El 9 d’octubre torna el cicle SPM en família i ho fa amb la xerrada Construir vincles segurs en la família que ofereix Elisenda Pascual. L’activitat tindrà lloc a la Sala La Filadora d’El Vapor a les 18 hores i cal inscripció prèvia a staperpetua.cat.En aquesta entrevista l’Elisenda ens avança algunes de les coses de les quals parlarà en aquesta xerrada i també reflexiona sobre el que ha estat la seva feina en els darrers quinze anys. Acompanyament familiar, criança respectuosa, límits, espai de seguretat, revisió o culpa són paraules que prenen sentit quan comparteixes una estona amb aquesta dona que transmet calma i que s’ha convertit, gràcies a la seva tasca també com a divulgadora, en un far per a moltes famílies.
Et dediques a l’acompanyament familiar i a la infància. Què et va portar a especialitzar-te en això?
Després d’estudiar la carrera de psicologia, vaig crear un espai educatiu d’acompanyament familiar i després del primer any de treballar més amb els nens i les nenes, em vaig adonar que el que realment a mi m’agradava com a professió i que era necessari, era l’acompanyament a les famílies, l’acompanyament a qui acompanyava, al primer espai terapèutic, que és la llar. I aquí és quan va néixer l’acompanyament familiar, que és el projecte que tinc a Barcelona, amb un equip.
Què creus que aporta la teva visió i la teva expertesa a l’acompanyament familiar?
En el meu enfoc el que sempre és prioritari és la prevenció de les neurosis. La infància és l’etapa on es fonamenta la salut mental de la vida. Si al llarg d’aquesta etapa podem generar un entorn de seguretat, de confiança i d’amor, això és una inversió de futur.
Se’t relaciona molt amb el que s’anomena criança respectuosa. Creus que és una moda?
Jo parafrasejo l’Angela Davis i dic que la criança respectuosa és la idea radical que els infants són persones. És una moda mirar els infants com a persones? Amb l’històric social i cultural que tenim és una moda necessària. Venim del segle passat on pràcticament s’operava els infants sense anestèsia perquè es pensava que no patien. Però sí que és cert que potser a vegades sí que ens hem anat a un extrem. Sovint s’ha acabat confonent criança respectuosa amb absència de límits, que és molt diferent del que realment jo treballo. La criança respectuosa és posar un infant al centre quan no es pot valdre per si mateix. A mesura que es van desenvolupant, hi ha d’haver un procés de reconquesta de la persona adulta. No ens podem perdre amb la criança o prioritzar-la a l’infinit perquè, si no, els infants creixen comprenent que el món els hi deu alguna cosa i que el món gira al voltant seu. Això durant potser un primer any i mig de vida sí, però després cada vegada les mares, els pares, els acompanyants han de ser un passet més prescindibles.
Construir vincles segurs en la família és el títol de la xerrada que oferiràs a Santa Perpètua. Quins recursos oferiràs a les famílies?
Us explicaré, per exemple, les característiques bàsiques que ha de tenir una persona que vol acompanyar des de l’aferrament segur i també per què és tan important i quines implicacions tindrà això en la salut mental dels infants. També parlarem del que hem heredat de la nostra pròpia criança, i com això a vegades dificulta o interefereix amb el que voleu oferir als vostres fills i filles. Quan hi ha un “ho entenc i vull anar cap aquí”, però hi ha alguna cosa que m’ho impedeix hem de fer una revisió.
També dius sempre que hem de ser aquest far durant la tempesta, aquesta guia, aquest espai segur. Com s’aconsegueix això?
Jo soc molt pesada amb aquest aspecte, però les persones que acompanyem hem de tenir un petit espai de reflexió. Hem d’estar compromeses amb el nostre treball personal. Jo estic convençuda que el 100% de famílies amb qui jo treballo, voldreu el millor pels vostres fills. Ara, la perfecció no existeix. A cada moment de cansament, de malestar, és quan hi puc entrar a revisar.
I com fem aquesta revisió?
