El 7 de novembre, es va celebrar una nova edició de la Marató de Barcelona. Aquell dia, Rubén Díaz va veure com es feia realitat una fita per la qual portava preparant-se força temps. Ni la pandèmia de la Covid-19 no l’ha aturat. Aquest perpetuenc, que va néixer amb paràlisi cerebral, s’havia marcat com a repte córrer la Marató. Acompanyat pel seu fisioterapeuta Xavi Zamora, que és qui l’ha entrenat; pel seu pare, Alejandro, i per altres persones, va creuar la línia d’arribada. La cursa la va fer en cadira de rodes, però els darrers metres els va recórrer caminant. El principal objectiu d’aquesta aventura esportiva era que Rubén guanyés en autoestima i, sobretot, que adquireixi un to muscular que li permeti tornar a caminar al més aviat possible.

Estàs content amb el repte que has aconseguit?
Sí, molt content. Sobretot amb l’arribada a la meta. Va ser molt emocionant, amb tothom animant. Amb esforç i tenint un somni o un objectiu qualsevol persona, sigui quina sigui la seva condició física o mental, pot aconseguir tot allò que es proposi.

Com va anar la Marató de Barcelona des del principi fins al final?
La veritat és que fins a la mitjà marató, ens vam trobar tots molt bé, tant jo com l’equip que m’acompanyava. A partir del quilòmetre trenta ja va ser més de cap que de forces. Amb els ànims de la gent em van portar gairebé fins a la línia d’arribada. En els darrers moments, era com que no et creies el que estaves a punt de fer. Va ser molt emocionant poder entrar caminant.

Et va donar temps a pensar o només estaves centrat en l’esforç que suposava fer aquesta cursa?
No pensaves amb el que quedava sinó amb tot el que ja havies aconseguit. Als trenta quilòmetres pensaves que ja havies fet gairebé tres quartes parts de l’objectiu, que ja no quedava gaire. A partir del quilòmetre quaranta ja va ser un moment de festa i de dir que ja ho tenim fet.

Era la teva primera marató, però ja havies fet dues vegades la Mitja Marató de Barcelona, no?
Sí vaig fer la primera el 2019 i la segona, al mes d’octubre. Per preparar la marató fèiem més distàncies. Per això, ja sabíem que la podríem acabar. Una marató és una distància que no fa qualsevol.

Com vas preparar la marató després de tornar als entrenaments quan va millorar la situació de la pandèmia de la Covid-19?
Sortíem dos o tres dies per setmana. Generalment els diumenges feia una tirada llarga d’entre 12 i 13 quilòmetres les primeres fins a les més llargues de 32 quilòmetres. Durant la setmana, fèiem tirades més curtes.

L’any 2020 no vas poder córrer la Marató per les restriccions de la Covid-19. Què va suposar aquella aturada?
En un primer moment et desmoralitzes, però després t’ho prens d’una altra manera i ho mires d’una forma més positiva. Tens més temps per preparar-ho i tenir-ho tot molt més controlat.

El teu pare que no havia corregut mai cap marató també es va haver de preparar.
Sí. Al final, en ajornar-se la Marató de Barcelona, ell també va tenir més temps per preparar-se. Es va preparar molt i la veritat és que ho van disfrutar molt. A més del Xavi Zamora, de Global Fisioterapia, també vull citar i agrair la tasca de la resta de l’equip que ha fet possible la mitja marató i la marató: Lorena Carreño, Pablo Laiz, Marta Ricart, Jordi Dalmau i el meu pare, Alejandro Díaz. Érem un equip i ànavem tots a una.

Qui va patir més tu o el teu pare?
Jo, per exemple, a partir del quilòmetres 35 ja vaig dir que això començava a costar. Es començava a fer llarg. En alguns moments, el meu pare tirava de mi i en d’altres jo tirava d’ell. Ho vam fer en equip.

El procés que vas iniciar fa uns anys no s’acaba amb la participació en la Marató de Barcelona. Ara què toca?
Continuar treballant per posar-me dempeus i gua­nyar tota l’autonomia possible. Encara no sabem quin serà el proper repte que ens plantejarem, però algun hi haurà. En el fet de caminar entren en joc moltes coses, com el control del tronc, força, estabilitat, equilibri.

