9 de de juliol 2018 //

El CREM sempre ha defensat que el sistema de govern més just, avançat i democràtic és la República. Els valors cívics en què es fonamenta la societat republicana fan d’aquesta una societat més moderna, lliure, participativa i igualitària. Al contrari de la monarquia que, per més que se la redecori, no deixarà de ser mai una rèmora medieval i un llast democràtic.

Convé recordar, una vegada més, l’anomalia històrica que representa la monarquia espanyola. En els últims 150 anys, aquesta anacrònica institució s’ha reinstaurat dues vegades i les dues per frustrar els sengles intents democràtics i modernitzadors republicans. La primera amb un “pronunciamiento” o cop d’estat i la segona també després d’un cop d’estat que donà peu a una guerra civil i una dictadura, al final de la qual els hereus d’aquesta la van imposar per acceptar la Transició. Una altra anomalia hispànica: en el món occidental, després de la Primera Guerra Mundial, moltes monarquies centenàries van desaparèixer. Acabada la Segona Guerra Mundial, i vençuts els règims feixistes, les monarquies, que havien tingut estrets lligams amb aquests, van ser abolides. El cas més significatiu és el d’Itàlia amb un referèndum el 1946. Grècia, igualment amb referèndum, ho faria el 1973. L’excepcionalitat històrica doncs, de la monarquia hispànica és doble. Va ser reinstaurada el 1975 sense referèndum i el seu cordó umbilical amb el franquisme no el pot negar ningú.

Des del 2008, el CREM celebrava el Dia de la República durant el més d’abril. El motiu és obvi: la proclamació de la República Catalana feta per Macià, la commemoració de la II República i la necessitat i obligació de recuperar la memòria històrica tan indignament arraconada durant la “modèlica” Transició i tan vilipendiada pel govern del PP.

El canvi de data té una raó molt clara. El darrer més d’octubre, especialment el dia 1, vam viure a Catalunya uns fets que tots hem qualificat d’històrics. Esdeveniments que s’enmarquen dins un procés que té un dels seus principals origens en la mutilació de l’Estatut, ja aprovat en referèndum, per un Tribunal Constitucional, deslegitimat a causa de la recusació d’alguns dels seus membres. A partir d’aquí, la indignació i l’atipament de molts catalans ha anat en augment, perquè han vist com la idea d’un estat plural és inviable, sobretot amb l’arribada del PP al govern el 2011. Manifestacions i diades multitudinàries, no solament no s’han tingut en compte sinó que han estat motiu d’escarni pel mateix president del govern central i molts dels seus ministres. Reiterades propostes de negociació de les màximes autoritats catalanes i de diàleg i entesa d’una majoria de parlamentaris sempre han estat rebutjades pel govern espanyol amb un accentuat i arrogant menyspreu. En la consulta del 9-N, prohibida pel TC i reconvertida en procés participatiu, van votar 2,3 milions de persones i el 80 % es declarà a favor de la independència. En el referèndum, també prohibit, del dia 1-O, els partidaris de la independència arriben al 90% amb una participació de 2,2 milions, tot i la repressió i la violència de la qual vam ser testimonis —els mitjans de comunicació d’arreu del món se’n van fer ampli ressò— i que perdurarà durant molt temps en la nostra retina.

La imatge de milers i milers de catalans i catalanes de totes les edats i condicions, volent votar i defensant les urnes de manera pacífica en front de la repressió policial, és una imatge de civisme que no podem oblidar. Tampoc oblidarem el discurs amenaçador, sinó bel·ligerant, del rei Felip VI abdicant del seu paper d’àrbitre i moderador entre les institucions que li atorga la Constitució.

Ens dol que partits, sindicats, mitjans de comunicació de la resta de l’Estat, així com intel·lectuals i personalitats rellevants no hagin entès que es tracta de democràcia, de resoldre de manera cívica i dialogada el problema de la questió territorial. Són comptadíssimes les veus que s’han aixecat denunciant la involució democràtica i la retallada de drets fonamentals, comparades amb les que han aclamat i aplaudit entusiàsticament, per no citar expressions més grolleres, l’aplicació de l’article 155.

 

Cercle de recerques i estudis Mogoda (CREM) 

0
0
0
s2sdefault