Detalls

Publicat el 04 Octubre 2024

El 9 d’octubre torna el cicle SPM en família i ho fa amb la xerrada Construir vincles segurs en la família que ofereix Elisenda Pascual. L’activitat tindrà lloc a la Sala La Filadora d’El Vapor a les 18 hores i cal inscripció prèvia a staperpetua.cat.En aquesta entrevista l’Elisenda ens avança algunes de les coses de les quals parlarà en aquesta xerrada i també reflexiona sobre el que ha estat la seva feina en els darrers quinze anys. Acompanyament familiar, criança respectuosa, límits, espai de seguretat, revisió o culpa són paraules que prenen sentit quan comparteixes una estona amb aquesta dona que transmet calma i que s’ha convertit, gràcies a la seva tasca també com a divulgadora, en un far per a moltes famílies.

Et dediques a l’acompanyament familiar i a la infància. Què et va portar a especialitzar-te en això?
Després d’estudiar la carrera de psicologia, vaig crear un espai educatiu d’acompanyament familiar i després del primer any de treballar més amb els nens i les nenes, em vaig adonar que el que realment a mi m’agradava com a professió i que era necessari, era l’acompanyament a les famílies, l’acompanyament a qui acompanyava, al primer espai terapèutic, que és la llar. I aquí és quan va néixer l’acompanyament familiar, que és el projecte que tinc a Barcelona, amb un equip.

Què creus que aporta la teva visió i la teva expertesa a l’acompanyament familiar?
En el meu enfoc el que sempre és prioritari és la prevenció de les neurosis. La infància és l’etapa on es fonamenta la salut mental de la vida. Si al llarg d’aquesta etapa podem generar un entorn de seguretat, de confiança i d’amor, això és una inversió de futur.

Se’t relaciona molt amb el que s’anomena criança respectuosa. Creus que és una moda?
Jo parafrasejo l’Angela Davis i dic que la criança respectuosa és la idea radical que els infants són persones. És una moda mirar els infants com a persones? Amb l’històric social i cultural que tenim és una moda necessària. Venim del segle passat on pràcticament s’operava els infants sense anestèsia perquè es pensava que no patien. Però sí que és cert que potser a vegades sí que ens hem anat a un extrem. Sovint s’ha acabat confonent criança respectuosa amb absència de límits, que és molt diferent del que realment jo treballo. La criança respectuosa és posar un infant al centre quan no es pot valdre per si mateix. A mesura que es van desenvolupant, hi ha d’haver un procés de reconquesta de la persona adulta. No ens podem perdre amb la criança o prioritzar-la a l’infinit perquè, si no, els infants creixen comprenent que el món els hi deu alguna cosa i que el món gira al voltant seu. Això durant potser un primer any i mig de vida sí, però després cada vegada les mares, els pares, els acompanyants han de ser un passet més prescindibles.

Construir vincles segurs en la família és el títol de la xerrada que oferiràs a Santa Perpètua. Quins recursos oferiràs a les famílies?
Us explicaré, per exemple, les característiques bàsiques que ha de tenir una persona que vol acompa­nyar des de l’aferrament segur i també per què és tan important i quines implicacions tindrà això en la salut mental dels infants. També parlarem del que hem heredat de la nostra pròpia criança, i com això a vegades dificulta o interefereix amb el que voleu oferir als vostres fills i filles. Quan hi ha un “ho entenc i vull anar cap aquí”, però hi ha alguna cosa que m’ho impedeix hem de fer una revisió.

També dius sempre que hem de ser aquest far durant la tempesta, aquesta guia, aquest espai segur. Com s’aconsegueix això?
Jo soc molt pesada amb aquest aspecte, però les persones que acompanyem hem de tenir un petit espai de reflexió. Hem d’estar compromeses amb el nostre treball personal. Jo estic convençuda que el 100% de famílies amb qui jo treballo, voldreu el millor pels vostres fills. Ara, la perfecció no existeix. A cada moment de cansament, de malestar, és quan hi puc entrar a revisar.