Creus que ho podràs aconseguir a curt termini?
Vaig en cadira de rodes des dels cinc o sis anys. Sí que he arribat a caminar amb vuit o deu anys amb un caminador, fins i tot, un quilòmetre continu.

Què significa per a tu el Xavi Zamora?
El Xavi Zamora m’ha estat tractant des que jo era molt petit. Ens coneixem de gairebé tota la vida. Va haver-hi un punt d’inflexió de voler tornar a millorar i de sortir endavant i vam tornar a treballar en conjunt.

Penses a córrer una altra marató o amb aquesta ja n’has tingut prou?
Amb l’experiència que he viscut sí que m’agradaria. Hem de posar-ho tot a la balança; la part de desgast físic que suposa. Però, per l’experiència, la recomano a qualsevol, perquè és molt xula l’experiència.

Parlem també amb Xavi Zamora. Quin balanç fas d’aquesta experiència?
Estic molt satisfet. Hem culminat un repte que vam iniciar ara fa uns tres anys. Un repte per a ell sobretot. L’objectiu és fer servir l’esport com a medicina i que pugui caminar i poder fer una vida més normal.

Quin és el principal objectiu d’aquest projecte amb el Rubén?
El que volem és que el Rubén sigui més independent. Que poc a poc vagi introduint-se més com una persona dins de la societat. Que pugui fer el que ell vol i que no sigui tan dependent com ho era fins ara. Quan més independent, millor.

Com va anar la Marató de Barcelona?
La Marató va anar molt bé. Al principi vam sortir conservant molt, sabent que la distància és molt llarga i controlant molt tots els paràmetres que es poden controlar, la hidratació, l’alimentació, el fet d’anar al lavabo. Al final va sortir una bona marca per anar en cadira de rodes. Vam fer unes quatre hores i mit­ja.

Com veus tu ara al Rubén?
Molt bé. En aquests dos últims anys ha fet un canvi abismal, sobretot de motivació. Era un noi que li costava afrontar-se a reptes que li poden canviar la vida. A mesura que hem anat progressant en aquest procés, ell es troba més segur per decidir i fer les coses.

Ni la Covid-19 no ha pogut acabar amb el vostre projecte?
No. Ens va obligar a fer una aturada dels entrenaments, però això no ha pogut amb nosaltres. Ens va costar tornar a començar; hi havia pors de sortir a entrenar, però, a poc a poc, vam tornar a endegar tot aquest procés. No estàvem tant entrenats com fa dos anys, però és que no podíem malgastar aquesta oportunitat de córrer la Marató de Barcelona.

Has participat en iniciatives similars a la que portes a terme amb el Rubén?
Amb persones amb mobilitat reduïda d’aquest tipus amb proves esportives, no. He ajudat a molta gent a poder fer duatlons o triatlons amb fisioteràpia i preparació física. També he tractat gent amb hemiplegies, amb Parkinson, amb problemes de salut greu, que també els he activat. El Rubén ha estat la unió de les dues coses, una persona amb una malaltia greu que, mitjançant l’esport, intenta arribar als seus objectius.

Perfil

Nom: Rubén Díaz Picó
Any i lloc de naixement: 1999, Sabadell
Professió: Ha estudiat el Cicle Formatiu de Grau Superior de Desenvolupament de pàgines web.

Rubén Díaz s’estava preparant amb Xavi Zamora per córrer la Marató de Barcelona de 2020, però les fortes restriccions que va provocar la pandèmia de la Covid-19 ho van impedir. Va estar mesos aturat, però, quan la situació va millorar, va reprendre els entrenaments amb el seu fisioterapeuta. Finalment, el 7 de novembre, va córrer per primera vegada la Marató de Barcelona, acompanyat també pel seu pare, Alejandro, i altres persones, que han format l’equip. Abans, ja havia completat amb èxit la Mitja Mataró de Barcelona en dues ocasions, però el seu objectiu era participar en la cursa gran. Ara, continuarà el procés que va iniciar fa uns tres anys amb Xavi Zamora per aconseguir tornar a caminar i tenir més autonomia. Aquest és el seu gran repte més immediat.

Foto: Rubén Díaz i Xavi Zamora / Josep Cano