Clara Palau és una de les cares més visibles de Ca l’Enredus i del grup Transfamílies de Sabadell des d’on ofereix informació, assessorament i acompanyament al col·lectiu LGTBIQ+ i a les seves famílies. Ella va fer el trànsit el 2017 quan la seva filla els va anunciar que el faria. No sap si el mot que la defineix és trans* (* s’útlitza per englobar trangènere i transexuals) ja que considera que és una etiqueta imposada. No obstant això, té molt clar que cal lluitar pels drets del col·lectiu perquè ara és una minoria que no té assegurats drets universals com l’habitatge, la feina, la salut o l’educació en igualtat de condicions a la resta de persones. Per aquest motiu participa en accions diverses com xerrades sobre la Llei trans catalana com la que es va fer a Santa Perpètua
Qui és Clara Palau?
Delineant industrial. Sempre m’ha agradat saber com estan fetes les coses, sobretot les coses que es belluguen. I tinc una professió que m’apassiona. Al marge d’això, un cop fet el trànsit i de visibilitzar-se he fet altres projectes com participar en una obra de teatre on expliquem les vivències de sis persones en tot el procés de trànsit. Ja hem fet 45 funcions i amb ganes de fer més. Perquè així arriben al públic i són històries personals amb processos diferents i que cada una l’explica des de la seva vivència i amb un ventall d’informació que no condiciona. Les persones trans* som diverses. Jo dic tants trans* tants barrets, perquè no hi ha dues iguals. I no sé si això desorienta les persones cis (concordança entre gènere i sexes)
Quan vas descobrir la teva feminitat?
Als set anys jo em vaig adonar que tenia dubtes sobre el meu sexe. Als quinze anys ja em vaig sentir identificada com a nena, però... hi ha processos dolorosos que fan que et tanquis, et bloquegis i busquis la manera en que no et reconeguin com el que ets i jo em vaig posar una màscara perquè estem parlant de l’any 1973, finals de la dictadura, i la perspectiva en aquell moment era presó o prostitució. Actualment encara la prostitució és un final on s’aboca a les persones trans*. Jo vaig fer la meva vida com si fos un teatre, interpretant el paper disfressada de noi i amb la idea que trobaria alguna noia que s’enamoraria de mi. Això va passar amb divuit anys i avui encara estem juntes i des de que he fet el trànsit d’alguna manera som més felices que mai perquè ara realment ella sap amb qui es va casar. Jo l’any 1980 per al casament em vaig comprar un vestit de senyor de color blanc perquè volia ser sincera amb mi encara que només ho sabés jo. Volia casar-me de blanc com totes les núvies i amb aquest joc íntim vaig mantenir la meva honestedat cap a mi. En aquest procés de vivència ara em diu: jo t’enviava missatges esperant la resposta d’un senyor i no m’arribaven com jo m’esperava que respondria un senyor o un pare. Potser amb la disfressa de senyor havia acotat uns paràmetres però no m’havia preocupat de tot.
En quin moment vas fer el trànsit?
El que va destapar aquest procés va ser el trànsit de la nostra filla que és trans*. Quan ella ens ho va explicar i vam anar a parlar amb la coach em vaig adonar que jo també havia de fer el mateix camí i a partir d’aquí començar a treure’m la màscara per expressar-me tal com soc. Jo he estat infiltrada en el món masculí però mai integrada. En canvi, a dins del món femení se’m reconeix com a Clara, com a dona, i aquest acolliment em fa sentir bé amb mi mateixa, cosa que amb els nois no havia aconseguit mai tenir una comunicació sincera. Evidentment que tinc amics nois, amb ells puc parlar en converses directes, però no en grup, jo em sentia en inferioritat. En canvi amb les dones soc una més.
Una persona que senti que no es correspon amb el gènere, on pot anar per assessorar-se, per rebre informació? Com es poden canalitzar totes les preguntes que li poden passar pel cap?
Hi ha diferents maneres de trobar suport i respostes. Com la xarxa SAI (servei d’atenció integral al col·lectiu LGTBI) en el qual s’ofereix el suport necessari perquè aquesta persona pugui fer el procés i l’acompanyament a la família. Després hi ha diferents entitats a Catalunya per poder trobar acolliment a les trans* i un espai de suport a les famílies com Ca l’Enredus a Sabadell que ofereix suport a famílies de tota la comarca i de Catalunya. No tenim restriccions geogràfiques. El que fem en el grup de Transfamílies són xerrades grupals per poder donar a conèixer diferents vivències, aspectes més tècnics. I, molt important, cal comptar amb professionals de la sanitat, d’educació, per tal que puguin donar eines a les famílies per fer l’acompanyament. Un infant necessita sentir-se acompanyat no se l’ha d’empènyer ni retenir. Aquesta persona ha de fer el procés amb suport.
L’ICS disposa d’unitats de trànsit i ara hi ha una a Sabadell, això és important?
Entenc que falta formació i informació entre el personal sanitari i ara per ara no tots els CAPs estan en capacitat d’oferir aquest servei, però a la llarga aquest suport s’hauria de donar a cada localitat. Això sí, segons la densitat de població i de com estan estructurats els centres. Hi haurà pobles amb només un metge o metgessa, però en la diversitat de personal dels CAP mitjans podríem tenir una persona referent per a les persones trans*. Si el professional que t’ha d’acompanyar en el trànsit pogués ser el que t’ha atès sempre és molt més fàcil perquè ja hi ha una relació metge-pacient. Però cal aquesta informació i formació.
