hola

L’atleta Orlando Ortega es prepara actualment per participar l’any que ve en els Jocs Olímpics de París. Ortega, que viu a Santa Perpètua des de fa tres anys, va aconseguir la medalla de plata en la final dels 110 metres tanques dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro (2016) defensant la samarreta d’Espanya. Abans, ja havia competit a Londres en els seus primers Jocs Olímpics sota els colors cubans. Ara, es recupera d’una operació, però ja treballa amb la mirada posada a París. A Santa Perpètua, hi va arribar per amor. Va conèixer una perpetuenca, que ara ja és la seva dona, i no va dubtar a traslladar-se a la nostra població. Ortega assegura que li agrada Santa Perpètua. Diu que és un poble molt tranquil, molt bonic i amb persones molt agradables.

Des de quan i per què vius a Santa Perpètua?
Porto ja gairebé tres anys vivint aquí amb la meva dona i estem molt contents.

Com vas conèixer la teva dona?
Ens vam conèixer gràcies a la tecnologia que hi ha avui en dia, a les xarxes socials. Després vam quedar a sopar i allà va sorgir l’amor. I aquí estem ja amb tres anys de relació i molt bé.

Per què vau decidir venir a viure aquí?
Jo abans vivia a València i estava sol. No vaig veure cap tipus de problema a venir a viure aquí amb la meva dona. Crec que va ser la millor decisió que he pres en la meva vida. No volia estar sol ni que hi hagués una distància pel mig i vam prendre la decisió de viure-hi junts. La meva dona va néixer a Barcelona i fa molt de temps que va venir a viure a Santa Perpètua amb la seva família. Estem tots aquí units.

Què et sembla Santa Perpètua?
M’encanta. No coneixia aquest poble. Porto deu anys vivint a Espanya i fa sis que vaig estar a Sant Cugat per una concentració que vam fer, però mai no havia sentit a parlar de Santa Perpètua. Tenim molt bons amics aquí. Tinc una molt bona amistat amb Fran, del Restaurant Can Fran. És un molt bon lloc per anar a menjar, es menja molt bé. Santa Perpètua és un poble molt tranquil, molt bonic i amb persones molt agradables. També m’agrada la zona del camp de futbol i de les pistes de pàdel. Amb el meu cunyat he anat a jugar al pàdel alguna vegada.

La gent et reconeix pel carrer?
Sí, més del que jo m’imaginava. A mi m’agrada que em reconeguin i que em demanin una foto. Jo no he tingut mai cap tipus de problema amb això. Mai no m’he sentit malament perquè em demanin una foto ni aquí ni en qualsevol cap altre lloc. De vegades em passa que em reconeixen, però, per vergonya, no em diuen res. A mi m’agrada. Jo de petit també tenia els meus ídols. Crec que és una cosa molt bonica i que no hauria d’haver cap barrera pel mig.

Parla’ns dels teus orígens. Quan vas començar a fer atletisme?
Vaig començar als dotze anys. Jo vinc d’una família molt esportista i molt amant de l’esport. Tota la meva família per part de pare ha estat esportista. Vaig començar a fer atletisme gràcies a la meva àvia, que va ser una gran atleta. Va participar en els Jocs Olímpics de Mèxic de l’any 1968. Va ser medallista panamericana amb el relleu de Cuba de 4x100. Ella sempre ha estat la meva gran inspiració. Sempre que la tinc present quan vaig a competir o a entrenar. El meu pare també va ser atleta i, a nivell nacional, també ho va fer molt bé. El meu avi va ser futbolista i els meus oncles també han estat esportistes. Segurament als gens ja ho portava això. Per part de la mare, en canvi, tenim molts metges.

Per què vas escollir una prova com els 110 metres tanques?
No és una prova gens fàcil. Quan vaig començar, juntament amb els meus companys, practicàvem totes les proves. Vaig estar dos anys fent una mena de decatló. Totes les proves se’m donàvem malament. Era molt dolent, però, quan arribaven les tanques, l’únic que s’atreveia a saltar-les era jo. A partir d’aquí, vaig continuar amb les tanques, alternant també els 400 metres tanques. Després de fer la mili, el meu entrenador em va dir que m’havia de centrar en els 110 metres tanques, perquè era el que millor se’m donava.

I després va arribar la medalla de plata olímpica. Què vas sentir?
Va ser un cúmul d’emocions. El 2012 vaig participar a Londres en els meus primers Jocs Olímpics amb Cuba. Per a mi, simplement participar en uns Jocs Olímpics ja era un somni. Si em preguntes amb què em quedo, si amb la medalla de plata de Rio o amb l’experiència viscuda a Londres, et dic que amb el que vaig viure a Londres. Amb la medalla de Rio van ser moltes emocions. Portava tres anys vivint a Espanya. Vaig deixar tota la meva família i amics a Cuba. Amb només 21 anys, vaig deixar tota la meva vida a Cuba. Vaig deixar-ho tot buscant un somni i buscant ser millor en la meva feina, en el que amo, que és l’atletisme. Gràcies a Déu es va donar. Em vaig preparar molt bé aquell any. Sabia que tenia una gran oportunitat d’aconseguir una medalla. Va ser una emoció molt gran i vaig tenir el meu pare allà al costat com a entrenador. Va ser impressionant. Va ser una cursa que no se m’oblidarà mai de la vida.