Primer, no posem pressió d’aconseguir un ideal que és fals perquè en el món de les xarxes socials hi ha molta falsedat. No forçar-nos a arribar a un lloc que no és real. I després, amb un procés d’autoconeixement i de molta compassió cap a una mateixa. Perquè si no, d’alguna manera, estem tornant a dir a la nostra part interna que no ho fa bé, que està malament, i que ho ha d’intentar més. I això, moltes vegades, és tornar a fer el que ja ens han fet quan érem petites. No acceptar-nos pel que érem.
L’altre dia parlava amb una amiga, també mare, que les famílies que optem per criar amb aquesta mirada, estem condemnades a la culpa perquè quan se’ns escapa un crit o una mala paraula sentim que ens allunyem molt de com ens agradaria fer-ho.
Crec que és important que entengueu com a família que la culpa és una amortiguadora del vincle. Quan tu et quedes amb la culpa, el que estàs fent és mirar el que tu mateixa estàs jutjant com a incorrecte. I quan tu et mires a tu mateixa, no estàs vinculant-te amb l’infant. Jo sempre dic que els nens i les nenes prefereixen una mare que en algun moment faci un crit o perdi la paciència, però sigui ella i no es jutgi per això, i tingui compassió cap a certs comportaments que són humans, que no pas una mare que davant d’aquest tipus de comportaments es replegui sobre si mateixa. Això desconnecta l’infant del vincle. La culpa ens hauria de servir per revisar com ens parlem i per revisar què volem millorar. Però ja està.
Aquesta manera de criar és més sacrificada?
Sí, és un donar-te a les necessitats d’una vida que no es val per si mateixa. Quan tu entens que un bebè neix i encara no està acabat de gestar, perquè la gestació no són només nou mesos sinó que dura fins que l’infant és autònom, haver-lo d’acompanyar és sacrificat perquè la societat no ens acompanya. Com a mares no teniu una remuneració per acompanyar de manera saludable la vida que heu gestat i heu parit. Des d’aquí hi ha un sacrifici que certes famílies poden fer fins a un punt i certes altres fins a un altre. Però, clar, la implicació de criar amb respecte és molt més sacrificada que la implicació de criar d’una manera més tradicional. I tampoc ens hem d’oblidar que aquest tipus d’enfocament el fem des del privilegi, és a dir, quan tu tens unes necessitats bàsiques cobertes, has de dir ara fem d’altres. És a la nostra generació que en una situació social de privilegi (no estem passant una guerra ni una postguerra), ens podem plantejar cercar altres realitats.
Tu que portes ja molts anys acompanyant a famílies, a l’actualitat, quines són les principals pors a les que s’enfronten els pares i les mares?
La por que els infants tinguin un trauma per posar límits. Aquesta és una de les grans confusions que hi ha. De no voler generar una ferida profunda als infants per no fer el que toqui. L’única manera de no tenir aquestes ferides és privar els infants de qualsevol experimentació amb la vida. Ferides sempre se n’emportaran. Ara el que sí que es pot fer és evitar un trauma. Per això faig el que faig i la meva feina va una mica enfocada per aquí, perquè la criança sigui un espai molt més relaxat per vosaltres com a famílies i que puguem entendre la diferència entre una ferida i un trauma.
Perfil
Nom: Elisenda Pascual i Martí
Any i lloc de naixement: 1981, Lleida
Professió: Psicòloga i psicoterapeuta
Convençuda que la transformació del món comença a la nostra pròpia llar, Elisenda Pascual porta més de quinze anys dedicant-se a l’acompanyament de famílies i a crear projectes on la salut i el benestar emocional de les criatures estigui al centre. És psicòloga i psicoterapeuta i fundadora i directora d’Acompanyament Familiar. També és co-creadora, coordinadora i supervisora de projectes d’Educació Viva i ha publicat els llibres L’ombra de la Clara (un conte per la prevenció de l’abús sexual infantil) i Criar i jugar (per a famílies que volen acompanyar les seves criatures amb amor i respecte). Actualment és presidenta de la Fundació Inspira Educació i s’ha format en Salut Mental i acompanyament del trauma. La seva participació a la sèrie Això no és Suècia de TV3 ha estat també una plataforma per donar a conèixer la seva manera d’acompanyar les famílies.
Foto: Elisenda Pascual porta més de quinze anys dedicant-se a l’acompanyament de famílies i a crear projectes on la salut i el benestar emocional de les criatures estigui al centre / Josep Cano