I com fem aquesta revisió?
Primer, no posem pressió d’aconseguir un ideal que és fals perquè en el món de les xarxes socials hi ha molta falsedat. No forçar-nos a arribar a un lloc que no és real. I després, amb un procés d’autoconeixement i de molta compassió cap a una mateixa. Perquè si no, d’alguna manera, estem tornant a dir a la nostra part interna que no ho fa bé, que està malament, i que ho ha d’intentar més. I això, moltes vegades, és tornar a fer el que ja ens han fet quan érem petites. No acceptar-nos pel que érem.

L’altre dia parlava amb una amiga, també mare, que les famílies que optem per criar amb aquesta mirada, estem condemnades a la culpa perquè quan se’ns escapa un crit o una mala paraula sentim que ens allunyem molt de com ens agradaria fer-ho.
Crec que és important que entengueu com a família que la culpa és una amortiguadora del vincle. Quan tu et quedes amb la culpa, el que estàs fent és mirar el que tu mateixa estàs jutjant com a incorrecte. I quan tu et mires a tu mateixa, no estàs vinculant-te amb l’infant. Jo sempre dic que els nens i les nenes prefereixen una mare que en algun moment faci un crit o perdi la paciència, però sigui ella i no es jutgi per això, i tingui compassió cap a certs comportaments que són humans, que no pas una mare que davant d’aquest tipus de comportaments es replegui sobre si mateixa. Això desconnecta l’infant del vincle. La culpa ens hauria de servir per revisar com ens parlem i per revisar què volem millorar. Però ja està.

Aquesta manera de criar és més sacrificada?
Sí, és un donar-te a les necessitats d’una vida que no es val per si mateixa. Quan tu entens que un bebè neix i encara no està acabat de gestar, perquè la gestació no són només nou mesos sinó que dura fins que l’infant és autònom, haver-lo d’acompanyar és sacrificat perquè la societat no ens acompanya. Com a mares no teniu una remuneració per acompanyar de manera saludable la vida que heu gestat i heu parit. Des d’aquí hi ha un sacrifici que certes famílies poden fer fins a un punt i certes altres fins a un altre. Però, clar, la implicació de criar amb respecte és molt més sacrificada que la implicació de criar d’una manera més tradicional. I tampoc ens hem d’oblidar que aquest tipus d’enfocament el fem des del privilegi, és a dir, quan tu tens unes necessitats bàsiques cobertes, has de dir ara fem d’altres. És a la nostra generació que en una situació social de privilegi (no estem passant una guerra ni una postguerra), ens podem plantejar cercar altres realitats.

Tu que portes ja molts anys acompanyant a famílies, a l’actualitat, quines són les principals pors a les que s’enfronten els pares i les mares?
La por que els infants tinguin un trauma per posar límits. Aquesta és una de les grans confusions que hi ha. De no voler generar una ferida profunda als infants per no fer el que toqui. L’única manera de no tenir aquestes ferides és privar els infants de qualsevol experimentació amb la vida. Ferides sempre se n’emportaran. Ara el que sí que es pot fer és evitar un trauma. Per això faig el que faig i la meva feina va una mica enfocada per aquí, perquè la criança sigui un espai molt més relaxat per vosaltres com a famílies i que puguem entendre la diferència entre una ferida i un trauma.

Perfil

Nom: Elisenda Pascual i Martí
Any i lloc de naixement: 1981, Lleida
Professió: Psicòloga i psicoterapeuta

Convençuda que la transformació del món comença a la nostra pròpia llar, Elisenda Pascual porta més de quinze anys dedicant-se a l’acompanyament de famílies i a crear projectes on la salut i el benestar emocional de les criatures estigui al centre. És psicòloga i psicoterapeuta i fundadora i directora d’Acompanyament Familiar. També és co-creadora, coordinadora i supervisora de projectes d’Educació Viva i ha publicat els llibres L’ombra de la Clara (un conte per la prevenció de l’abús sexual infantil) i Criar i jugar (per a famílies que volen acompanyar les seves criatures amb amor i respecte). Actualment és presidenta de la Fundació Inspira Educació i s’ha format en Salut Mental i acompanyament del trauma. La seva participació a la sèrie Això no és Suècia de TV3 ha estat també una plataforma per donar a conèixer la seva manera d’acompanyar les famílies.

