fas servir un llenguatge diferent. Sempre t’adaptes a allò que has de dibuixar. En el color m’ajuda la meva companya, Encarna Revuelta. És molt important el color perquè entra millor. Jo sóc més de blanc-negre però ella l’acolora i queda molt bonic. És com la vaselina perquè entri bé el dibuix. De fet, l’humor és la vaselina. Amb això t’empasses tot el que et llencen, que bastant és tenir sentit de l’humor en aquests temps tan ombrívols.

I quan tens clar a qui t’adreces i què vols explicar, fas un esbós?
Un esbós més que res per col·locar les paraules, perquè et càpiguen. Jo no utilitzo el llapis. Jo sempre dic que el llapis és de covards. Jo ho faig directament. L’únic pel que faig servir el llapis és per la proporció. Però ho faig directament. Intento que em càpiguen les paraules, que és l’important. I si és en català, sempre tinc perill de fer faltes l’ortografia sobretot amb els accents oberts i això sí que el faig a llapis per assegurar-me’n.

I aleshores com dibuixes?
Amb tinta xinesa. Jo ho faig tot amb tinta xinada. Amb ploma de col·legial, aquesta de fusta. Faig primer un guió. Normalment sempre et donen quatre conceptes, és a dir, les idees que hi han d’entrar. I jo em dedico a posar una mica d’acudit perquè entri millor. Perquè les coses a seques entren malament. La gent està cansada de pamflets, de coses serioses, i vol que els hi entris amb una mica d’humor. Aleshores jo li faig humor. Hem fet tres llibres sobre Labordeta. El primer situat al Congrés dels Diputats on es trobava com un beduí al desert. Una història sobre el Congrés és un avorriment i si li poses humor ja és una història molt divertida, per les coses que va patir Labordeta al Parlament, amb Aznar. Van ser temps difícils, per la majoria absoluta, que és el pitjor que li pot passar a un país, però malgrat tot ho hem intentat explicar amb humor. És fonamental.

Comences els personatges per on et sembla?
Sí, sobretot pels ulls. Jo sempre començo pels ulls i el nas. Pensa que quan faig caricatures, encara que em costen molt perquè s’han d’assemblar molt. A un home el pots dibuixar molt lleig, però a una dona l’has de posar sempre guapa. És una regla. Si els ulls no s’assemblen, ja pots llençar el dibuix a les escombraries. Si no captes la mirada, ja no serveix el dibuix. Per molt que l’adornis, si no és la mirada d’aquesta persona, no funciona.

Has fet el cartell per a l’exposició que podem veure a la Biblioteca sobre El Còmic Cubà. Quan és un encàrrec així, amb tu es pot comptar?
Jo gaudeixo, m’ho passo bé perquè a sobre és una cosa que va amb les meves idees, sigui sobre Cuba o el Sàhara, que darrerament he fet coses pel Sàhara, que estan molt marginats, molt oblidats. Però el tema cubà també és molt interessant, perquè hi ha gent que es pensa que el bloqueig ja és història, però no és així, segueix havent-hi el bloqueig. Sobretot intentar ajudar, posar el meu granet de sorra m’encanta, vaja que no em resulta difícil recolzar coses així.

Ara amb les noves tecnologies i el baix consum dels diaris, com està el sector dels dibuixants?
La cosa està malament, perquè és clar, un dibuixant cobra, i a vegades hi ha diaris que el busquen gratis, sobretot ara amb la intel·ligència artificial, que és el nostre comú enemic, amb la IA pots agafar dibuixos de qualsevol lloc, la cosa està fotuda. Pensa que qualsevol diari sempre tindrà paraules, gent que escrigui, fotògrafs, però el dibuixant és més complicat d’aconseguir.
Un dibuixant que faci la feina periodística sigui amb vinyetes o caricatures és més difícil, perquè no hi ha planter, no hi ha escoles. Quan vaig demanar un augment de sou a El Jueves, el director em va ensenyar un munt d’originals de gent que volia dibuixar de franc. Amb això et desmunta i no pots demanar cap augment.

Què té el còmic, les vinyetes que fa que triomfi?
Imagino la immediatesa, la gràcia, el divertiment, que et fa somriure, que aparenta que costa poc, que és una cosa molt lleugera. Serveix perquè la gent se senti bé i per descansar una mica perquè potser estàs llegint un diari i una vinyeta et fa descansar un pèl. I a sobre l’entens. Una prova són les vinyetes mudes, l’humor mut, és el meravellós que hi ha. I després la màgia també. He vist xavals que veuen com dibuixes i segueix causant admiració, com vas fent un dibuix del no-res. Comences a posar-hi els ulls i ningú sap què faràs i de sobte fas una cosa... Jo sempre dic que el còmic és el cinema dels pobres. En vinyetes pots fer moltes coses, pots ficar mil tancs i no t’has de gastar res. Pots ficar cotxes, avions i no passa res. Són gratis.

Perquè vinyetes de fa anys continuen en vigor?
Mira, Jaume Perich, un dibuixant que ens va deixar fa uns anys, qualsevol acudit seu és actual. Hi ha alguna cosa eterna en el dibuix.

En què treballes actualment?
En un llibre sobre la història del punk espanyol. Tinc també en projecte un especial basat en la transició d’un noi de províncies que va venir a Barcelona, i explicaré què és el que m’atreia de Catalunya. Ara com he vist que el manga és el que consumeix la majoria, potser em faig un manga alternatiu anarquista per explicar els problemes d’ara, però en clau manga.

Perseverant per reivindicar a través del dibuix?
Reivindicatiu i perseverant amb tot. La perseverança és estar donant canya, beure’t alguna també, però ser crític. És fonamental ser honrat amb tu mateix i voler un món millor. Una de les raons per les quals lluito contra l’atur és perquè no n’hi hagi. La gent ha de tenir diners per gastar-se en cervesa i també en còmics, en cultura. Una persona que no té un euro, deixa de comprar llibres, però continua bevent cerveses, la prova està als bars.

Perfil
Nom: Carlos Azagra
Any i lloc de naixement: 1957, Morón de la Frontera
Professió: contista
Azagra va néixer a Morón de la Frontera, encara que es va criar a Saragossa, on va ser alumne de José Antonio Labordeta. Als anys 70 es va traslladar a Barcelona per estudiar Belles Arts. La seva trajectòria professional va des d’Andalán, al Col·lectiu Zeta, Butifarra!, Makoki o El Víbora, així com en fanzines vinculats a sindicats com CNT o CGT, i el 1984 fitxa per la revista setmanal El Jueves on apareixen publicats els seus personatges més populars com Pedro Pico y Pico Vena o Ovidio. A més, continua col·laborant en publicacions de còmic com TMEO, fanzines reivindicatius i revistes veïnals.
El seu interès per la política ha marcat la seva obra, amb un fort component reivindicatiu. Ha escrit llibres com una trilogia sobre José Antonio Labordeta. A més Carlos Azagra és fundador del Partido de la Gente del Bar (PGB).

Foto: Carlos Azagra en el estudi de casa seva on crea tota la seva obra / Josep Cano