Vas viatjar al Japó. Però no vas competir per una lesió. Suposo que va ser un moment molt dur.
A Tòquio vaig viure el cop de puny de la realitat, del que pot patir un esportista a aquests nivells professionals. Aquell any ja venia tocat, havia tingut alguna lesió. Vaig tenir només un mes per preparar el campionat nacional i el vaig guanyar. Quedaven només dos mesos per als Jocs Olímpics i no tenia clar si arribaria. Vaig arribar i anava amb molta confiança. El meu entrenador i jo sabíem que podia arribar a la final. Teníem una bona oportunitat. Però una setmana abans de començar a competir, em vaig tornar a lesionar. Fins al final vaig intentar recuperar-me per, com a mínim, córrer les eliminatòries, però no va poder ser, el trencament era massa gran. Va ser una experiència més en la meva vida esportiva.

Ara estàs centrat en els Jocs Olímpics de París de l’any que ve.
Aquest és el gran objectiu. Abans, haig de fer la mínima, però tenim moltes esperances de poder estar allà i participar en els meus tercers o quarts Jocs Olímpics segons com es vulgui veure. Hi ha una gran oportunitat en camí i ho intentarem. Estem ja treballant molt en els entrenaments.

Fa poc que et van operar. Com estàs?
Em van operar el 2 de juny. Estic en procés de rehabilitació, un procés que ha anat ràpid. Gràcies a Déu, ha anat tot molt bé. La recuperació i la cicatrització han anat molt bé. Estic a l’espera de poder entrenar ja amb total normalitat. Ara, estic treballant al gimnàs, recuperació amb el fisio i amb el preparador físic. No hi ha presa, queda molt temps d’aquí a París.

Com és un dia d’entrenament per a Orlando Ortega?
Normalment entreno pels matins. M’agrada dedicar la tarda a la meva família i a coses que no tinguin a veure amb l’atletisme, estudiar... Vaig al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat. Un dia molt llarg, entreno tres hores i mitja com a molt. No soc dels que entrena molt. Després torno a casa i faig una mica de recuperació, a dinar, a descansar i, a la tarda, el que sorgeixi.

Al CAR vas en tren.
Tinc l’estació al costat i són només dues parades. Així evito les retencions amb el cotxe. L’estació també està molt a prop del CAR. Hi vaig fent una passejada i aprofito per anar escalfant les cames pels matins.

Perfil

Nom: Orlando Ortega
Any i lloc de naixement: 1991, Artemisa (Cuba)
Professió: Atleta

Orlando Ortega va venir a viure a Santa Perpètua fa tres anys. Va començar a practicar atletisme als dotze anys. La seva família paterna està plena d’esportistes. La seva àvia, que havia estat també atleta olímpica amb Cuba, ha estat sempre la seva font d’inspiració. Ortega reconeix que la majoria de proves d’atletisme no se li donaven bé quan va començar amb aquest esport, però hi havia una en la qual destacava sobre els seus companys d’entrenament, les tanques. El 2016 es va penjar la medalla de plata en la final dels 110 tanques dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro. Als següents Jocs, al Japó, no va poder competir per culpa d’una lesió i ara es prepara per poder estar present als Jocs Olímpics de l’any que ve, que se celebraran a París. Il·lusió i ganes no li falten. Ja està treballant dur per superar una operació recent.


Foto: Orlando Ortega, a les instal·lacions del Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat, on s’entrena habitualment / Josep Cano

0
0
0
s2sdefault

Altres entrevistes

“El Vapor no té sentit si no es parla d'aquesta màquina, que és una joia”
“El Vapor no té sentit si no es parla d'aquesta màquina, que és una joia”

Restaurar i fer funcionar la màquina de vapor de l’antiga fàbrica és el repte que té per endavant [ ... ]

Ferran Soriano:
Ferran Soriano: "Tenia moltes ganes de tornar a Santa Perpètua però no vull que sigui un comiat"

Ferran Soriano i les lletres és una exposició ampliada i un xic diferent a les que ja va realitzar [ ... ]

Jordi Cuixart: “Santa Perpètua és el lloc on vaig prendre consciència de poble, comarca i país”
Jordi Cuixart: “Santa Perpètua és el lloc on vaig prendre consciència de poble, comarca i país”

El 19 de desembre Òmnium Cultural renovava la seva junta i proclamava el perpetuenc Jordi Cuixart com [ ... ]