Foto: Elisenda Pascual porta més de quinze anys dedicant-se a l’acompanyament de famílies i a crear projectes on la salut i el benestar emocional de les criatures estigui al centre / Josep Cano

Detalls

Publicat el 25 Octubre 2024

La Biblioteca Josep Jardí acull fins al 30 d’octubre l’exposició El Còmic Cubà organitzada per l’ONGD Alkaria. Carlos Azagra és l’autor del cartell promocional d’aquesta mostra que vol apropar els dibuixants cubans als lectors catalans. El contista Carlos Azagra sempre està disposat a donar la mà a actes d’aquest tipus perquè sempre ha estat lluitant a favor d’aquells que més ho necessiten, la lluita reivindicativa de la qual ell està convençut i que sempre està present en la seva trajectòria artística i personal. El còmic, diu, té una part de màgia quan en el moment de dibuixar ets capaç de sorprendre al lector i afirma que la vinyeta muda és meravellosa i que el còmic és el cinema dels pobres. En aquesta entrevista ens parla també dels seus projectes.

Per què ets contista?
Sobretot per José Antonio Labordeta, que era el meu profe i el meu tutor, va ser ell qui em va ficar a Andalán, el primer diari que em va pagar per dibuixos publicats. I a partir d’aquí va esdevenir tot. Sobretot el que m’interessava era explicar coses i protestar. Jo de jove era molt rondinaire, segueixo sent rondinaire però menys, abans n’era més. Quan vaig venir aquí a Barcelona em vaig ficar en revistes, Diari de Barcelona, mitjans diversos, fins que el 1984 em va fitxar El jueves que és el més important que he fet. També treball de barris, perquè quan vaig arribar vaig connectar amb Butifarra! que fèiem dibuixos de barris, cartells de festa major, diaris, fins i tot Cul de Sac, una revista d’humor en català, que gràcies a ella vaig aprendre a dominar el català escrit, no el parlat, que jo soc negat pels idiomes.

Però Labordeta va veure alguna cosa en tu.
Bé, sempre deia que tenia dos alumnes, Jiménez Losantos i jo, i que jo era l’alumne avantatjat. Ens unia l’esquerra, el rojismo, érem molt vermells, totes aquestes coses de lluita contra els de dalt, la lluita reivindicativa.

Com planifiques el teu treball?
El guió és el més important quan fas alguna cosa per vinyetes. Actualment faig més llibres que són més pàgines, però t’adaptes. Quan estava a El Jueves, eren dues pàgines, Pedro Pico y Pico Vena. Si és una pàgina, si és una vinyeta, si és una tira. A Liberación era una tira que protagonitzava el borratxo. I Macocki, Víbora, TMEO, diverses revistes. T’adaptes al que sigui.

Com idees el guió?
El que és important és què és el que volen de tu, què és el què has d’explicar, quin és el mitjà si és per a un cartell, un pamflet, una revista, a qui va dirigit. Jo he fet coses per a nens i aleshores fas servir un llenguatge diferent. Sempre t’adaptes a allò que has de dibuixar. En el color m’ajuda la meva companya, Encarna Revuelta. És molt important el color perquè entra millor. Jo sóc més de blanc-negre però ella l’acolora i queda molt bonic. És com la vaselina perquè entri bé el dibuix. De fet, l’humor és la vaselina. Amb això t’empasses tot el que et llencen, que bastant és tenir sentit de l’humor en aquests temps tan ombrívols.

I quan tens clar a qui t’adreces i què vols explicar, fas un esbós?
Un esbós més que res per col·locar les paraules, perquè et càpiguen. Jo no utilitzo el llapis. Jo sempre dic que el llapis és de covards. Jo ho faig directament. L’únic pel que faig servir el llapis és per la proporció. Però ho faig directament. Intento que em càpiguen les paraules, que és l’important. I si és en català, sempre tinc perill de fer faltes l’ortografia sobretot amb els accents oberts i això sí que el faig a llapis per assegurar-me’n.

