14 de març de 2020. Aquesta data serà recordada a totes les llars perpetuenques (i d'arreu). I la casa de l'Azahara, no n'és l'excepció. L'anunci del confinament domiciliari els va agafar a casa, i a casa van descobrir que aquest temps tancats “ens ha servit per parar i dir on estem, on volem anar, què volem fer, com ho volem”. L'Azahara és veïna de Can Folguera i conviu a casa amb el seu marit i els seus fills de 2, 6 i 15 anys. Ella és conscient que per a molta gent el confinament va ser dur, especialment per qui va perdre persones estimades. De fet, reconeix que ella “estava patint perquè amb els nens petits, la nena adolescent, no sabia que era el que venia, s'escoltaven moltes notícies de molta gent que es contagiava, de gent que moria” i explica que van estar tristos i van plorar plegats però “el meu marit ens va dir: tranquils, anem fent dia a dia, poc a poc i com estem tots junts a casa, tot sortirà bé”. I aquest missatge els va fer tranquil·litzar-se i començar una rutina que els arrencava del llit als voltants de les 9 del matí i els asseia a tots a la taula del menjador per esmorzar plegats. Aquesta mateixa taula era l'espai on cadascú feia una estona de “feina”. El petit, mirava algun vídeo que li enviaven les mestres des de l'escola bressol; la mitjana, feia alguna tasca de l'escola i la gran, de l'institut. Ella i el seu marit teletreballaven com podien.

...parlàvem amb els veïns quan sortíem a aplaudir a les vuit i un portava dos mesos en ERTO i encara no havia cobrat...

4 d'abril de 2020. L'Azahara es veu afectada per un ERTO (Expedient de Regulació Temporal d'Ocupació) a l'empresa. Pocs dies després, al seu marit, que treballa al sector turístic, també entra en un ERTO. “Com tampoc estava molt clar quan durarien, si es cobraria a temps... ho vam viure amb nervis” ens diu l'Azahara i continua “parlàvem amb els veïns quan sortíem a aplaudir a les vuit i un portava dos mesos en ERTO i encara no havia cobrat (...) però la veritat és que en aquest aspecte hem tingut sort perquè tots dos hem cobrat super bé”.

23 d'abril de 2020. Dins de la rutina que havien marcat a casa, després de dinar i de la migdiada, era el moment de fer manualitats. Pel Sant Jordi confinat van fer una pancarta per penjar al balcó amb un missatge combatiu i esperançador Lluitarem i serem lliures. Un balcó, que va viure acampades, balls de tarda, sessions de cinema a la fresca, mini passejades en bicicleta, jocs d'aigua i on hi van fer créixer un hortet amb tomaqueres. “Abans del confinament, volíem fer reformes i vam parlar de treure el balcó i fer el menjador més gran, però després d'això vam decidir que no, que el balcó es queda i que igual tirem el menjador per fer-lo més gran”, ens explica l'Azahara entre riures. I es posa seriosa per explicar-me que també hi van haver moments difícils. “L'adolescent és la pitjor que ho ha passat, sobretot perquè ha estat confinada dos cops per ser positiva”, ens diu, però hi sap treure la part bona: “al principi teníem una relació amb ella una mica distant però el confinament ens ha apropat com a família, hem guanyat més confiança”.

Van detectar que el petit bevia molta aigua i feia molts pipis i se'ls hi van disparar les alarmes

14 de juny de 2020. Vam recuperar la normalitat a final d'un curs en el que no s'havia tornat a les aules i els moments previs a unes vacances inusuals, sense festes majors ni fires ni viatges a l'estranger. Ja feia dies que no estàvem tancats a casa, però la pandèmia continuava i el risc de rebrot era alt. En aquest context, l'Azahara i la seva família, es van enfrontar a una situació complicada. Van detectar que el petit bevia molta aigua i feia molts pipis i se'ls hi van disparar les alarmes perquè tenien antecedents de diabetis a la família. “Justament el 14 de juny vam fer la prova i sense esmorzar ni res estava a 300 de sucre i vam anar d'urgències i es va quedar ingressat”. L'Azahara i el seu marit van estar una setmana confinats a l'hospital amb el petit de la casa. Tot i que el nen estava bé, el personal sanitari els va explicar que havien d'aprendre a controlar la malaltia per poder marxar a casa.

23 de juny de 2020. De tornada cap a casa, l'Azahara i la seva família s'enfronten a una nova realitat. Ella ens reconeix que els primers mesos van ser complicat perquè “com és un nen tan petit, tot li afecta: si es posa nerviós, si corre,... és estar constantment pendent de com està”, però reconeix que el seu fill els hi ha posat fàcil. També agraeix la feina que han fet a l'Escola Bressol per adaptar-se a aquesta situació nova. “Les mestres van haver d'anar a l'hospital perquè els hi fessin un curs per aprendre'l a punxar i la veritat és que van tenir des del primer moment molt bona disposició”, explica i aprofita aquest espai també per queixar-se de que es troben desprotegits i sense suport per part de l'administració. El curs vinent el nen anirà a l'escola i l'Azahara ja ha informat de que té diabetis però pateix perquè creu que “els professors o l'escola no tenen perquè tenir aquesta responsabilitat. Jo els agraeixo tot el que fan però en trobem que estem desprotegits, tant la família com l'escola”.

El ‘tot sortirà bé' és ja la nostra frase de família.

2 de juliol de 2021. Em trobo a l'Azahara a la plaça de Federico Garcia Lorca, sota d'uns arbres que han tenyit el terra de groc, i així aconseguim resguardar-nos del sol i la calor. Hem parlat durant gairebé 30 minuts sobre aquest any i l'Azahara m'ha ensenyat que la mirada sobre el que ens toca viure és important. A casa seva, han sabut veure les coses amb optimisme. “El ‘tot sortirà bé' és ja la nostra frase de família. Tenim un problema, no passa res, què fem, com ho arreglem i entre tots ho gestionem”. I és aquí quan penso en la resiliència, aquesta capacitat que tenim per afrontar amb èxit situacions desfavorables i per recuperar-nos i adaptar-nos a les circumstàncies adverses. La Covid-19, potser ens ha ensenyat alguna cosa al cap i a la fi.