S’han de fer canvis en l’àmbit educatiu relatives a les persones trans*?
Quan jo estudiava el maltracte que es donava a les persones esquerranes em ressona molt a l’actualitat amb el no reconeixement de les vivències trans* en el moment en que apareixen a dins d’un aula. Hauríem de ser capaces d’entendre que hauria de ser igual amb de quina manera t’expresses, sense qüestionar-li res i que s’ha de viure de manera natural. Jo no sé perquè soc trans*, perquè m’agrada vestir-me de dona o fer les coses que teòricament em diuen que no puc fer, les faig perquè em sento bé fent-les, em reconforta fer-les i les faig com jo he decidit fer-les.
I amb el tracte cap a la gent gran sobretot quan han de viure en residències?
Són les bales més febles de la cadena, infància i gent gran. En molts casos s’han de tornar a posar dins de l’armari perquè no reben un tracte igualitari de reconeixement. Si tenim en compte tot el dolor que han hagut d’experimentar tot el col·lectiu LGTBI, que estem parlant de persones que van viure la dictadura amb la Ley de vagos y maleantes, tot el procés de lluita i de reivindicació fet, ara es veu truncat quan necessiten més atenció i més suport i crec que dins de la llei s’ha d’abordar de manera directa i sense pal·liatius i que haurà de reconèixer el patiment que aquestes persones han viscut.
Per què ens cal una llei trans* catalana?
Estem parlant de drets humans. No podem girar la vista cap a una altra costat i no voler acceptar i reconèixer les necessitats que tenen les persones d’expressar-se tal com són. És necessari tenir una llei que doni rang superior i reguli els protocols, perquè si hi ha voluntat funcionen bé com en Salut, però la gent necessita algú amb un garrot, em sap greu dir-ho així, que li marqui que ha de complir determinades obligacions.
Sempre fas servir el terme persones trans, per què?
El fet de poder ser persona marca la manera en que et vols reconèixer en el món. No sé si jo escolliria la definició trans* com la que em reconeix. Si podem assumir que tothom som persones rebaixaríem molt la competència amb qui es posa a davant de què. Si la capacitat de ser persona fos reconeguda a tothom sense importar com té els genitals o quina quantitat de testosterona, guanyaríem una societat molt més justa que tingués en compte a totes les persones. Estem encara en una societat que és binària i que marca unes pautes, les hem de posar de manifest, combatre-les i ajudar a les persones amb més necessitats a ser presents. Equiparació entre homes i dones i assumir la presència de persones trans* en el percentatge que representa de la població, segons l’OMS 0,3-0,5%. S’hauria de reconèixer en totes les polítiques públiques que es facin. Penseu que hi ha un 80% de desocupació entre les persones trans*.
Cal seguir definint conceptes per entendre millor la diversitat? Identitat, gènere...
Les etiquetes serveixen per no sentir-te sola, va bé trobar una que et pugui definir per saber que comparteixes aquesta manera de ser amb altres persones i un cop trobada hem de saber estripar-la. Igual que convé saber quines normes hi ha, però si ens han de condicionar, no ens reconeixen i provoquen tracte discriminatori, s’han de trencar.
En quin moment està el moviment LGTBI? Agressions homòfobes, discursos d’odi...
És una jugada permetre que determinats partits estiguin en l’escena pública i no se’ls hagi tallat el pas. Donar veu a determinades ideologies. La gent se sent recolzada a poder fer el que els altres anuncien i portar-lo a la pràctica. A vegades, irònicament penso que caldria fer una llei per a les persones cis perquè si tinguessin en compte que han de respectar tothom no caldria fer una llei trans* per protegir una minoria com són les persones trans*, quan crec que el més sensat seria dir-li a la majoria que s’ha de comportar.
De Perfil
Nom: Clara Palau i Canals
Any i lloc de naixement: 1958, Sabadell
Professió: Del·lineant
Clara va iniciar el trànsit el 2017 i aleshores va impulsar a Sabadell el col·lectiu LGBTI Ca l’Enredus, integrat a l’entitat Actuavallès. A començaments de 2020 es va crear el grup Transfamílies SBD, que actualment n’agrupa unes 35 de diferents municipis de la comarca. També ha participat en projectes com la Translaboral, SBDCoEduca. Des de 2020 fa El cafè de la tieta Clara espai de suport per a persones LGBTI a Sabadell. És membre de la Comissió de Coordinació del Consell Nacional LGBTI+ de la Generalitat de Catalunya. Com a activista social i cultural està interpretant l’obra de teatre Trans (més enllà) de la Compagnie des Hommes, sobre les vivències en el trànsit. De moment ja van 46 funcions a ciutats europees i el documental rodat en els assajos L’Un vers l’Autre. Darrerament ha participat al videoclip Te Arrepentirás de la cantant i actriu Jedet Sánchez.
Foto: Clara Palau és una persona trans* activista dels drets LGTBI / Josep Cano