I aleshores com dibuixes?
Amb tinta xinesa. Jo ho faig tot amb tinta xinada. Amb ploma de col·legial, aquesta de fusta. Faig primer un guió. Normalment sempre et donen quatre conceptes, és a dir, les idees que hi han d’entrar. I jo em dedico a posar una mica d’acudit perquè entri millor. Perquè les coses a seques entren malament. La gent està cansada de pamflets, de coses serioses, i vol que els hi entris amb una mica d’humor. Aleshores jo li faig humor. Hem fet tres llibres sobre Labordeta. El primer situat al Congrés dels Diputats on es trobava com un beduí al desert. Una història sobre el Congrés és un avorriment i si li poses humor ja és una història molt divertida, per les coses que va patir Labordeta al Parlament, amb Aznar. Van ser temps difícils, per la majoria absoluta, que és el pitjor que li pot passar a un país, però malgrat tot ho hem intentat explicar amb humor. És fonamental.

Comences els personatges per on et sembla?
Sí, sobretot pels ulls. Jo sempre començo pels ulls i el nas. Pensa que quan faig caricatures, encara que em costen molt perquè s’han d’assemblar molt. A un home el pots dibuixar molt lleig, però a una dona l’has de posar sempre guapa. És una regla. Si els ulls no s’assemblen, ja pots llençar el dibuix a les escombraries. Si no captes la mirada, ja no serveix el dibuix. Per molt que l’adornis, si no és la mirada d’aquesta persona, no funciona.

Has fet el cartell per a l’exposició que podem veure a la Biblioteca sobre El Còmic Cubà. Quan és un encàrrec així, amb tu es pot comptar?
Jo gaudeixo, m’ho passo bé perquè a sobre és una cosa que va amb les meves idees, sigui sobre Cuba o el Sàhara, que darrerament he fet coses pel Sàhara, que estan molt marginats, molt oblidats. Però el tema cubà també és molt interessant, perquè hi ha gent que es pensa que el bloqueig ja és història, però no és així, segueix havent-hi el bloqueig. Sobretot intentar ajudar, posar el meu granet de sorra m’encanta, vaja que no em resulta difícil recolzar coses així.

Ara amb les noves tecnologies i el baix consum dels diaris, com està el sector dels dibuixants?
La cosa està malament, perquè és clar, un dibuixant cobra, i a vegades hi ha diaris que el busquen gratis, sobretot ara amb la intel·ligència artificial, que és el nostre comú enemic, amb la IA pots agafar dibuixos de qualsevol lloc, la cosa està fotuda. Pensa que qualsevol diari sempre tindrà paraules, gent que escrigui, fotògrafs, però el dibuixant és més complicat d’aconseguir.
Un dibuixant que faci la feina periodística sigui amb vinyetes o caricatures és més difícil, perquè no hi ha planter, no hi ha escoles. Quan vaig demanar un augment de sou a El Jueves, el director em va ensenyar un munt d’originals de gent que volia dibuixar de franc. Amb això et desmunta i no pots demanar cap augment.

Què té el còmic, les vinyetes que fa que triomfi?
Imagino la immediatesa, la gràcia, el divertiment, que et fa somriure, que aparenta que costa poc, que és una cosa molt lleugera. Serveix perquè la gent se senti bé i per descansar una mica perquè potser estàs llegint un diari i una vinyeta et fa descansar un pèl. I a sobre l’entens. Una prova són les vinyetes mudes, l’humor mut, és el meravellós que hi ha. I després la màgia també. He vist xavals que veuen com dibuixes i segueix causant admiració, com vas fent un dibuix del no-res. Comences a posar-hi els ulls i ningú sap què faràs i de sobte fas una cosa... Jo sempre dic que el còmic és el cinema dels pobres. En vinyetes pots fer moltes coses, pots ficar mil tancs i no t’has de gastar res. Pots ficar cotxes, avions i no passa res. Són gratis.

Perquè vinyetes de fa anys continuen en vigor?
Mira, Jaume Perich, un dibuixant que ens va deixar fa uns anys, qualsevol acudit seu és actual. Hi ha alguna cosa eterna en el dibuix.

En què treballes actualment?
En un llibre sobre la història del punk espanyol. Tinc també en projecte un especial basat en la transició d’un noi de províncies que va venir a Barcelona, i explicaré què és el que m’atreia de Catalunya. Ara com he vist que el manga és el que consumeix la majoria, potser em faig un manga alternatiu anarquista per explicar els problemes d’ara, però en clau manga.

Perseverant per reivindicar a través del dibuix?
Reivindicatiu i perseverant amb tot. La perseverança és estar donant canya, beure’t alguna també, però ser crític. És fonamental ser honrat amb tu mateix i voler un món millor. Una de les raons per les quals lluito contra l’atur és perquè no n’hi hagi. La gent ha de tenir diners per gastar-se en cervesa i també en còmics, en cultura. Una persona que no té un euro, deixa de comprar llibres, però continua bevent cerveses, la prova està als bars.

Perfil
Nom: Carlos Azagra
Any i lloc de naixement: 1957, Morón de la Frontera
Professió: contista
Azagra va néixer a Morón de la Frontera, encara que es va criar a Saragossa, on va ser alumne de José Antonio Labordeta. Als anys 70 es va traslladar a Barcelona per estudiar Belles Arts. La seva trajectòria professional va des d’Andalán, al Col·lectiu Zeta, Butifarra!, Makoki o El Víbora, així com en fanzines vinculats a sindicats com CNT o CGT, i el 1984 fitxa per la revista setmanal El Jueves on apareixen publicats els seus personatges més populars com Pedro Pico y Pico Vena o Ovidio. A més, continua col·laborant en publicacions de còmic com TMEO, fanzines reivindicatius i revistes veïnals.
El seu interès per la política ha marcat la seva obra, amb un fort component reivindicatiu. Ha escrit llibres com una trilogia sobre José Antonio Labordeta. A més Carlos Azagra és fundador del Partido de la Gente del Bar (PGB).

Foto: Carlos Azagra en el estudi de casa seva on crea tota la seva obra / Josep Cano 

Detalls

Publicat el 08 Novembre 2024

Aquest palestí afincat a Barcelona des de fa més de 40 anys és un dels convidats a l’acte Palestina. El coratge d’un poble, la responsabilitat de la humanitat que l’Ajuntament de Santa Perpètua organitza el 19 de novembre sobre la crisi humanitària que es viu a Palestina i al Líban. Salah Jamal és metge, historiador i escriptor i un defensor del seu poble que assegura està sent arrassat per l’Estat d’Israel amb la complicitat d’Europa i de tota la comunitat internacional. La destrucció i assassinats de població del darrer any, sense respectar els drets humans, és un genocidi a mans d’un estat expansionista que es comporta com uns lladres, segons denuncia en aquesta entrevista. Per a ell la solució al conflicte passaria per una reconciliació a l’estil de Sudàfrica.

La situació actual a Palestina com la podem definir?
Una tragèdia real i i vista per milions de persones i per molts mandataris mundials i amb silenci absolut perquè són còmplices. O sigui, no és que no poden fer res, és que no volen perquè són socis d’Israel. Ho dic sense embuts, perquè l’Estat d’Israel és una criatura que van crear ells per defensar els seus interessos. No estic parlant de la gent simple i normal com nosaltres, sinó de les elits del món, les corporacions, les multinacionals que els interessa que l’Estat d’Israel existeixi allà per desestabilitzar i dominar. Són lladres, són quarters del Mississipí del segle XX.

El que està patint el poble palestí és un genocidi?
És un genocidi i sinó que m’expliqui què és. Quan hi ha bombardejos d’escoles, d’hospitals, de carreteres, de clavegueres, pous d’aigua, quan es bloqueja l’entrada de medicines, s’impedeix l’entrada de menjar, d’aigua, de vacunes, amarguen la vida a la gent. Què és això? L’excusa que posen és que hi havia un milicià. No cal bombardejar un hospital per un milicià. I a més, la quarta conferència de Ginebra, que Israel va signar, diu que encara que hi hagi un milicià no es pot bombardejar una escola, ni un hospital i el 2 de novembre l’agència nord-americana Associated Press va dir que han investigat i parlat amb metges, amb pacients, i mai hi ha hagut un milicià o un membre de Hamàs a l’hospital. ONGs com Amnistia, Human Rights Watch et diuen que tot això és mentida. És una excusa per deshabitar la zona, per fer una neteja ètnica, arraconar-los tots en un lloc sense possibilitats de vida normal, amb l’objectiu que marxin, tornin els colons i ocupar el territori. Matar tanta gent amb un espai de temps tan curt és una neteja ètnica.

Des del 7 d’octubre de 2023 s’informa del conflicte, però no s’expliquen les arrels, perquè Palestina és anterior a Israel.
Segons el relat sionista Palestina no existia, hi vivia un milió de persones, només. Tenen el mateix discurs dels anglosaxons quan anaven a les Amèriques i deien que sols hi havia salvatges. A ells els interessa dir que la història va començar el 7 d’octubre quan uns milicians fan una operació militar. Les tragèdies només ho són si les pateixen ells. A més deshumanitzen els palestins i estan recolzats per la maquinària hollywoodiana, amb tantes pel·lícules, sèries i tantes falsedats.

El conflicte s’inicia amb la creació de l’Estat d’Israel?
A principis de segle XX n’hi havia molts jueus a Europa i els europeus són racistes, s’ha de dir clarament. I per desfer-se’n es van inventar una “llar nacional” per a ells, amb una zona que els interessa dominar, el Pròxim Orient. Als britànics els interessava Palestina perquè és en el centre del món àrab i podien crear una desestabilització a la zona per dominar-la. Volien una entitat que protegís el Canal del Suez, l’artèria més important de comunicació entre Europa i Àsia, i tenien por dels egipcis que tenien aspiracions nacionalistes. Així van crear l’Estat d’Israel per matxucar tota classe de moviment d’autodeterminació de la zona. L’Estat d’Israel, va començar a expandir-se, a muntar guerres, ocupar un tros d’aquí, un tros d’allà i, d’una manera fraudulenta d’expansions i ocupacions, va ocupar més de la meitat de Palestina i amb guerres fictícies va ocupar la resta de Palestina i altres zones del Golán, de Síria, del Líban. Israel és un estat expansionista. I a banda d’això, la humiliació sobre la població ocupada, la neteja ètnica, els assassinats, les profanacions de llocs sagrats com la mesquita de Laxa de Jerusalem, el setge de Gaza on des de fa 20 anys que no deixen entrar ni sortir a ningú. Era la presó més gran del món a l’aire lliure. El president Trump va arribar a l’acord d’Abraham amb uns règims àrabs totalment dèspotes que liquida la qüestió Palestina. I surt el primer ministre israelià Netanyahu a l’Assemblea de les Nacions Unides al setembre de 2023 amb un mapa que reconfigurava el Pròxim Orient on Palestina havia desaparegut. Llavors els palestins van dir: «Ens han liquidat. Ningú parla de nosaltres i estem aquí ofegats, controlats, murs, expulsions, expropiació de terres i del domini dels recursos aqüífers”. I a banda d’això, els colons i els assentaments. Al final van fer l’operació aquesta. Per a mi, com per cridar l’atenció de tot el món. Aquesta és la causa. A més a més, el secretari de les Nacions Unides va dir, “Oiga, esto no ha venido del cielo” i el van declarar persona non grata, perquè a la mínima que dius alguna cosa raonable és que ets antisemita. I que consti que els que estan a Israel no són jueus semites, són khàzars són de raça eslava, provinents d’Ucraïna, Moldavia, però l’antisemitisme qualla des de l’holocaust.

Per què la comunitat internacional i Europa no es manifesten clarament contra el genocidi palestí?
Perquè no som blancs. Cada dia surten notícies amb víctimes diàries de 100 persones, 200... Tu t’imagines 300 morts a França o 100 morts a Itàlia? La reacció seria una altra. Però si moren 50.000 d’Angola o de Palestina... Quan surt la Ministra de justícia d’Israel, dona, dient als soldats que matin embarassades perquè així no naixeran més terroristes. Si això ho hagués dit qualsevol altra persona a Europa hagués estat un escàndol. El president va dir que tota la població de Gaza era responsable de l’atac de Hamàs. Què significa això? Matar-los a tots. El ministre d’Economia ha dit que els palestins tenen tres solucions a escollir: primer, marxar dels territoris ocupats, segon, viure-hi però sense drets i el tercer, matar-los. Ell forma part d’un partit polític que va crear Yosef Ovadia i el seu discurs era: Déu ens va crear a nosaltres, el poble elegit, i va crear els goy per servir-nos. Els goy són tots els que no siguin jueus. O sigui, tu i jo som servidors d’aquesta gent.

Les eleccions als Estats Units poden fer canviar la situació?
Els palestins no confiem en cap perquè són escolanets en mans del sionisme mundial, del lobby sionista, sobretot a la zona del Pròxim Orient. Tota la política exterior, tant demòcrata com republicana, està en mans del lobby sionista.

I Nacions Unides no té cap força?
Les Nacions Unides té 73 resolucions contra l’Estat d’Israel i Israel se les passa pel forro. Passa olímpicament de l’ONU, del tribunal penal, del tribunal de la justícia. El que deia El Quijote “Con la iglesia hemos topado”.

Quina seria la solució? Si és que hi ha solució.
El que demanàvem abans els palestins, ara ja no, era la retirada d’Israel dels territoris ocupats el 1967, que és Cisjordània, Gaza i Jerusalem Oriental. I aquests tres trossets representen el 22% de la Palestina històrica. Doncs ni tan sols això accepta Israel. Llavors es va inventar la història de la creació de dos estats. És impossible fer un estat de Palestina actualment perquè el territori de Cisjordània, està totalment esquarterat per les colònies, com una pell de lleopard. És impossible perquè hi ha 750.000 colons psicòpates messiànics recolzats per 75 milions d’evangelistes en Estats Units més torrats que ells. Jo crec que només hi ha una solució que és la de Sudàfrica, la reconciliació, crear un estat únic. Igualtat de drets entre jueus, musulmans, àrabs, drusos i cristians. No veig una altra solució. Però clar, aquesta solució només es pot executar a través d’una intervenció externa però impossible amb aquesta ONU. Es necessita un canvi de l’ordre internacional.

Confies en un alto o al foc?
No. El govern israelià està dirigit per una coalició d’extrema dreta religiosa i laica. Té un projecte amb un mapa d’Israel que inclou part d’Egipte i aquesta gent està embriagada de força i l’estan executant. Netanyahu té causes pendents amb la justícia i necessita una gran victòria per amagar els seus fracassos. Estem lluitant contra gent que ens volen esclaus, però nosaltres no acceptem, portem 100 anys en la lluita, no defallirem. Som esclaus i no volem ser esclaus.

Perfil

Nom: Salah Jamal
Any i lloc de naixement: 1951, Nablus, Palestina
Professió: Metge, historiador i escriptor

Salah va arribar a Barcelona amb disset anys i sol, sense conèixer l’idioma, amb la intenció de poder formar-se. Assegura que va ser una aventura de mil dimonis de la qual no se’n penedeix. Sense ningú i en època de Franco, venia d’una ocupació per viure en una dictadura, però va aconseguir formar-se i ha treballat com a metge dermatòleg fins el moment de jubilar-se. També es va llicenciar en Història i Geografia i és l’autor de diversos llibres. Un dels més coneguts Nakba. 48 relats de vida i resistència a Palestina. Però també Aroma Árabe. Recetas y relatos que ha estat traduït a múltiples idiomes. Actualment està jubilat però continua molt actiu.

Foto: Salah Jamal oferirà una xerrada a Santa Perpètua / Josep Cano